Han passat setze anys, però sembla com si només haguessin passat deu dies. Segurament, perquè els personatges que van començar a reescriure la història del Barça un 22 de juny del 2003 segueixen avui a primera línia, alguns des dels comandaments d’una nau sense frens necessitada únicament d’un bon capità i d’una bona tripulació, i els altres mirant-s’ho des de la barrera i demanant recuperar aquell mètode de gestió implementat per tots ells, plegats, units, abraçats, el dia que van trepitjar per primera vegada la llotja del Camp Nou. Les eleccions del 2003, forçades pels alts estaments de Catalunya després de tres anys de decisions incongruents i de fracassos esportius amb Joan Gaspart a la presidència, van obrir la porta del canvi, van acabar amb 25 anys de nuñisme i post-nuñisme i van netejar la cara d’un Barça que feia massa olor de Brummel.
El dia 22 de juny del 2003 s’encén l’espurna del Barça contemporani. És l’inici de la transformació definitiva d’un club gestionat com un ‘cortijo’ particular cap una entitat moderna, fresca, alegre, jove, adaptada a les noves tecnologies i carregada d’idees per impregnar els processos interns d’una innovació vista amb reticència fins aleshores. El nou Barça neix aquell diumenge d’estiu. El primer dia d’una nova era que coincideix amb el darrer partit oficial de l’etapa anterior. Una clausura perfecta, una victòria davant el Celta de Vigo, amb Radomir Antic a la banqueta i una classificació agònica per la Copa de la UEFA, que tanca un mandat per oblidar i que n’enceta un altre que el barcelonisme sempre recordarà.
Fou una jornada que quedarà en la memòria dels qui van viure-la en primera persona. “La primera trucada que va rebre en Jan va ser de Manuel Ruiz de Lopera, aquell mític president del Betis”, recorda Alfons Godall, uns dels únics cinc directius que va completar els set anys de mandat. En aquella conversa, Lopera va felicitar Laporta pel seu nomenament i va aprofitar per reclamar-li una bona quantitat de diners que el Barça encara devia al club verd-i-blanc pel traspàs d’Alfonso Pérez Muñoz, davanter signat l’estiu del 2000 que va acabar cedit a l’Olympique de Marsella després d’haver aconseguit únicament dos gols en dues temporades vestit de blaugrana.
Però allò fou només una anècdota. El primer dia no va ser gens agradable per als nous directius. “Ens van donar les claus de la persiana i vam entrar en un casa on no hi coneixíem ningú. Tot eren incògnites, dubtes i temors”, admet Godall. La nova junta liderada per Joan Laporta i completada per altres vels coneguts com Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu o Ferran Soriano tenia un repte enorme al seu davant, desmembrar un club gestionat per tota una sèrie de gent amb qui hi tenien plena confiança tant Josep Lluís Núñez com Joan Gaspart. Els joves gestors tenien clares les decisions a prendre, però se’ls feia complicat dur-les a terme en els primers dies del mandat, tot just acabats d’aterrar i amb tota una sèrie de desconeguts enfront. “El club està en funcionament continu i havíem de conviure amb la gent que el duia, encara que no fossin de la nostra confiança ni nosaltres en fóssim de la seva”, comenta l’exdirectiu. “Havíem de passar un primer període inicial d’adaptació, no podíem tallar tots els cables i acomiadar Xavier Pérez Farguell, Ricard Maxenchs o tants altres el primer dia”.
La primera decisió d’aquella junta fou cessar l’entrenador del primer equip masculí de futbol. El nou projecte havia de començar amb un defensor ferm del joc posicional, un deixeble de l’assessor esportiu per excel•lència del laportisme: Johan Cruyff. L’holandès va recomanar Frank Rijkaard, un mite del Milan i l’Ajax a la gespa, però un total desconegut per a les banquetes. I va funcionar. Tanmateix com feu efecte la revolució a la plantilla: “Estava clar que ni Riquelme, Saviola, Kluivert, Overmars, Geovanni, Rochemback, Alfonso, Mendieta ni una llista molt llarga de jugadors no ens servien”. Ho recorda el mateix Alfons Godall, que de la mà de Txiki Begiristain va prendre les decisions més dràstiques. Com també ho feren en altres parcel•les, com l’econòmica o la institucional, on es va passar pel recordat Divendres de Sang, en el qual Laporta va cessar els principals executius. Aquell club, dos anys després, aixecaria la primera de les deu Lligues que assoliria en setze anys i la segona Copa d’Europa de la seva història, abans de l’acceleració amb Pep Guardiola que l’elevaria a l’altar dels equips més admirats del planeta pel seu futbol i pels seus títols. Tot just aquet dissabte en fa setze anys.
