(Segona part de l’entrevista al Secretari General d’Esports)
Llegeix la primera part: “Els JJ.OO. són l’aparador més important d’un país per a la seva projecció internacional”
Com està la nova Llei de l’Esport? Més enllà de la proposta de la UFEC, quina és la Llei de l’Esport que proposa la Secretaria?
No és la ILP de la Unió de Federacions. Nosaltres, encara en època del secretari Tibau, fem el segon Congrés de l’Esport Català amb totes les entitats esportives de Catalunya, evidentment també les federacions. Arribem a dues conclusions: volem seguir fent un país de campions, però també volem ser un país saludable. És a dir, esport de competició i salut per a tothom. Tenim 600.000 llicències federatives i fins els 7 milions hi ha massa social que no voldrà ser campiona de res, però que li hem de dir que es mogui, que sigui activa. Agafant les conclusions, la legislatura passada fem el Pacte Nacional per l’Activitat Física i l’Esport, que el signem amb el conseller Turull i totes les entitats del sector esportiu. I una de les línies del Pacte era transformar allò en nova Llei. Es produeix el 155 i aleshores, sense govern, la UFEC entra una Iniciativa Legislativa Popular. Per la forma vaig quedar sorprès, perquè no vaig entendre que en una situació d’excepcionalitat aprofitessin per entrar-la. Però pel contingut hi ha coses que ens agraden, perquè tenim objectius compartits. I d’altres que no ens agraden tant. Però així és la vida, des de la distància ens hem d’anar acostant.
On som ara?
Vam fer un acord amb la UFEC perquè tenim un objectiu compartit, que és fer una legislació nova. Ens sembla bé que la UFEC reculli tantes signatures com pugui, però com que el text que han presentat no acaba de convèncer el món municipal i la resta d’actors que conformen l’ecosistema esportiu català, nosaltres intentarem catalitzar les aportacions de la resta d’actors, la proposta de la UFEC i la proposta del Govern en un sol text amb el màxim consens possible. Aquest procés de parlar amb el sector ja va començar la setmana passada. I ens hem plantejat un calendari de diàleg fins desembre. A final d’any hem de poder tenir un document que en un 70% sigui còmode pel conjunt del sector. No ens posarem d’acord en tot, però buscarem majories.
Aquesta Llei de l’Esport està plantejada per una nova Catalunya?
Sí, és vàlida pels dos escenaris. És una Llei que s’ha d’adequar a l’actual estatus jurídic i polític de Catalunya, però també és una Llei que, en el cas que l’estatus canvii, no quedarà obsoleta. Preveu els dos escenaris.
De què ha de servir aquesta nova Llei?
Des del punt de vista del Govern, hauria de posar l’esport i l’activitat física en el centre del debat polític. Hem de deixar de ser una Maria. Tothom entén que les polítiques de benestar social o d’educació són un pilar de l’Estat del Benestar. Doncs nosaltres volem que l’esport i l’activitat física siguin un pilar de l’Estat del Benestar català. Li hem de donar la rellevància social i política que li correspon i apuntar un corpus legislatiu que pugui ser útil pels propers 20 o 25 anys.
Com ha de ser la Llei?
On posem l’accent des del punt de vista governamental? Primer, en el concepte. No és Llei de l’Esport, sinó Llei de l’Esport i de l’Activitat Física, perquè volem campions, rendiment esportiu i tecnificació, però també societat saludable. Volem que s’incorpori l’activitat física com un hàbit diari, perquè això tindrà repercussió en la despesa sanitària, en l’ensenyament, la integració social, etc. En segon lloc, la proposta del Govern situa l’esport i l’activitat física com una matèria d’interès general. Això ajuda a reforçar que els ciutadans tenen el dret de practicar-ne. I si baixem al detall, un reforç del model català de concertació. Com ha funcionat l’esport a Catalunya en els darrers 40 anys? Amb una complicitat importantíssima públic-privada. Hi ha una part pública molt important: el 98% de les instal·lacions esportives de Catalunya són públiques, sobretot d’ajuntaments. Al costat de les instal·lacions municipals hi ha les organitzacions supramunicipals, com les diputacions o la Generalitat, que ens encarreguem de donar suport a la promoció esportiva, ajudant a la tecnificació i l’alt rendiment amb l’Escola Catalana de l’Esport o la INEFC. I finalment, tot el suport que donem als esportistes perquè puguin competir en competicions internacionals. Aleshores hi ha tot el treball de la mà amb la part privada, com els clubs -que estan agrupats en federacions-, els consells esportius o el col·legi de llicenciats. La simbiosi és important. Amb la Llei volem aprofundir en aquesta concertació. El Govern no entén que ens haguem de preocupar de les polítiques esportives i donar-ho tot al sector privat, però tampoc hem de fer un retrocés i intervenir-hi 100%.
Com es farà això?
Reforçant l’estatus jurídic de les entitats esportives associatives, com clubs i federacions, plantejant la creació d’un nou organisme que les pugui aglutinar i representar encara més, que és aquesta Unió d’Esports de Catalunya. I al mateix temps reforcem la competència que té la Generalitat a l’hora de poder dirigir la política esportiva del país. I anant més al detall, la nova Llei aposta per la professionalització dels dirigents esportius. L’actual model legislatiu no afavoreix que hi hagi dirigents professionals, sinó que ho penalitza. Volem que qui vulgui ser professional pugui ser-ho.
És a dir, el president del Barça ha de poder cobrar?
Entenc que sí, si vol. Li hem de donar l’oportunitat al president del Barça que, si s’ha de dedicar executivament a ser president del Barça, pugui fer-ho.
Això les federacions ja ho tenen, no? Andreu Subies cobrava un sou a la FCF.
No. Ho poden fer, és possible, és legal, però actualment és molt gravós. L’actual marc jurídic permet que ho facis d’una forma molt gravosa i gens beneficiosa per a l’entitat esportiva ni pel professional. Allò que plantegem és que una federació, un club o una associació esportiva, si vol que el seu president sigui executiu, primer li hagi d’aprovar l’assemblea, segon no sigui a càrrec de subvenció pública i, tercer, hi hagi una limitació de mandats perquè no eternitzem gent a viure d’això. Si això es produeix, aquest president podrà ser contractat per la seva entitat tenint clar que al final del seu mandat ell deixa de tenir el contracte i no té cap dret de pleitejar contra l’organització per acomiadament.
I no té dret a reelecció?
Plantegem dos períodes de quatre anys amb un de renovable. Un màxim de 12 anys.
Torno al detall de la Llei. En segon lloc, paritat en la part dels dirigents esportius. El Govern fa una aposta valenta mimetitzant les lleis electorals. No fem 1-2, però sí que diem que s’ha de produir un equilibri de 60-40 en qualsevol dels dos gèneres. Per tant, a l’hora de confeccionar llistes de clubs, federacions o associacions, hi ha d’haver paritat. I en tercer lloc, un millor sistema de finançament. Això resum l’objectiu plantejat pel Govern.
Quines diferències hi ha entre aquesta proposta i la de la UFEC?
Hi ha aspectes amb els quals hi estem d’acord i d’altres amb els quals no hi estem d’acord. La ILP de la UFEC planteja, lluny d’aquesta concertació, una excessiva despreocupació pública d’allò que és la política esportiva. Nosaltres intentem mantenir aquest equilibri, perquè no volem tractar l’esport com una matèria privada per veure quantes medalles tenim, sinó que el tenim com un tema d’interès general. Que sigui una política important no vol dir que l’hagi d’implementar 100% l’administració pública. El model de concertació funciona i el volem reforçar. El 90% dels pressupostos de la Secretaria General de l’Esport el gestiona el món associatiu, el món privat.
La UFEC demana que vostès duguin el timó, però que les polítiques les executi el món privat.
Nosaltres entenem les polítiques esportives com una política pública igual d’important com l’edudació, benestar social o sanitat.
Ara fa poc més d’un any es va fer un acte en el qual la Secretaria va reivindicar la independència del país per tenir un millor finançament pel món de l’esport. Sense un finançament propi, la Llei és aplicable al 100%?
Sense que Catalunya sigui un Estat independent, amb aquesta i qualsevol altra Llei, no tindrem accés a la part de dèficit fiscal que li correspon a l’esport català. Econòmicament quedarà limitada, com estan limitades les altres polítiques. Pel què fa el finançament públic, el pressupost, mentre seguim tenint el dèficit fiscal que tenim, és evident que no s’arreglarà. Això vol dir que no podem fer res? No. Donarem eines per fer aflorar més recursos pel sector esportiu. I allò que plantegem en la Llei són aquestes eines per tenir més recursos públics, per tant per tenir pressupostos amplis a nivell de totes les administracions, i també recursos per tenir noves eines des del punt de vista privat. I aquí coincidim amb la UFEC, per exemple, dissenyant un sistema de loteries propi que permeti que tota la recaptació pugui revertir en les polítiques esportives.
És a dir, seguim en la mateixa línia d’assegurar que amb un Estat independent l’esport català faria un salt qualitatiu enorme.
Això sí, és evident. No només en la part de finançament.
(Aquesta és la segona part d’una entrevista dividida en tres fases. Aquest dijous 24 d’octubre en publicarem la tercera tongada)