El Girona ja sabia que estava descendit. No era matemàtic, però precisament les matemàtiques feien inviable que l’equip català aconseguís la fita inversemblant d’evitar el retrocés a la Segona Divisió dues temporades després d’assolir l’elit del futbol i de convertir la capital de província en una ciutat de Primera. Calia guanyar a Vitòria, esperar una victòria del Rayo Vallecano -sentenciat a baixar- a Vigo i, el més embolicat, reduir la diferència de set gols negatius envers el Celta. És a dir, entre els triomfs del Girona i el Rayo havien de sumar set gols favorables als blanc-i-vermells.
Però el conte de la lletera apareix quan prèviament no s’ha fet la feina. Quan els equips ja no depenen d’ells mateixos, comencen a fer números. Deu derrotes en les darreres dotze jornades de Lliga expliquen la situació límit en la qual s’ha trobat l’equip gironí en les últimes setmanes. Deu derrotes, un futbol trist i sense fluidesa i un entrenador que ha marejat la plantilla modificant permanentment un sistema que no s’ha consolidat en les 38 llargues jornades del campionat. Eusebio Sacristán no ha trobat la tecla en cap moment de la temporada. Tampoc quan el seu equip es mostrava més encertat de cara a porteria, amb un Cristhian Stuani convertint en gol cada una de les pilotes dins l’àrea.
El Girona serà a Segona la propera temporada per haver estat el pitjor equip de la categoria a casa. A Montilivi, el seu propi estadi, només hi ha sumat 15 punts. Tres victòries en tota la Lliga que el condemnen al descens d’una manera incontestable. Un equip no pot acabar un curs amb el seu temple convertit en el paradís del saqueig. No saber-se protegir a casa et fa vulnerable i et col·loca en una situació de risc, obligant l’equip a fer el més difícil, treure punts lluny del propi territori. I aquesta missió, el Girona l’ha acomplert. Amb 22 punts, els catalans han estat el setè millor equip de la Primera Divisió en els desplaçaments. Sembla mentida, però no ho és. El Girona ha estat millor que el Sevilla o l’Espanyol, equips que s’han acabat classificant per competicions europees. I incomprensiblement acabarà a la Segona Divisió.
Eusebio no va voler acceptar, fins la penúltima jornada davant el Llevant -el dia que es va condemnar definitivament al descens-, que cap dels duels directes en la lluita per la permanència es consideressin duels transcendentals. “No ha estat una final”, va repetir després dels partits davant l’Espanyol, el Vila-real, el Celta i el Valladolid. Certament, el Girona ha salvat tots aquests equips i s’ha sentenciat a mort en un tram final de Lliga per oblidar que ensorra tres quarts de temporada d’un nivell notable. De fet, en la jornada 28, mancant-ne només deu pel final, el conjunt gironí se situava nou punts per sobre de la zona vermella de la classificació.
El darrer partit a Primera defineix a la perfecció aquest últim període del curs. Un equip sense ànima, incapaç de generar ocasions sobre la porteria contrària, feble en defensa i extenuat en la zona del mig del camp, amb voluntat de disposar de la pilota, però psicològicament estèril per construir una sola acció ofensiva de mèrit. A Mendizorrotza, el Girona ha reproduït tot els seus defectes i aquell futbol que ha acabat mortificant una afició que ni en els pitjors malsons imaginava veure el seu equip caure a la categoria de plata.