Dissabte, 20 Abril 2019

Eleccions transcendentals


La tornada de Leo Messi sobre els terrenys de joc no ha estat com, segurament, l’astre argentí esperava: primer Quique Setién va ensenyar a Ernesto Valverde com jugar al futbol posicional, llavors l’extremeny va plantejar un partit poruc on el Barça va acabar demanant l’hora al Wanda Metropolitano i, a la Champions League, el PSV podia haver arribat a la mitja part amb un resultat favorable escandalós si no fos per la falta de punteria i els pals. Sense anar més lluny, es tracta d’agafar aquests tres moments com a exemples de la trajectòria erràtica que té el Barça aquesta temporada, o fins i tot dels partits que ha demostrat símptomes d’esgotament en les anteriors.

En un viatge per visitar les institucions comunitàries a Brussel·les amb comunicadors polítics i electorals, algú em comentava que el president Bartomeu no aguantarà fins el final del mandat. N’està cansat: espera un doblet o un triplet per fer servir l’èxit com a porta de sortida i, a la vegada, de factor conjuntural que dirigeixi el vot dels socis cap allà on més li convingui a l’establishment neonuñista que avui dirigeix el club, i que en la perspectiva d’unes eleccions tothom té clar que s’encarnarà en la figura de Jordi Cardoner. Vista la trajectòria del primer equip de l’entitat en els últims temps, les properes eleccions a la presidència seran de les més transcendentals de les darreres dècades: a les eleccions de 2003, amb el nuñisme desgastat i moribund, el club s’hi va jugar la seva capacitat de creixement, la seva influència global. El 2003, els strategos electorals expliquen que es va fer net a Palau i a la llotja de l’estadi: el país abraçava el canvi de cicle. De fet, Joan Laporta, malgrat la seva megalomania, va posar els ciments per fer un Barça global sense perdre la identitat futbolística que emanava de la Masia i el futbol posicional d’herència holandesa.

Avui, amb una multinacional de l’entreteniment funcionant a ple rendiment, diversificada en els negocis i que desitja tenir centres de producció als cinc continents (des de Hainan a Nova York), a les properes eleccions ja no serà tan important com els candidats es plantegin el creixement de l’entitat –la conllevancia amb el model actual hi serà en totes les candidatures (de manera més o menys crítica)–, sinó com gestionen pel futur la seva identitat futbolística. La història de l’entitat ha estat sempre criticada perquè s’ha construït sobre els ismes: però si això significa entendre una determinada manera de jugar a futbol, que ha estat transcendental per comprendre la grandesa actual de l’entitat –només cal anar al palmarès i comprovar-ho–, benvinguts siguin.

Sóc provocador i realista, a la vegada, ja que partint de la base que clubs com el Barça o el Madrid, el City o el United, fins i tot el nou Lille de Marc Ingla, ja mai més podran deixar de créixer seguint les pautes de la globalització –i el que això comporta, sobretot, per la homogeneïtzació del discurs institucional o corporatiu a nivell internacional–, l’únic que els queda per diferenciar-se com a producte és la seva identitat sobre els terrenys de joc. Per tant, la història ens ha ensenyat que el moment de major esplendor de l’entitat ha estat ensenyant al món l’essència del futbol posicional maridat amb el bon treball amb els joves del planter. I ara, anem camí de perdre-la. A les futures eleccions, el soci haurà de decidir entre projectes descaradament cruyffistes en la seva essència futbolística o d’altres que només hi apel·len com a maquillatge perquè no s’escapin un grapat de vots. Legítimes les posicions, però tinc clar que serà en la identitat de l’entitat on hi haurà més patacades durant la campanya electoral. Sobre el model de gestió, no tenen alternativa al que marca els cànons de la globalització de la indústria del futbol. El que van saber implementar Peter Kenyon, Florentino o Joan Laporta.


Segueix-nos a

2,760M'agradaAgradda
2,118SeguidorsSeguir

Més llegits