“Blue and White: The colours of my soul”. Aquesta és la tornada de la cançó titulada ‘Espanyol (blue and white)’, composta pel perico Nick Puñal (Manchester, 1972), un anglès actualment emigrat a Austràlia que es va enamorar del club català durant la UEFA del 88. “El partit d’anada de vuitens contra l’Inter de Milà va fonamentar la meva passió pel club. Tot va començar amb el gol de Lauridsen a San Siro”, assegura Puñal, que va viure aquell empat a un des de Manzanares (Ciudad Real), on llavors vivia amb la seva família. “És curiós perquè des d’aquella UEFA jo em sento de l’Espanyol, però abans d’allò mai havia visitat Barcelona ni havia conegut cap altre perico. Vaig tardar molts anys a fer-ho”, confessa aquest rodamón apassionat de la música i el futbol que ja fa un grapat d’anys que resideix a Sydney, des d’on treballa com a agent de change management al govern de l’estat australià de Nova Gal·les del Sud. Ell és perfectament conscient que pel que fa a la seva triada futbolística és una ‘rara avis’ i que no tothom entén la seva passió per a l’Espanyol, un equip llunyà i desconegut per a la majoria d’australians: “M’agrada nadar a contracorrent. Fer-me del Barça o del Madrid hauria estat massa fàcil”.
Abans d’aquella UEFA, Nick Puñal ja s’havia interessat pel futbol català. La seva porta d’entrada fou el Centre d’Esports Sabadell. “Abans d’emigrar a Espanya, vaig viure una temporada a Bristol. Resulta que l’equip de la meva escola vestia la mateixa indumentària que el Bristol Rovers, que és arlequinada, com la samarreta del conjunt vallesà. Quan jugava, volia emular Ramon Hicks o Manzanedo, si em posava de porter”, afirma Puñal, que recorda com si fos ahir aquell Sabadell que competia a Primera Divisió.
L’any 2007, Nick Puñal, molt actiu socialment en l’ecosistema perico des de començaments de segle, va fundar la primera penya blanc-i-blava d’Austràlia, anomenada Pericoz: “Al principi érem molt pocs, però ara ja som 25 persones repartides per tot el país. Com que gairebé la meitat no són de Sydney, que és on tenim la nostra seu, i els horaris són fatals per a nosaltres, no ens reunim massa sovint per a veure l’equip. Però, just el passat dissabte uns quants sí que vam quedar per viure junts el derbi contra el Girona”, manifesta Puñal, que recorda que unes de les darreres vegades que van organitzar una trobada per a veure l’Espanyol fou contra l’Eibar: “Es jugava un dilluns a la nit, hora espanyola, però per a nosaltres eren les sis del matí del dimarts. Així que vam matinar i vam aplegar-nos per gaudir del partit abans d’entrar a treballar”.
La nit de reis del 2008 no l’oblidarà mai Puñal. No només perquè el conjunt que llavors dirigia Valverde va golejar el Villarreal i es va afermar en la tercera posició de la Lliga, sinó perquè fou la primera vegada que va viure en directe un partit de l’Espanyol. Va repetir l’any 2012, ja a Cornellà-El Prat (4-0 contra el València). Somriu perquè sempre que va al camp, el seu equip guanya. Té moltes ganes de tornar-hi. Per desgràcia viu a 17.000 quilòmetres de Barcelona. De matinada, mentre veu amb la seva tablet els partits dels pericos, s’imagina com seria gaudir-ho des de la graderia del RCDE Stadium.
“It’s a powerful feeling, it’s “la força d’un sentiment”. Aquest és l’últim vers del tema musical ‘Espanyol (blue and white)’, una cançó que està a cavall entre el dance i el pop-rock i que acaba amb la narració de José Antonio Luque del gol de Jonatas a Hampden Park. Fou composta per Nick Puñal, que, amb aquesta versió del seu àlbum ‘Revolution’, conjuga les seves dues passions: l’Espanyol i la música. Amb el seu particular homenatge a l’entitat, aquest perico tan internacional recorda la història del club. Des de Marcial fins a Jarque, passant per Lauridsen o Valverde, dos dels herois de la UEFA del 88 i culpables que la passió per a l’Espanyol arribi fins a Oceania.
Animar l’Utrecht amb la samarreta de l’Espanyol
“Al camp de l’Utrecht ja em coneixen; sóc el que sempre va a veure l’equip amb la samarreta vermella de l’Espanyol”, admet Jorg Rademaker (IJsselstein, 1976), més conegut per a l’afició blanc-i-blava com el perico holandès, aquell seguidor que es va fer famós l’estiu de 2016 per retransmetre a través de Periscope dos partits amistosos -cap d’ells emesos per Televisió de Catalunya ni cap altre canal televisiu- que el club català va disputar durant la seva estada de pretemporada als Països Baixos. “Vaig començar a emetre en directe amb el meu mòbil l’entrada dels jugadors al terreny de joc contra l’Almere City, i vaig adonar-me que més de 500 persones ho estaven veient, moltes de les quals em preguntaven si retransmetria l’enfrontament sencer. Em vaig dir: I per què no?” desvela Rademaker, que, dos dies després, en el duel contra l’Excelsior, va tornar a fer el mateix. Fins a 5.000 usuaris al mateix temps van arribar a veure l’streaming de Jorg, que és perico des de fa més d’una dècada.
“L’any 2006 vaig venir una setmana de vacances a Barcelona. Només tenia programat anar a veure ‘l’altre equip de la ciutat’ el diumenge, però tres dies abans, llegint el diari, em vaig assabentar que l’Espanyol jugava aquell dijous a la nit un partit de Copa de la UEFA enfront del Zulte Waregem. Vaig decidir anar-hi també”, revela Rademaker, que va quedar meravellat per l’atmosfera de l’estadi Lluís Companys. “Potser hi havia 7.000 persones, però l’ambient i la passió dels aficionats, que no paraven de cantar i animar, em va captivar. Res a veure amb el Camp Nou, on els espectadors només obrien la boca per celebrar els gols. La resta del partit, silenci”, destaca amb un castellà gairebé perfecte aquest holandès que treballa com a director de màrqueting en una empresa del seu país. Ell va aprendre l’espanyol per poder-se comunicar amb els pares de la seva ex-xicota, que són d’Uruguai. Coses de la vida, gràcies a allò, ara pot seguir l’actualitat del club blanc-i-blau sense cap mena d’obstacle lingüístic.
Jorg Rademaker ha arribat a veure partits dels blanc-i-blaus, a través del seu mòbil, mentre presenciava l’Utrecht al seu estadi, Galgenwaard. I és que a banda de ser de l’Espanyol, ell és soci de l’equip holandès des de fa més de 20 anys. “Ambdós són clubs on vèncer no ho és tot, i jo em sento més identificat amb conjunts modestos. Fins i tot diria que per a mi guanyar és una mica avorrit”, diu entre riures el perico holandès, que, reconeix que sempre que li pregunten a Holanda per l’Espanyol de Barcelona, gens conegut al seu país, ha d’explicar que no es tracta ni del Barça ni de l’idioma espanyol.
12 anys després d’enamorar-se de l’Espanyol a Montjuïc, Jorg ja ha viscut en directe més de 15 enfrontaments del conjunt català. Podrien haver estat alguns més si la Lliga li hagués posat una mica més fàcil: “A Holanda, a l’agost ja sé quan es jugaran totes les jornades de lliga, però, com que a Espanya això no passa, m’és molt complicat planificar-me un viatge per anar a veure l’Espanyol. Quan vull fer-ho, em veig obligat a sortir el divendres al matí i tornar el dimarts”. És per això que va endegar una petició a través de change.org per demanar que els horaris s’oficialitzin amb més antelació. Gairebé 20.000 persones han signat la sol·licitud de Rademaker, el perico holandès que cada quinze dies fa bandera de l’Espanyol a l’Eredivisie.
‘L’erasmus’ en blanc-i-blau del perico nipó
“El primer cop que vaig anar a l’estadi Lluís Companys de Montjuïc no m’ho vaig passar gens bé. Feia molt fred i no hi havia gent al camp. A més a més, l’Espanyol va perdre 0-1”, confessa Nobutaka Nakabayashi (Nagoya, 1981), que aquell dia gèlid de desembre del 2003 no es podia imaginar de cap de les maneres que dos anys més tard crearia la primera penya blanc-i-blava del Japó. Nobu -així és com li agrada que li diguin- va decidir anar veure l’Espanyol en el primer viatge que va fer a Catalunya per visitar la Universitat Autònoma de Barcelona, on començaria a estudiar castellà mesos després. “Volia treballar de traductor en el món del futbol”, relata aquest aficionat del Yokohama Marinos que va començar a interessar-se pels conjunts espanyols quan el Valladolid va incorporar el seu compatriota Shoji Jo, procedent precisament del Yokohama Marinos, un club pel qual hi han passat il·lustres de la Lliga com Julio Salinas, Goikoetxea o Azkargorta. L’arribada d’Akinori Nishizawa a l’Espanyol l’any 2000 va fer que Nobutaka conegués l’equip del qual s’acabaria enamorant.
Un cop instal·lat a la ciutat comtal -va viure-hi any i mig-, Nobu es va fer habitual al Camp Nou i l’estadi Olímpic: “Al principi anava a veure tant el Barça com l’Espanyol. El Camp Nou sempre estava ple i Montjuïc, quasi buit. Però m’agradava més l’afició blanc-i-blava perquè animava i cantava molt més que la del Barça. Era més passional. Al final, vaig deixar d’anar al camp del FC Barcelona”, reconeix Nakabayashi, que en la seva època d’estudiant a Catalunya va desplaçar-se per mitja Espanya per animar l’equip perico, que aquella temporada es va quedar a un gol -el que li van anul·lar a Velamazán al Sadar- de classificar-se per primer cop per a la Champions League. “Puc dir que he viscut en directe al voltant de 50 partits de l’Espanyol, la majoria dels quals mentre estudiava a la UAB”, explica orgullós aquest economista asiàtic que el 2006 va muntar la penya espanyolista del Japó Perico Nippon.
“L’any 2005 vaig conèixer Masamichi Wada, un altre noi japonès que també parla castellà i que és perico. Poc després, tots dos vam tirar endavant la idea de fundar la primera penya de l’Espanyol al Japó, a Tòquio”, exposa Nobu, que es lamenta perquè avui dia només són cinc membres i perquè mai es reuneixen per veure junts els partits a causa de la distància entre ells. “El que solem fer és quedar amb penyes d’aficionats d’altres equips, com ara de l’Athletic Club o l’Atlètic de Madrid, i gaudir plegats del futbol quan l’Espanyol juga contra ells”, revela el perico nipó, un dels pocs japonesos que segueix i pateix amb l’Espanyol al país del sol naixent.
Nakabayashi, que sempre que pot mira de trobar-se i fotografiar-se amb ex pericos que juguen o entrenen al Japó -cas de Lotina o Esnáider- s’ha convertit en un autèntic ambaixador del club català al seu país. Fins i tot ha creat un web en japonès en el qual tradueix les notícies que publica l’Espanyol al seu Twitter i informa sobre les activitats de la penya blanc-i-blava que presideix, un espai des d’on reivindica el seu espanyolisme tot i els 10.000 quilòmetres que el separen de Barcelona. Per a ell, els horaris tampoc són un impediment prou fort: aixecar-se de matinada per veure els partits de l’Espanyol no li fa gens de mandra. De ben segur que en el seu primer partit a Montjuïc, una experiència gens agradable, Nobu no es va imaginar que acabaria tranuitant per cantar els gols de l’Espanyol des del Japó ni que passejaria els colors blanc-i-blaus pels estadis de la J-League. Nobutaka Nakabayashi, així com Jorg Rademaker i Nick Puñal, exemplifiquen que el sentiment periquito transcendeix fronteres i arriba a qualsevol lloc del món. Fins i tot a l’Àsia i Oceania.
