En Koeman busca i remena amb el que té i ha posat Memphis a l’esquerra per tenir Luuk de Jong de 9 clàssic, i segueix decantant-se pels més joves: Gavi, Demir i després Nico, els que seran estrelles “d’aquí uns anys, però ara no”, com ell mateix va dir. Coutinho i Roberto comencen a la banqueta.
Sembla que així aconsegueix més control i per moments el domini pot fer una mica reconeixible el Barça, però els jugadors blaugranes perden la pilota massa aviat i massa sovint. Queda clar que falta tècnica i nivell individual. Torna a ser un miratge d’uns minuts i aviat reviu la sensació de partit de mitja taula. Sense que es molesti cap equip de la mitja taula, la nostra sensació veient el partit del Barça a Cadis no ha estat gairebé gens diferent de la que vàrem tenir veient el partit de l’Espanyol de la vigília amb l’Alabès. Les expectatives de veure un gran futbol es van esvaint a cada partit i a les acaballes de la primera part, veient que creant joc no es va enlloc, reapareixen les imprecisions i les puntades llargues. Les possessions, a diferència del Barça que encara tenim a la retina, no és previsible que desemboquin en cap espurna de qualitat, cap canvi de ritme, cap moment d’inspiració que resolgui res. Així, s’arriba al descans sense cap ocasió gol a cap àrea i amb dues dotzenes de pilotes perdudes, gairebé les mateixes que les recuperades, el que dona un saldo de zero en eficàcia.
La segona part comença malament amb el Cadis de nou dominador, però almenys el joc s’anima i els dos porters eviten que el marcador es mogui. La igualtat sembla trencar-se en el minut 66 quan Frenkie de Jong és expulsat, amb la segona targeta molt rigorosa. Arribats a aquest punt, el partit canvia i el Cadis pensa que pot guanyar. Surten Coutinho i Sergi Roberto i ens debatem entre aguantar l’empat, buscar la victòria … o evitar la derrota, i haurien pogut passar qualsevol de les tres coses: en els darrers minuts, Ter Stegen salva de nou el seu equip amb un parell d’intervencions excepcionals i Memphis en té un parell de molt bones, amb la col·laboració de Gerard Piqué, un cop més bolcat a l’atac.
Al final, el resultat més trist i més just. Ara mateix el Barça no és millor que el Granada, no és millor que el Cadis. Com més aviat sapiguem on som, més aviat podrem començar a sortir d’aquest grandiós “impasse”. És la primera temporada sense Messi i havia de ser molt fotuda. Era esperable, potser no tant, però era esperable. Paciència, que diu en Koeman i unitat, que diu en Laporta. Tots dos tenen un paperàs.