Gerard Esteva (1984, Barcelona), presideix des de fa quatre anys la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. De la mà amb la Secretaria General de l’Esport, la UFEC ha crescut exponencialment fins consolidar-se com l’ens de suport de totes les federacions esportives de Catalunya, tant les d’esports majoritaris, com els minoritaris. Ara, la UFEC pretén que l’esport al país entri en una nova dimensió. Sabent que el Govern planteja una nova Llei de l’Esport, la institució té clar que els eixos principals legislatius han de canviar i, per això, suma adhesions per presentar una proposta de llei de la mà de milers de suports.
Quina és la posició actual de la UFEC en el procés polític?
Nosaltres apostem per la concertació público-privada amb el sector no governamental sense ànim de lucre. És a dir, les entitats que no tenen la voluntat de guanyar diners, sinó que els diners que poden guanyar els reinverteixen en la pròpia activitat. Per què dic això? Durant l’aplicació del 155 i fins pràcticament el reestabliment de l’autonomia amb el Govern de Quim Torra, l’única estructura d’Estat que va poder funcionar amb certa normalitat i que va sostenir les federacions i clubs va ser la UFEC. Una entitat privada sense ànim de lucre i d’utilitat pública que, sense tenir el lligam públic, ha tingut la capacitat de poder donar continuïtat i finançar. Hem finançat més de 3,5 milions d’euros a les federacions perquè puguessin sobreviure durant tot aquest temps. Per tant, quin és el posicionament? L’efectivitat de la República passa per aquesta confiança amb el sector privat que, quan van mal dades, és capaç de tirar endavant sempre amb lleialtat. Som qui pot desenvolupar l’activitat del país i donar aquest suport.
I si ara es tornés a aplicar un 155, tot això estaria més controlat? Ja tenen l’experiència per tirar endavant?
Nosaltres estaríem en la mateixa situació, amb la capacitat d’ajudar el sector. Però per això fem aquesta proposta de llei, que dona garanties de, si en un futur s’apliqués un nou 155, no només les federacions, sinó també els clubs i entitats podrien seguir treballant amb normalitat, sense aquesta intromissió de l’Estat. Hem demostrat amb solvència que som capaços no de substituir, però sí ser un element de contingència del sector esportiu sense ànim de lucre. Però, a més, proposem una llei que, si alguna cosa fa, és afiançar un model d’estructura d’Estat que ens permet mantenir la independència respecte el poder estatal.
És una llei de país? Per consolidar-la i que sigui intocable per a la resta de l’Estat?
Exacte. De fet, té diverses funcions. Hem preparat un web que es diu lleiesport.cat, en la qual hi ha l’explicació senzilla pel públic general de quins són els beneficis immediats. Com a model, el 2014 vam començar un treball de reflexió i anàlisi amb tots els actors en el qual vam fer un estudi de benchmark comparatiu amb tota Europa. D’aquí vam treure un llibre, interessant per analitzar com funcionen les estructures i pressupostos d’altres països europeus. Si ens fixem en la resta de models, sobretot si tirem cap el nord, els recursos venen de l’afectació de diverses taxes o de beneficis de loteria. Això els permet tenir un finançament estable, permanent i independent del poder públic. El mínim comú denominador que té Europa és que els governs no executen les polítiques, sinó que ho fa el sector no governamental sense ànim de lucre. Aquest sector està emparat sota una organització paraigües, democràtica i representativa del mateix sector, des d’on s’executen aquestes polítiques del govern. El govern duu el timó, però qui executa les polítiques és el sector a través de l’organització paraigües.
És a dir, busquen tenir un finançament estable sense dependre dels pressupostos de la Generalitat i sense dependre de què pugui passar entre l’Estat i el Govern.
Correcte. D’aquesta manera blindem i garantim els recursos. Un finançament estable pel sector que ens permet desenvolupar polítiques a mig i llarg termini, independentment de les turbulències polítiques.
I això l’Estat espanyol ho pot tombar?
En principi, no. Mentre tinguem un Estatut d’Autonomia i les lleis del Parlament en vigència, no poden. Si la pregunta és, el 155 podria tombar això? La resposta és no. Si la nova Llei de l’Esport s’aprova, el 155 no la podrà tombar. La Llei de l’Esport estarà blindada davant un nou 155. Per tant, haurem blindat el sector i garantit que tingui un finançament digne. I, sobretot, haurem garantit que amb una nova intervenció, el sector pugui seguir sense estar capat per l’aplicació d’un 155 real o encobert. Amb aquesta llei garantiríem la independència, per això és important equiparar-se amb Europa. Sobretot, allò que necessitem és un gran suport popular per demostrar als polítics que l’esport necessita el finançament pels valors positius que té, com la cohesió, la integració i la igualtat. Dins els beneficis, també hi ha el tema sanitari. Una persona que fa esport no només significa un estalvi significatiu, que està calculat entre 300 i 600 euros, sinó que també el converteix en una persona saludable, alegre i enèrgica. Això ajuda també a desenvolupar el talent. Una persona activa té moltes més possibilitats de trobar feina, de sentir-se bé i que el seu entorn sigui propici que una persona depressiva i que no faci esport.
Quins serien els models d’esport en els quals emmirallar-se?
És absurd fer coses molt diferents de la resta del món. Si ells tenen èxit, potser si al món la roda és rodona, no cal que nosaltres la fem quadrada. A vegades això ens passa, ens agrada ser especials en moltes coses i acabem essent poc efectius. Amb esport estem com estem, perquè quan es va implantar la democràcia a finals dels anys setanta, Catalunya, com que no tenia model esportiu, va copiar el sistema organitzatiu de l’Estat. Entenc que en aquell moment, per la dificultat d’idioma, de viatjar i de contactes internacionals no es va mirar més enllà. Però ara que tenim capacitat de fer-ho, hem de tenir en compte com treballa la resta del món. No podem fer com en el cas dels trens, on Espanya té un ample diferent de la resta d’Europa i per això ens costa connectar-los. Amb aquesta llei volem homologar-nos a Europa.
En el cas que es fes efectiva la República, aquesta llei estaria preparada? És a dir, la proposta de llei que presenten serveix en el cas que l’statu quo canvii?
Absolutament, no s’hauria de canviar pràcticament res. Volem homologar el sistema com el tenen els europeus i, per tant, aquests sistemes són independitzats i plenament sobirans. Com que a Catalunya tenim la competència en l’esport ja hem fet la llei pensant en això. I l’hem fet també per evitar que sigui excessivament intervencionista. S’ha de confiar en el sector, en els clubs, en les federacions, igual que la llei del codi civil confia en les associacions culturals. Lligat a la pregunta, després de fer l’estudi vam fer un congrés de l’esport català en el qual moltes de les conclusions anaven en la línia del llibre que havíem fet. Això no ha estat una il·luminació d’un dia, ve del 2014 i s’ha treballat molt.
Aquesta llei va de la mà amb la Secretaria General de l’Esport?
Tenim la voluntat de posar-nos d’acord. Nosaltres presentem la nostra proposta, la Secretaria ens diu que hi ha altres sectors que no són les federacions que també han de poder dir-hi la seva i a això li sumem què pot pensar el Govern. De la mà del lideratge del Govern, obrim un període per tal de posar-nos d’acord.
És a dir, la relació amb la Secretaria és bona
Sí, i tant. De fet, vam sortir el mes de juliol i vam fer una roda de premsa conjunta explicant què volíem fer. Fixa’t que en la llei en cap moment volem substituir el Govern. Això s’ha dit, que la UFEC pretén acabar anul·lant el Govern. Ni molt menys! Perquè ens fem una idea, el nostre concepte és: tens un bot de rem, tens la gent que rema, per tant, el sector, clubs, federacions, consells esportius; i qui duu el timó és el Govern. Qui ha de determinar les polítiques és el Govern. Nosaltres li conferim el lideratge sense cap dubte i no el posem sota cap sospita, ni dubte. Pactem amb ells i val la pena que ho impulsem conjuntament.
I amb l’Ajuntament de Barcelona, quina és la relació? Fa poc temps Ada Colau va retirar un ajut de 500.000 euros per l’esport base i vostès van demanar reunions. Com està el tema?
Amb l’Ajuntament és diferent que amb el Govern. Hem tingut una sèrie d’encontres. Hi ha hagut diverses etapes, perquè Colau va començar governant en solitari, després va pactar amb els socialistes, amb qui ens vam posar força d’acord tot i no avançar gaire, i ara que ho ha tornat a agafar en solitari estem molt preocupats per la projecció internacional de Barcelona. Hem de recordar que des que és alcaldessa no s’ha demanat res nou en competicions internacionals. Això significa que en el proper mandat passarem un desert en organització d’esdeveniments. Això té una conseqüència greu, perquè quan surts del circuit internacional costa molt esforç tornar-hi a entrar. Tot l’esforç que Barcelona duia fet des dels Jocs Olímpics s’està llençant perquè no tenim la voluntat d’organitzar esdeveniments i, per tant, perdem posicions. Estem perdent referents per practicar l’esport base, estem perdent tecnificació, però sobretot, hi ha tot un entramat econòmic molt potent, que aixeca milions i milions, uns 2.100 milions segons el mateix Ajuntament, que s’anirà reduïnt si no organitzem res. Serem més pobres per la falta de projecció.
L’altra cosa que ens preocupa, i molt, és que l’Ajuntament no actua amb lleialtat amb el sector. Per exemple, un fet que hem viscut el primera persona. Presentem el projecte Refugiats i Esport a Barcelona, perquè creiem que és important tenir aquesta sensibilitat. Demanem ajut econòmic a l’Ajuntament, pel programa que s’havia desenvolupat amb la UE, però l’Ajuntament ens diu que no i quinze dies després publica el nostre projecte, exactament igual, sense tenir-nos en consideració. I no som l’únic cas. Sense dir ni ase ni bèstia retiren la subvenció als esportistes menors de 16 anys que això va directament a la promoció de l’esport federat. I ho fan sense avisar ningú. També presentem un projecte potent pel Port Olímpic, d’obertura a les platges i al mar per l’esport popular, i tres quarts del mateix. Porta tancada perquè són les federacions. També vam presentar un projecte per tenir una olimpíada popular i res, tancat. Hem patit la falta de suport. Tenim un tinent d’alcalde que no he vist mai en cap acte esportiu i que, a més, ha reconegut que no té cap tipus d’interès pel món de l’esport. I és el màxim responsable polític.
El Palau d’Esport del carrer Lleida és una reivindicació històrica que no fem només nosaltres. Barcelona no té cap equipament que pugui acollir més de 3.000 persones sense haver d’anar al Sant Jordi. Les finals de karate, per exemple, necessiten un pavelló d’uns 5.000 o 6.000 espectadors i ara no els podem col·locar enlloc. L’Ajuntament vol posar el centre de control policial allà i no té en compte les demandes. És tot plegat anar en contra del sector.
Aquesta setmana han publicat una enquesta en aquest sentit.
Per saber quina és la percepció de la gent i dels clubs hem fet una enquesta amb una empresa externa que es diu Feedback i els resultats són devastadors. La valoració de suport de l’Ajuntament a les entitats esportives de Barcelona està per sota del 3,5. La informació que ens dona l’enquesta és brutal. El 89% dels clubs i entitats no saben quines són les noves línies de l’Ajuntament. Rebuig majoritari de les subvencions, amb un 76%. O per exemple, una escassa notorietat dels tècnics de districte, que estan valorats amb un 4,54. I el 61% del sector no els ha vist mai. Per tant, no és una administració propera als clubs i entitats de la ciutat. I això és el que nosaltres denunciem. I ens és igual que governi Colau, Trias o el Sursum Corda. El què volem és que qui governi tingui compromís amb les entitats.
A què atribueixen aquest menyspreu?
Això s’atribueix a tres qüestions principals. Primer, a una deixadesa important. A Barcelona no li importa el món de l’esport. En segon lloc, una capacitat d’influència política interna. L’Institut Barcelona Esports i qui l’està liderant no té força política, i per això el pressupost ha baixat. I el tercer element, que respon als altres dos, és que no hi ha projecte com a Barcelona.
Hi ha un gran esdeveniment a l’horitzó, que és la candidatura Barcelona-Pirineus pels Jocs Olímpics d’Hivern. No compta amb el suport de l’Ajuntament?
Sí, però l’impulsa la Secretaria General d’Esports. És una pena, perquè l’Ajuntament hauria d’apostar-hi fort, perquè és obrir Barcelona a la muntanya. Amb els Jocs Olímpics ens vam obrir el mar i ara hi ha aquesta oportunitat, de popularitzar la muntanya. Acostar-la a la població general. AIxò, Ada Colau ho hauria d’agafar com a bandera. És una pena que tinguin aquesta actitud.
A la proposta de llei es parla molt del potenciament de l’esport femení. Vostès volen canviar certes actituds en clubs i competicions per tal que no hi hagi discriminació?
Sí, i de fe s’ha de canviar en multitud d’accions. No només en la llei. Primer, s’ha de donar exemple, també des del punt de vista de la dona dirigent. Nosaltres en aquest moment tenim el 33% del consell directiu format per presidentes, en tenim cinc. És una bona manera de donar exemple a clubs i federacions. I pel què fa la pràctica esportiva, allò que hem d’anar fent és anar modificant comportaments i situacions d’injustícia de dues maneres: una, amb una discriminació positiva, donant més recursos econòmics a l’esport femení perquè creixi; i després, regularitzant situacions que les dones pateixen.
Per què altres clubs o entitats no prenen consciència del problema? Hi ha molts clubs amb un mínim percentatge de dones directives. O en reunions per decidir el millor futbolista català, per exemple, la votació està formada en més d’un 90% per homes. Com s’explica?
Insisteixo, això es canvia paulatinament. No es canviarà d’un dia per l’altre. El món esportiu, majoritàriament sempre ha estat molt dominat per l’home i en això no ens hem d’enganyar. Les redaccions de diaris esportius estan formades majoritàriament per homes i, fins i tot, els directors de diari són gairebé sempre homes. Només n’és l’Esther Vera, de l’ARA. El món del periodisme també ha de fer un esforç. Però hi ha una cosa difícil també, per lluitar, que és el flux econòmic que tenim. L’esport masculí d’elit atrau molts més diners que el femení i amb això és complicat equiparar-los. Dit això, si manllevem els grans esports com el futbol, en la resta d’esports hi ha força igualtat. I en el món dels dirigents, paulatinament haurem d’anar sumant.
Aquesta setmana també s’han alegrat de la voluntat de regularitzar el voluntariat.
Això és molt important. Ara vindrà un període de negociació per aconseguir regularitzar-lo.
Les inspeccions fiscals van perjudicar molt les entitats?
Moltíssim, sobretot en l’esport base. Per això estem pressionant perquè això es faci bé i doni una solució absoluta per diferenciar els professionals dels amateurs.
Vostès demanen que el ‘pocket money’ sigui legal.
És clar. A la resta d’Europa ho és i està regulat. La Comissió Europea ha llançat manuals de referència per explicar com han d’esdevenir els pocket money de cada estat. Si a la resta de països és legal i està regulat, perquè aquí no ho podem tenir? Un cop es faci, desestressarà la funció del voluntariat en l’esport.
Quina és la posició de la UFEC envers els eSports?
Nosaltres, amb els eGames hem estat treballant amb federacions. De fet, n’hi ha algunes que els han incorporat en les seves disciplines, com la de tenis. Nosaltres treballem en un projecte que encara no hem presentat per tal de buscar regularitzar aquest món dels eSports i ser capaços de gestionar-lo directament, que no se’ns escapi.
Perquè ara el domina el sector privat.
Ara és en el món privat. I és veritat que la gran problemàtica que tenen els eGames és que, si bé en l’esport qui té la propietat del reglament és la federació internacional, aquí qui té la propietat i l’autoritat és l’empresa privada. Això ho complica. En això estem treballant per donar solucions i garantir que la pràctica dels eGames sigui justa i equitativa. En definitiva, que es facin bé les coses.