La brutal efectivitat estatal ha sustentat durant dues temporades la directiva, la pèrdua d’identitat en el sistema de joc i les oportunitats perdudes del club per alçar l’orelluda comptant amb l’aportació descomunal de Leo Messi, l’home que, sol, ha marcat les diferències en una competició que necessita exhibicions de col·lectivitat. Però, en el tercer curs, ja només valia assolir la glòria europea. Així que, després de l’eliminació davant el Liverpool, el relat basat en les lliçons apreses, els físics imprescindibles i el resultadisme s’ha despedaçat fins a fer-se increïble pel més crèdul. Serà interessant conèixer les pedres mare del nou relat del club per engrescar l’aficionat amb la possibilitat d’aixecar la Champions League a Istanbul, una quimera només assolible després d’una sacsejada ferma i minuciosa dins l’estructura esportiva.
La patacada de Liverpool obliga a crear un nou relat. Tot allò que ha servit per explicar la realitat blaugrana des de la patacada de Roma ja no serveix per argumentar el futur que apareixerà després de la intrascendent final de la Copa del Rei del 25 de maig. El relat per crear ha de trobar una altra solidesa sobre la qual crèixer. Potser serà Frenkie de Jong, un entrenador que substitueixi Valverde o qui sap si hi haurà un renovat desig del millor jugador de la història del futbol en l’Opening Party del Camp Nou d’aquest agost. Promeses que caldrà certificar amb la intervenció precisa de la junta directiva.
Des que Leo Messi juga al Barça, l’argentí ha viscut dos canvis de cicle: el del Barça de Ronaldinho i el del Barça de Guardiola. Ell, Sergio Busquets i Gerard Piqué són els supervivents d’aquell empat a dos al Camp Nou davant el Chelsea que va eliminar els catalans en les semifinals del 2012, l’últim partit europeu del tècnic de Santpedor a la banqueta blaugrana. Aleshores, l’equip va acabar ovacionat pel seu públic, com ho fou també dos anys abans en l’eliminació davant l’Inter. En els dos duels, el Barça fou superior i el seu futbol, tot i caure, fou defensat sense discussió. A Anfield, les coses van finalitzar d’una manera ben diferent.
Entre el primer canvi de cicle i el segon van passar quatre anys en què es van sumar dos Champions League. Del 2012 al 2019 en van set i en aquest període només se n’ha aconseguit una més amb Leo Messi a l’equip. Un drama. Com explicava el periodista Paco Cabezas, vuit jugadors de l’onze titular d’Anfield també van formar part en la formació del 4 a 0 al Parc dels Prínceps del 2017, la primera de les quatre derrotes estrepitoses que ha patit el Barça en els últims dos anys, període en què l’equip ha completat un registre de 15 gols en contra i 2 a favor fora de casa -la conseqüència han estat quatre derrotes, dos empats i un sol triomf- en els partits d’eliminatòria de Champions League.
Aquesta vegada a ningú se li ha acudit parlar de final de cicle, com tampoc després de Roma -i això que la contundència de les dues derrotes compleix la severitat dels cops que assenyalen un abans i un després en la línea temporal- perquè fa anys que no existeix un cicle vencedor d’aquest equip a nivell europeu, l’aspiració adequada per un conjunt del nivell del Barça contemporani, i perquè ningú té l’esperança que algú s’atreveixi a treure-li el poder de decisió a certes patums de la plantilla com per tenir l’oportunitat de recanviar les tres o quatre peces que farien falta.
La columna vertebral, aquells cinc jugadors que tallen el bacallà, marquen la línia dels entrenaments, dels dies de festa post-partit o decideixen quin serà el proper documental de Barça Studios, la nova productora audiovisual del club que entrarà en funcionament aquest estiu. Un cop més, com ja passà amb el Barça de Rijkaard, torna a surar la paraula “autocomplaença”. La junta directiva hauria d’agafar les regnes abans no sigui massa tard -potser ja ho és- i imposar-se en una presa de decisions en la qual ja hi intervenen els futbolistes per tal d’evitar confusions de rol. O perquè un davanter centre de 32 anys que només ha fet dos gols en les dues últimes temporades a la Champions League comenci a entendre que ja no mereix ser sempre titular.