120 anys. 120 anys d’història, de sentiment, de rebel·lia, d’amor a uns colors, d’anar a contracorrent. 120 anys que els celebrem enmig d’una pandèmia, en la que hem plorat a pericos i periques que ens han deixat abans d’hora. 120 anys que no podrem celebrar com voldríem, en una categoria que molts pensem que no ens pertoca.
120 anys. Quanta història ha d’haver darrera d’aquesta data, quanta lluita, quants moments!
Jo només en tinc 40 i, de petita, era del Barça com tota la meva família. Però al 1995 vaig posar-me per primer cop una samarreta de l’Espanyol per defensar-la en un camp de futbol. I des d’aquell moment, el sentiment que només podem sentir uns quants va venir per quedar-se.
Vaig viure els últims anys de Sarrià, vaig fer de recull pilotes a Montjuic en el debut de Sergio González, vaig veure amb emoció el primer partit al nostre estimat RCDE Stadium. Molts moments de glòria, molts desplaçaments, les dues Copes del Rei, que recordo de principi a fi, el gol de Coro, el Tamudazo, l’adéu a Dani Jarque, a qui cada minut 21 segueixo aplaudint des de casa.
Ara visc el meu primer any a la segona divisió, com molts altres pericos i periques, i sóc de les que crec que és un lloc que no ens pertoca.
L’Espanyol és una petita gran família. Ens posem la samarreta amb orgull i no ens importen les mirades. Al revés, a cada mirada, més pit treiem, més grans ens sentim. I és que això d’anar a contracorrent és el nostre modus vivendi. Som una espècie en expansió que l’únic que vol és portar La Força d’un Sentiment arreu. I és que res no ens atura. I quan més avall ens creuen, més amunt pugem.
Ens esperen 120 anys més per seguir estimant uns colors com ningú més sap fer-ho. Felicitats pericos i periques! Felicitats Espanyol!