Gerard Figueras (Vilanova i la Geltrú, 1982) és el Secretari General d’Esports del Govern de la Generalitat de Catalunya. L’impulsor, a dia d’avui, d’una nova Llei de l’Esport català (de la qual en parlarem en la segona part de l’entrevista) i un dels màxims responsables de la precandidatura olímpica Pirineus-Barcelona, treballada per albergar els Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2030. En una entrevista amb La República Esportiva, Figueras desgrana tots els dubtes al voltant d’aquest projecte.
Fa un parell d’any semblava que la precandidatura Barcelona-Pirineus estava aturada i ara s’ha rellançat. Què va passar?
Més a prop que mai o més lluny que mai. La cronologia és: entra Ada Colau i pretén tancar l’oficina olímpica. No és un projecte amb el qual hi cregui l’Ajuntament de Barcelona. Quan fa aquest anunci el sector esportiu li reclama que conegui el projecte. Accepta i crea una comissió que dura un any, de la qual se’n treuen dues conclusions: una, no tanca la porta perquè és un projecte interessant; i l’altra, que és un projecte que passa més a Catalunya que a Barcelona. Per tant, creu que ho ha de liderar la Generalitat. Ens ho proposa en l’època de la consellera Munté i ho acceptem. Això passa fa dos anys.
I què han fet durant aquests dos anys?
Hem fet un estudi d’oportunitat. Té sentit que hi hagi una aspiració olímpica o no? Això ha volgut dir trobades amb el COI i interpretar les noves normes per escollir les ciutats o països organitzadors. Aquest mes de setembre hi ha hagut una visita del COI, en la qual li vam ensenyar Barcelona, àrea metropolitana i Pirineu. I diumenge passat a Buenos Aires ens van entregar un informe dient que no només és oportú, sinó que també és possible. Tenim tots els elements per poder acollir uns Jocs d’Hivern. Ara som aquí.
I hi ha altres candidats?
Ara hi ha un calendari que va per l’any 2026 i un altre per l’any 2030. A Buenos Aires, el COI va escollir tres candidatures oficials pel 2026: Canadà, Itàlia i Suècia. El juliol del 2019 a Lausanne el COI escollirà la seu. Nosaltres estem en el calendari del 2030. Estem en procés de ser precandidats, passar de la feina més general a fer una proposta operativa. Ara que ens han dit que sí, anem a veure com faríem els Jocs, on situaríem les viles olímpiques, com faríem les cerimònies d’obertura i cloenda. Si mimetitzéssim el calendari del 2026 voldria dir que el 2023 se’ns declararia candidatura oficial i que el 2024 s’escolliria l’organitzador. Però què ens diu el COI? Que no hi ha calendaris, hem passat a un altre mètode. El COI estableix un procés de diàleg amb tothom que tingui interès i quan vegi que n’hi ha un de madur, l’escollirà. Traducció: havent tornat de Buenos Aires, posem en marxa l’Oficina Olímpica liderada per la Generalitat i farem la proposta més detallada de com serien els Jocs.
L’Ajuntament creu en el projecte, finalment?
Hi és, però no duu la bandera. Si fossin d’estiu i passessin a Barcelona, ells la durien. Però són uns jocs d’hivern que passen en un 60% als Pirineus i en un 40% a Barcelona i l’àrea metropolitana. Perquè parlem de Barcelona, L’Hospitalet, Badalona i Sabadell. L’Ajuntament creu en el projecte i serà una contribució de Barcelona al territori. Seran uns Jocs per situar els Pirineus al món, Barcelona no necessita situar-se.
Com se celebren uns Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona, amb pavellons adaptats?
El COI busca uns smart games i, sobretot, sostenibles. La imatge que té la societat és que uns Jocs Olímpics són una gran despesa de diner públic i que després les instal·lacions no es fan servir. Ara, el COI canvia el paradigma i vol fer uns Jocs que s’adaptin al territori que els acull, no a la inversa. Amb Barcelona veuen que totes les instal·lacions cobertes on s’ha de fer el gel ja existeixen: el Palau Sant Jordi, el Palau Olímpic de Badalona, la Fira de Barcelona, la Fira de l’Hospitalet, etcètera. El número de pavellons amb capacitat de públic necessari per cobrir el gel ja hi són. I el mateix quan parlem del Pirineu. A Catalunya ja existeixen pistes d’esquí homologades per la Federació Internacional d’Esquí i que tenen la tradició de fer proves de Copes del Món. Per tant, tampoc s’han de construir pistes d’esquí noves. Com que la inversió en infraestructura ja hi és, Pirineus-Barcelona encaixa.
I en inversió, quant seria?
Fer uns Jocs d’Hivern signifiquen uns 1.300 milions d’euros. És el pressupost operatiu. A diferència del què passava fins ara, que ho pagava tot el païs organitzador, hi ha una aportació de 800 milions del COI. Els altres 500 els ha d’aportar el país. D’on surten? Entre la venda d’entrades, la venda de marxandatge, les aportacions per esponsoritació local i les aportacions públiques. Trobar 500 milions amb totes aquestes fonts no és descabellat. D’altra banda, si haguéssim de construir infraestructures, com pavellons o autopistes, el COI descartaria el territori. La ciutadania no entendria que ens gastéssim un dineral per fer els Jocs. En la part esportiva no tenim pistes de bobsleigh ni d’skeleton. Si ho haguéssim de construir ens eliminarien. I pel què fa la xarxa de comunicacions, si ja teníem previst millorar el servei, el COI ho respectaria. De fet, ja tenim un projecte aprovat per millorar la línia de rodalies Barcelona-Vic-Puigcerdà, amb tres intercanviadors per millorar la freqüència i desdoblant la línia en alguns trams. I després hi ha el projecte de la C-16 entre Cercs i Bagà. Tot encaixa bastant.
Quins elements farien beneficiosos aquests Jocs?
Principalment, que la gran metròpoli mirés el Pirineu. Això no passa prou. Canviaríem moltes coses gràcies a l’esport, sobretot per aquesta etiqueta d’smart, com la possibilitat de fer projectes al voltant de la cultura, el medi ambient i els valors olímpics. I també tenim clar que s’hauran de fer en diferents països. Fins ara hi havia un sol país que els acollia i ara, no només per la necessitat del bobsleigh, sinó també per la pròpia multiestatalitat dels Pirineus, altres països hauran de tenir un paper, com Andorra.
Andorra té pistes de bobsleigh i skeleton?
No, això és a França. L’skeleton el farem a França. A nivell de pistes d’esquí, amb les catalanes en tenim prou. Però necessitem molt allotjament, pels esportistes, equips, comitès olímpics, federacions i pel públic. És evident que a Barcelona hi ha una capacitat hotelera sobrada i que quan parlem de Vila Olímpica, el propi Ajuntament té previst que la zona de la Marina del Prat Vermell hi hagi habitatge social que coincidiria en el temps i que podria ser primer Vila Olímpica. En el cas del Pirineu això és diferent. I com que no estem parlant de projectes que signifiquin especulacions urbanístiques, i menys en un lloc que volem preservar, hem de veure amb quina capacitat hotelera juguem. Aquí Andorra hi guanya actius. Formalment n’hem parlat amb el Secretari d’Estat per l’Esport, en Jordi Beal, però a nivell molt inicàtic. Estan assabentats del projecte i el seu capteniment és que comptem amb ells pel què vulguem.
Què hi diu Espanya?
Hi ha diferents veus. N’hi ha una que és imprescindible, que és la del Comitè Olímpic. El COI adjudica els Jocs a un binomi, que és un Comitè Olímpic i fins ara una ciutat. Ara pot ser un Comitè Olímpic i una administració pública. Per tant, els encaixa la Generalitat de Catalunya. El COE és una entitat privada que és al costat del projecte, que en forma part, que va ser a la reunió de Buenos Aires i, evidentment, el projecte no es pot fer d’esquenes a l’Estat, tampoc de l’espanyol. Hi ha una part tècnica i una part política. En la part política, cal que les altes instàncies entenguin que és una oportunitat.
Per a Espanya hi ha algun espai als Jocs? Els Pirineus aragonesos en formen part?
Del projecte inicial no, però no estem tancats a res. El COI ja no posa limitacions en distàncies. El projecte inicial era Barcelona i Cerdanya, perquè hi havia una limitació d’una hora i mitja en vehicle entre dues subseus. Això ja no hi és i per això fem jugar la Vall d’Aran, l’Alt Urgell i la Cerdanya, tota la transversalitat del Pirineu. Si hem d’anar més lluny ho hem de poder plantejar. Nosaltres treballem amb una òptica catalana, però estem oberts a parlar de França, d’Andorra i, evidentment, de l’Aragó, si toca fer-ho.
La Generalitat de Catalunya ha parlat amb l’Estat espanyol, a banda del COE?
El 3 de setembre em reuneixo amb la nova Secretaria d’Estat, Maria José Rienda, i li entrego una còpia del dossier d’allò que tenim fet fins ara. I ella ens diu que des del punt de vista esportiu li agrada, però que la decisió s’ha de prendre de més amunt. En aquests moments, ens consta que ha arribat a presidència del Gobierno i al ministeri. S’ha de parlar entre presidència del govern de l’Estat i presidència de la Generalitat.
No tenen cap intuïció de què vol el president Sánchez?
Hi va haver una reunió d’Alejandro Blanco, president del COE, amb Pedro Sánchez, que es va fer pública, abans que anéssim a Buenos Aires. I em consta que a la tornada, Blanco ha tornat a demanar reunió per dir-li que l’informe és positiu. Això ha d’anar endavant i falta que políticament també s’empenyi.
Sortint del món de l’esport. Se segueixen fent contactes amb el govern espanyol tenint presos polítics?
A nivell esportiu, sí. I em consta que a d’altres nivells, també. Hi ha moltes reunions públiques.
Aquesta candidatura és una candidatura de país?
Indubtablement. Pirineus-Barcelona. Es podria dir Catalunya, però no ho hem parit de zero, té un punt de sortida, que és amb l’alcalde Hereu, i que ja es deia Barcelona-Pirineus. Em sembla que està bé que els projectes tinguin un fil conductor. Com que el protagonisme és molt més important pels Pirineus, de moment, intercanviem els termes del títol.
Això té una rellevància mediàtica molt important, com pot tenir el Girona-Barça. En algun moment, el govern espanyol els ha fet arribar dubtes pel què pot passar a nivell de reivindicació nacional? Tenen por que puguin ser uns Jocs Olímpics amb caire reivindicatiu?
Directament no ens ho han fet arribar, però es palpa en l’ambient. A ningú se li escapa que això és un projecte esportiu, però que va molt més enllà. Els Jocs Olímpics són l’aparador més important d’un país per a la seva projecció internacional. En tots els àmbits. Cal valorar l’oportunitat de treballar en aquest projecte, amb els riscos que tenen totes les parts. Nosaltres treballem uns Jocs des d’un Govern que té un color determinat amb un soci indispensable que és el Comitè Olímpic Espanyol. I ni jo li he demanat a Alejandro Blanco que es torni independentista, ni ell m’ha demanat a mi que ho deixi de ser. Hi ha un projecte important i, tot i que políticament hi ha la situació que hi ha i que ideològicament tinguem discrepàncies, podem treballar-hi? A nivell esportiu és evident que sí. La feina s’està fent bé. És evident que hi ha riscos, però també oportunitats. Falta que políticament es vegi aquesta oportunitat sense que ningú hagi de renunciar a res. No sé on serem el 2026, ni el 2030, però si el projecte es va coent bé, pot servir per moltes coses.
El Comitè Olímpic de Catalunya hi té alguna cosa a dir?
Té molt a dir-hi, però formalment no és rellevant. L’eventual contracte del COI si ens donessin els Jocs seria amb el Comitè Olímpic reconegut i, per tant, parlem del COE. Si el país, políticament evoluciona d’una determinada manera, caldrà veure com això també evoluciona. Si l’any 2030 som independents, cal suposar que tindrem un COC reconegut i que serà un actor en aquest tauler d’escacs.
(Aquesta és la primera part d’una entrevista dividida en tres fases. Aquest dimarts 23 d’octubre en publicarem la segona tongada)