La tragèdia a la casa blanca es va consumar amb un partidàs del jove Ajax, que va demostrar quina era l’essència del cruyffisme. De fet, les xarxes socials anaven plenes d’una magnífica fotografia d’en Johan a la banqueta del Camp Nou somrient i xarrupant un Chupa-chups. Nyam-nyam al merengue. Era la millor metàfora del què es va viure a la gespa del Bernabéu, en aquell partit de Champions, per part de l’equip que el va veure créixer i, sobretot, que a Holanda mai ha volgut renunciar al seu llegat. Blood, sweet and tears, canten els seguidors de l’Amsterdam Arena. Sí, però que dolça va ser la suor després d’acabar aquells memorables noranta minuts!
El deep state futbolístic de la capital –que a vegades també coincideix amb el polític, per no dir sempre– no s’ho acabava de creure, malgrat que Zidane ja va encendre llums d’alarma quan va abandonar el vaixell just cinc dies després de guanyar la tercera Champions League. Alguna cosa neguitejava l’entrenador francès, alguna cosa que ha acabat traspuant i contaminant la vida d’una plantilla que malgrat ser criticada urbi et orbi penso que té prou joves amb talent perquè pugui arribar algú per fer-los funcionar novament. El mateix Zidane? Però, certament, avui el Real Madrid té un problema estructural, que Florentino Pérez haurà de resoldre en un context no gens bo pels seus interessos. Els diners, a la grada o al terreny de joc?
El magnat madrileny va abandonar la política de galàctics quan va adonar-se que havia de fer front a la remodelació de l’estadi. Els diners, enlloc de córrer per la gespa, s’havien d’invertir en totxo en un moment que la indústria del futbol obliga als equips a redissenyar els seus estadis i reconvertir-los en parcs temàtics. Només un apunt: el nou Estadi dels Lumières de Lió ha permès a l’Olympique incrementar un 60% els ingressos vinculats del matchday. No està gens malament. Florentino, per tant, sap que la grandesa del Madrid també ha de projectar-se amb un estadi de primera línia, capaç de ser un temple sentimental, però també un gran centre comercial. Si fa no fa, el mateix que pensa Bartomeu des de la llotja del Camp Nou…
Primer entrebanc pel constructor. La possibilitat que el Madrid financés el nou estadi amb una inversió de 400 milions d’euros provinents d’Abu Dhabi s’esfuma. L’International Petroleum Investment Company (IPIC), propietari de l’espanyola CEPSA, havia de convertir-se en el valedor econòmic del projecte. Però, els canvis que el club va haver-li de fer després del conflicte urbanístic amb l’Ajuntament de Madrid, liderat per Manuela Carmena, va posar en entredit la relació; així com també el divorci era previsible sabent del nou amor del xeic Mansour bin Zayed Al Nahyan, un dels propietaris del fons: el Manchester City. Florentino va haver d’afrontar el Mundialet de Clubs del 2017 al Golf amb molts deures: havia de trobar substitut per IPIC.
Amb la pressió de l’entorn demanant caps i grans noms –la marxa de Cristiano Ronaldo no s’ha paït i Zidane ha de tornar a fer de salva pàtries– serà molt complicat que Florentino pugui fer front a la remodelació de l’estadi, malgrat que l’entitat té capacitat per endeutar-se. Tot i que el futbol avui és una indústria milionària, que valora l’èxit a través dels rànquings de Deloitte, l’aficionat és sentimental. Aquesta és una de les grans paradoxes. Si la temporada vinent l’equip no aconsegueix trobar una nova estrella que lideri la renovació del vestidor, difícilment Florentino farà contents els aficionats; encara que puguin tenir un estadi de luxe i ple de comoditats. El crèdit, personal que no econòmic, també s’acaba per aquest pioner de la mercantilització del futbol espanyol. Que lluny queda aquell 2000, quan començava la història.