La crònica del partit de quarts de final de la Champions femenina entre el Real Madrid i el FC Barcelona s’ha de centrar més en el significat del partit per a l’esport femení que no tant en el resultat del matx, que ha estat un clar 5-2 per a les blaugranes, en un marcador amb diverses alternatives. Abans de res, cal consignar l’ambientàs que s’ha aconseguit al Camp Nou amb la presència de 91.553 espectadors, rècord de la història del futbol femení, superant els 90.195 d’un USA-Xina, final del mundial. Tot i això, el públic ha patit moltes dificultats per accedir al camp, en una barreja del mal temps, de l’horari encara laboral i de les diverses protestes que hi ha a la cuitat en uns temps convulsos. El mural, una mica deslluït a l’inici, s’ha tornat a mostrar amb tot el públic i ha estat impressionant. Res, doncs, no ha impedit l’esclat ciutadà de festa i de reivindicació, ni que haguessin vingut a impedir-ho piolins aparcats al moll.
És del tot inevitable fer la comparació amb l’ambient al camp de l’Espanyol, l’altre dia. Aquest vespre de dimecres hem vist el desgreuge del sacrilegi de fa una setmana i caldria preguntar-li a Luís Enrique Martínez si mai havia vist alguna cosa semblant. I ens hauria de respondre que no, perquè, efectivament, no era semblant, ja que la festa ha estat en positiu, sense cap mala paraula per a ningú, potser amb l’excepció del càntic “Donde estás Florentino, Florentino donde estás?” i un venial “Madridista qui no boti”. Què es pot dir d’un públic que, sense previ assaig, engega el Virolai?
Molt ràpid, els gols:
Minut 7 (1-0): Mapi León fa una centrada cap a dins, que es va tancant i s’enverina, fins a superar la portera Misa, avui no tant encertada com de costum.
Minut 14 (1-1): A la primera aproximació de les blanques, el xut d’Olga Carmona va al braç d’Irene Paredes. Ningú no protesta i Olga mateix transforma el penal, malgrat que Sandra Paños n’endevina la direcció i gairebé hi arriba, però la pilota anava molt ajustada al pal.
Minut 48 (1-2): S’avança el Madrid en el seu segon xut a porteria. Des de 40 metres Zornoza engalta un xutàs que supera Paños. No és sort, que ho fa amb tota la intenció.
Minut 51 (2-2): Solament tres minuts més tard, Aitana acaba en gol una jugada de pressió per recuperar la pilota en una molt bona reacció al gol blanc.
Minut 54 (3-2): Clàudia Pina aprofita un rebot i enlaira la pilota que cau just a l’escaire.
Minut 65 (4-2): Alèxia s’apunta a la festa i el seu xut creuat entra plorant sense que les defensores hi arribin a temps. La pilota d’or ho celebra amb el públic fent-los una reverència.
Minut 70 (5-2): Caroline Graham Hansen, que s’havia passat tot el partit servint pilotes a l’àrea, ara és ella qui remata un servei de Rölfö des de l’altra banda. L’eterna servidora també sap rematar.
I tornem al final del partit. Ningú no marxa i les blaugranes acaben fent una volta d’honor al camp. Les jugadores madridistes, un digníssim rival, no se’n van i s’apunten a la festa del futbol femení: aplaudeixen el públic i el Camp Nou les correspon. Algunes de les jugadores blanques amb la boca petita (ja se sap com van les coses a la casa blanca) ja havien dit que això de ser l’únic equip dels vuit quartfinalistes que no ha obert el camp principal a l’equip femení era irregular. Amb crits de Visca el Barça i Visca Catalunya es rubrica el vespre que, com a la prèvia havia dit Alèxia Putellas i com també ha expressat Graham Hansen a les televisions foranes, “Comença una altra era per al futbol femení”.