Dilluns, 16 Setembre 2019

El Liverpool de Klopp es corona en una avorrida final anglesa (0-2)

El botxí del Barça a les semifinals de la Champions League guanya la final del Wanda Metropolitano i aixeca la seva sisena Copa d'Europa

|

El triomf de l’alegria i la rebel·lia de Jürgen Klopp. L’entrenador alemany amb formes de ciutadà normal, qui s’ha presentat a la final amb l’habitual xandall i la clàssica gorra en la nit més important de la seva carrera com a entrenador, per fi ha petonejat la Champions League després de les desfetes en les finals del 2013 i el 2018. Al seu Liverpool, un club que se sent còmode en la mística de les vetllades europees, no li ha pesat la traumàtica final de Kiev de la temporada passada i ha superat per 0 a 2 a un Tottenham novell en esdeveniments de jaqué. Els reds sumen la sisena orelluda i ja superen el Barça i el Bayern de Munic en el palmarès.

Aquesta vegada el Liverpool no ha necessitat l’èpica del 7 de maig davant el Barça a Anfield. Ha estat suficient amb demostrar la superioritat que indiquen els 26 punts d’avantatge respecte el Tottenham a la Premier League i amb protegir el cop de sort que s’ha trobat en el segon 25, quan una centrada inofensiva de Mané s’ha estrellat en el braç dret de Sissoko. Damir Skomina ha assenyalat el punt de penal. Salah, amb un xut potent i centrat, ha espantat els dimonis de la lesió que li va provocar Sergio Ramos a l’inici de la final de l’any passat. Aquelles llàgrimes s’han transformat en joia en l’egipci, escollit recentment com una de les 100 persones més influents del món per la revista Time. Ho va aprofitar per reclamar més drets per les dones musulmanes. El seu gol -1 minut i 48 segons- s’ha convertit en el segon més matiner en una final de la Champions League. Paolo Maldini segueix com a líder amb el del 2005 -fet als 50 segons- a Istanbul, precisament davant el Liverpool.

Publicitat    

L’energia universal que ha portat a Pochettino a aconseguir gran part d’allò desitjat durant la seva vida -“se palpa, se ve, se nota. Todo el mundo lo puede entender pero no todos están abiertos a eso, a canalizarlo para conseguir lo que tú quieres. Lo siento desde pequeño. Es algo que estaba en mi mente y no sé por qué“, va explicar a El País fa unes setmanes- s’ha quedat sense reserves en el partit decisiu després d’utilitzar-la en grans dosis per assolir les agòniques classificacions pels vuitens de final, les semifinals i la final. El Tottenham, amb les estrelles per sota del seu rendiment mitjà, inclòs el reaparescut Harry Kane, no ha estat capaç de generar una sola ocasió de gol abans del descans.

La monotonia per la que s’han passejat els primers 45 minuts ha estat la certificació que el físic i la por a cometre errors s’han apoderat del futbol mundial. En les dues finals més importants que ha viscut en els últims 365 dies, aquestes són les dues característiques que han compartit els posseïdors de la recompensa de l’última pantalla. Si el Mundial de Rússia va consagrar el conservadurisme de la França de Didier Deschamps, malgrat que les més combinatives i atrevides Croàcia i Bèlgica es van quedar a les portes del títol, aquesta Champions League ha premiat la intensitat tàctica del Liverpool, malgrat que l’Ajax i el Barça -amb els peròs dels plantejaments dubitatius d’Ernesto Valverde-, els dos clubs que a dia d’avui més intensament beuen del llegat de Johan Cruyff, es van il·lusionar fins a principis de maig amb la possiblitat de conquerir-la.

Per més que buscaves, no trobaves a Leo Messi al terreny de joc, segurament la persona que més desitjava ser feliç aquest 1 de juny i el jugador que més sovint aconsegueix barrejar el futbol i la màgia, justament la mancança de la final anglesa. A l’argentí només se l’ha vist a la prèvia, quan per les pantalles gegants del Wanda Metropolitano s’ha mostrat la indefinible jugada que va despullar el Reial Madrid al Santiago Bernabéu en les semifinals del 2011, les del “¿por qué?” de José Mourinho. La vivència queda tant lluny que ja és capaç de provocar nostàlgia.

El nivell de la final no ha millorat amb l’arribada del segon temps i el Tottenham no ha trobat per enlloc l’esperit de remuntada que va deixar glaçat l’Ajax de Frenkie de Jong i Matthijs de Ligt, l’equip que vindrà a la memòria quan d’aquí a una dècada algú esmenti l’edició de la Champions League del 2019. Pochettino no ha donat entrada a l’heroi Lucas Moura fins al minut 65. Les orelludes acostumen a deixar-se guiar pels estats d’ànim. Però la passió del brasiler, tot i injectar-li verí a l’atac dels spurs i permetre-li viure el seu millor moment del partit, no ha estat suficient per abraçar-se a la felicitat en el darrer instant per quarta vegada. Moura, Eriksen i Son s’han topat amb el gegant Alisson durant el setge definitiu. En canvi, Origi, el protagonista del pitjor còrner defensat pel Barça en la seva història, ha certificat una nit boja a la ciutat dels Beatles.

 

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,830M'agradaAgradda
2,322SeguidorsSeguir

Més llegits