Gerard Gumbau i Garriga (Campllong, 1994) té un palmarès envejable. En el seu currículum professional s’hi acumulen una Lliga, dues Copes del Rei i un Mundial de Clubs, quatre títols assolits amb la samarreta del Barça, en una etapa de poc més d’un any que va passar a la velocitat de la llum. De Segona Catalana, el migcampista de Campllong va passar, en període de quatre temporades, a vestir de blaugrana i trepitjar la gespa en partits de Primera Divisió.
Ara, el gironí completa la seva carrera professional al Leganés, un club familiar situat en un poble dormitori de Madrid, amb la massa social formada per socis i afeccionats del Reial i l’Atlètic i una entitat on ha trobat l’estabilitat per consolidar-se a la màxima categoria del futbol estatal. En una entrevista amb La República Esportiva, Gumbau analitza el seu futbol i el del Girona, la gestió del futbol base blaugrana i, sense complexes, aborda diversos debats socials i econòmics que es generen al voltant d’aquest esport.
A Madrid ens hem trobat un taxista que deia ser soci del Leganés, però que era madridista de cor. El Leganés té una massa d’afeccionats fidel?
És veritat que la gent té un segon equip. Però aquí hi caben 10.000 o 11.000 persones i pel fet de jugar a Primera a la gent li agrada venir. I als rivals se’ls fa complicat guanyar-nos, en això estem molt contents.
La mostra és la victòria davant el Barça aquesta temporada.
Sí, i tant. Aquella victòria va ser extraordinària. No pensàvem poder guanyar d’aquella manera i va ser una injecció d’adrenalina per a nosaltres, que no havíem començat bé la temporada i vam anar cap amunt.
I ara la diferència de punts amb el descens i Europa és més o menys la mateixa.
Sí, estem contents perquè la temporada està essent positiva. Estem aportant cadascú el nostre gra de sorra per signar una gran temporada.
Vostè que ve del Girona, del filial, i després del Barça, imaginem que la pressió és totalment diferent. No?
Quan jo hi era, el Girona estava a Segona i hi havia certa pressió perquè ja érem professionals. Anar al Barça B i canviar el xip, perquè jo no em sentia professional al Girona, va fer que tot fos diferent. L’entorn era un altre. I debutar al primer equip va fer augmentar la pressió. Aquí és un club familiar, que està creixent. Això és bo i ho fem sense pressió, sense posar-nos grans objectius. Hi estic molt còmode.
I amb l’estil de joc, també?
Jo crec al futbol hi ha moltes maneres de jugar. No només una de sola, com pot ser al Barça, que ho mames des de petit. Hi ha moltes més opcions que jugar la pilota per poder guanyar partits, potser no tant vistoses. Però l’important en el futbol és anar tots a una, que l’equip remi cap un costat i això ens està funcionant. Tenim molt clara la nostra idea de joc, el nostre sistema, i així és com treiem resultats positius.
I se sent important dins l’equip?
Sí. Ara no estic comptant amb els minuts esperats, però a principi de temporada vaig jugar bastant. És el meu segon any a primera i m’ho estic agafant com una experiència per créixer en el món professional.
Parlàvem de l’estil de joc i de les maneres de guanyar. A vostè, aquesta idea concreta del Leganés li agrada?
A mi sí. Està clar que a tothom li agradaria tenir més la pilota, però crec que és una manera efectiva per treure el màxim rendiment dels jugadors que tenim. En el futbol és molt important saber defensar bé, estar ben posicionat sobre el camp, perquè això et permetrà tenir oportunitats de cara a gol. Essent un equip de mitja taula, estant ordenat tens més possibilitats de treure bons resultats.
Va ser fàcil l’adaptació del Girona al Barça i del Barça al Leganés?
Del Girona al Barça va ser fàcil, perquè duia un any entrenant amb el primer equip del Girona i ja vaig agafar experiència per competir amb els jugadors més bons del club. I amb el Barça, a Segona, ja tenia aquesta mentalitat d’anar a jugar al toc i amb el seu sistema. Vaig gaudir-ho molt. Quan vaig arribar aquí sí que em va costar. El canvi va ser brusc perquè hi havia conceptes defensius i de col·locació i basculació que no sabia. Aquest canvi també et fa créixer com a futbolista.
Essent un migcampista creatiu, al Leganés hi ha tanta responsabilitat com al Barça?
Al Barça és una posició que requereix tenir quatre ulls perquè et venen de tots costats. Has de circular la pilota molt ràpid perquè no tens temps per pensar. Aquí, cap equip et dona temps per pensar. Tots pressionen molt bé i no et pots despistar perquè si comets mig error et liquiden. Aquesta posició al Leganés requereix estar molt atent defensivament, fer moltes cobertures als teus companys per ajudar-los i circular molt ràpid la pilota quan la tinguis.
Vostè nota que els focus estan molt posats sobre els migcampistes defensius?
Sobretot aquí al Leganés és molt important estar ben col·locat, quan tenim la pilota nosaltres per atacar, però també quan la perdem per poder-la recuperar ràpid per tornar a tenir-la. S’ha de mantenir una bona posició perquè l’equip contrari no pugui sortir a la contra i, si cal, fer alguna falta per travar el joc. S’ha d’estar atent a moltes circumstàncies per estar preparat i fer-ho bé.
Un dels grans especialistes d’això és Sergio Busquets. Va aprendre molt d’ell?
Sí, al Barça ho tenen més integrat i més fàcil. Circulen sempre amb la pilota i com que tenen el rival en camp contrari els és més fàcil pressionar. Estan descansats i quan perden la pilota fan una pressió immediata molt important. Busquets està sempre ben col·locat per anar endavant i recuperar-la. Això dona molta vida al Barça.
Entrenar al costat seu l’ha fet créixer?
Considero que la meva experiència al Barça m’ha fet créixer molt. Em van donar l’oportunitat d’estar amb els millors del món i evidentment em vaig fixar en ells. Vaig intentar que fossin un reflex per a la meva millora individual.
Què té Sergio Busquets que no tinguin altres migcentres del món?
No està del tot valorat perquè és una posició clau, al Barça sobretot, i no hi ha cap altre jugador com ell. Ho fa fàcil tot. Molts, en la seva posició es posarien nerviosos i perdrien pilotes. Ell gairebé mai perd cap pilota i sempre està ben col·locat. Això li dona l’equilibri al Barça. En aquest equilibri entre atacants i defenses ell és l’home més imprescindible.
Ho demostra el fet que el Barça no ha trobat substitut. Sempre s’han de fer retocs tàctics.
És difícil, perquè des de petit ha jugat així. Ho té integrat i juga de manera innata. Ja duu molt temps allà i per un jugador nou que no té aquestes qualitats perquè no ha estat a la Masia és difícil adaptar-se i entendre’s amb tots els companys. Per trobar un relleu hauria d’esperar i tenir paciència perquè un altre jugador aconseguís tenir aquesta confiança.
Li volíem preguntar precisament per això, per la paciència per trobar-li substitut. Ni Samper, ni Oriol Busquets, ni vostè han disposat d’opcions. Creu que el Barça busca un jugador amb rendiment immediat i amb poc temps per cuinar-lo?
Sí, aquest és el problema. El Barça està en un nivell tant alt que necessita rendiment immediat. Potser els faltaria una mica de paciència per poder pujar jugadors de la casa i que s’adaptessin. No és gens fàcil passar de jugar a Segona B al primer equip, on tens una pressió molt gran, i a més en una posició que és clau en el sistema. Crec que amb confiança i experiència, jugadors de la Masia podrien créixer al primer equip.
Precisament, Xavi Hernández no es va adaptar al primer equip fins que es va consolidar en la posició d’interior. Semblava que havia de ser un segon Guardiola, però no va ser així.
És una posició que requereix estar concentrat perquè tot el joc passa per allà. Que un jugador com Xavi no es pugués adaptar parla per si mateix. Però gràcies a la confiança que li van donar es va poder adaptar en una altra posició, com també ha fet Sergi Roberto. Amb paciència i oportunitats s’ha acabat fent un lloc a l’onze.
Creu que a vostè li va faltar aquest temps de paciència?
Jo estic molt content de la meva experiència allà, però sí que és veritat que potser per tenir aquesta experiència i confiança has de jugar quatre o cinc partits noranta minuts. Has d’agafar el contacte amb els companys, perquè no és el mateix entrenar que jugar. Vaig jugar nou partits i la majoria vint o vint-i-cinc minuts. Estic molt orgullós d’haver-ho fet, però ara mateix, amb la confiança que tinc, crec que he crescut i ho hagués pogut fer millor.
Potser va anar tot molt ràpid?
Va ser molt ràpid. Si m’ho haguessin dit no m’hagués cregut que en dos anys estaria jugant amb el primer equip del Barça. Jo crec que no era del tot conscient del què requeria. Ara que he madurat, crec que estava preparat però no tenia la suficient confiança per donar el meu màxim rendiment. Ara estic molt més preparat per aquest tipus de situacions.
Luis Enrique va apostar molt pels futbolistes del filial. Els cremava massa ràpid?
Per a mi és un gran entrenador. Em va ajudar moltíssim en tot, en aspectes tàctics també. Estava molt a sobre dels jugadors. Ell s’adaptava a les seves necessitats. Si necessitava un jugador del filial et pujava i et posava de titular sense cap problema. Jo venia de Primera Catalana i va apostar per mi i em va donar confiança. Ells necessiten rendiment immediat i quan venen partits difícils tiren de la gent amb més experiència. Però per a mi va ser un plaer jugar partits amb el primer equip.
Hi ha hagut entrenadors en altres èpoques que han mirat més de cara al futur. Luis Enrique i Valverde miren més el present?
Està clar que tenen molta pressió. Entrenadors com Guardiola també ho han hagut de deixar. Ser entrenador del Barça requereix estar amb el cap 200% dins el club i no et pots permetre ni una derrota. Ells busquen rendiment immediat, guanyar-ho tot, estar al màxim nivell i potser és per això que potser no apostaven tant pels jugadors de la casa.
Anem a Girona. Quin canvi, no?
M’encanta que hagin canviat tant les coses. Quan jo era allà no era el mateix que ara, tot ha canviat. Des de les infraestructures, a nivell d’entitat se li ha donat un valor increïble. S’ha de recordar que quan era a Segona A va estar a punt de desaparèixer. Després de tres anys lluitant per pujar, s’ha aconseguit. Per a la ciutat significa una revalorització espectacular.
De l’equip actual va coincidir amb Pere Pons, que ha fet una gran millora.
Sí, amb Pere Pons! Vaig jugar amb ell partits de juvenil, a Primera i a Segona Catalanes. Que un jugador de la casa com ell pugui ser allà donant exemple als nois del planter és sempre important. L’evolució és increïble. Era un jugador molt resistent, que tenia tres pulmons. Arribava a tot i ara ha millorat moltíssim amb la pilota. La confiança d’estar tants anys al Girona i d’anar cremant etapes li ha facilitat aquesta millora. Ara és un jugador imprescindible.
Li agradaria tornar al Girona per jugar a Primera?
Sí, és clar. Sóc d’allà, he crescut al futbol base del Girona i evidentment que m’agradaria jugar a Primera Divisió amb el club de la meva ciutat. No sé quan podrà ser i de moment estic bé aquí, creixent com a futbolista. Mai se sap, però està clar que m’agradaria.
Va coincidir amb Eusebio al Barça B. Ara és al Girona. Hi veu la seva marca personal?
Va començar amb el sistema que tenia integrat el Girona, però ara que treuen bons resultats ja es torna a veure el seu sistema original, amb línia de quatre en defensa, amb tres migcampistes i tres davanters. Sempre ha jugat així, a la Reial Societat i al Barça B. És un gran entrenador, amb una visió i una experiència futbolística boníssima. Amb ell vaig aprendre molt.
Entenem que sempre que el veu jugar, identifica el Girona amb Eusebio.
Sí, cada cop més. És un entrenador a qui li agraden els jugadors amb personalitat per poder tenir la pilota i no perdre mai la posició. Sempre deia que em mogués en la posició perquè provocaria que el rival es mogués i així poder atacar millor. Tenia la idea molt clara i tant de bo el Girona es pugui salvar amb ell.
Durant l’etapa al Barça B, quantes vegades els va anomenar el nom de Johan Cruyff?
Ostres, no ho recordo, però sí que ens l’havia anomenat. No calia fer-ho, perquè amb la seva manera d’entrenar, pensar i jugar es notava que tenia integrada aquella època del Barça.
Amb el Barça B, sentien pressió per la classificació? La funció del filial ha de ser formar o lluitar per mantenir una categoria concreta?
Jo crec que ha de ser formar, però no és el mateix formar-se a Segona B que fer-ho a Segona A. No tenen res a veure. La Segona A és molt competitiva i professional. Hi ha estadis que, fins i tot, són millors que alguns de Primera. Allà pots agafar molta més experiència. Però està claríssim que l’important és formar el jugador. Nosaltres no vam tenir pressió per baixar, però pel club era important mantenir la categoria. No és el mateix jugar vint minuts a Segona B, que fer-ho a Segona A.
En referència a això. En les darreres temporades, el Barça va fitxar més de 30 jugadors pel filial per complir l’objectiu de mantenir-se a Segona A. Un cop descendit, va fer fora Gerard López. La política és erràtica?
Potser sí que va cometre un error de planificació. Mai és fàcil per un equip el fet de canviar tants jugadors i moure tant la plantilla. L’any que nosaltres vam pujar teníem bastants jugadors de fora i no massa de la Masia, però intentaven aconseguir l’ascens perquè els jugadors del planter es puguessin adaptar en aquesta categoria per no tenir tanta diferència entre el primer equip i el filial. No els va sortir bé i ara són a Segona B. El què recomano jo és que tirin de jugadors de la casa, que confiin en entrenadors com Pimienta, que sempre hi ha estat i coneix tots els nois, i crec que amb aquesta idea els anirà bé.
Repassant entrevistes anteriors, en una ocasió es va queixar del funcionament del VAR perquè encara hi ha dubtes. Ho segueix pensant?
El dubte és quan reclamar-lo, quan s’interpreta que pot entrar. Hi ha accions que per a nosaltres han estat clares, com unes mans dins l’àrea. Jo estic a favor del VAR, és una eina tecnològica que anirà molt bé per evitar errors clamorosos, però aquestes petites accions, penals dubtosos o faltes, no sé com s’interpreten. Ens van venir a donar dues xerrades, però encara l’estan integrant. Sempre que es pugui millorar l’espectacle i el resultat sigui més correcte, fantàstic. S’ha d’anar corregint.
Aquest país pot viure sense polèmiques?
És exactament el què penso. Abans hi havia una polèmica perquè l’àrbitre s’equivocava. Ara n’hi ha dues, perquè s’equivoca l’àrbitre i també el VAR. N’hem creat una altra. A nosaltres no ens agrada massa, però a l’afeccionat sí que li interessa comentar i que hi hagi ambient. Per als jugadors seria important que funcionés perfecte i que s’apliqués el mateix reglament per a tothom.
S’acabarà estabilitzant? Al Mundial va funcionar força bé.
Sempre hi ha accions puntuals que són percepcions de l’àrbitre i que no es pot reclamar que intervingui el VAR. No sabem cent per cent com es gestiona. També és molt interpretatiu.
Com s’hi viu a Madrid i rodalies?
Estic vivint a Majadahonda i molt bé. És un bon poble de 70.000 habitants. S’hi està molt tranquil, hi tinc de tot. Visc amb la meva parella i estem estudiant encara la carrera. Jo estic en l’últim any de CAFE, només em falten les pràctiques, una optativa i el Treball Final de Grau.
I aquesta carrera l’encaminarà cap alguna banda? Pensa en acabar essent entrenador?
Quan la vaig començar pensava que acabaria sent professor d’educació física, imagineu-vos. Les circumstàncies del futbol són així. No m’esperava ser professional tant ràpid, però no ho vaig abandonar. A banda de jugar a futbol hem de tenir uns estudis perquè quan acabem la carrera tinguem quelcom a fer, motivacions per créixer en un altre àmbit. No penso en què fer després, ara penso a curt termini i allò que hagi de venir ja vindrà. Cap a la banda d’entrenador crec que no aniré. Si ho fos, crec que tiraria cap els nens, com ja feia quan era al meu poble. És allò que em tiraria més. A nivell professional, un cop acabes de jugar crec que ho fas cremat de competir al màxim nivell i fer d’entrenador encara és més sacrificat, perquè has d’estar més pendent, hi has de dedicar més hores. Una mica d’alliberació de futbol també m’anirà bé.
Aquí a Madrid troba a faltar la terra? Girona, els amics, la família…
Sempre dic que a Catalunya s’hi viu molt bé. És una comunitat on s’hi està excel·lent. També a Espanya, hi tenim un clima genial. Però està clar que sempre es troba a faltar la terra, sobretot els amics i la família. Ja duc sis anys fora de casa i es troba a faltar. Però amb la parella i els amics que he fet al club tot passa més ràpid.
Li faria il·lusió jugar el Catalunya-Veneçuela del proper 25 de març?
Està clar que em faria il·lusió. Representar la teva comunitat és un orgull. Ja ho vaig fer quan era juvenil i seria genial. A més es juga a Montilivi, un estadi que m’encanta. És la meva ciutat.
L’han trucat?
No, no sé si hi aniré. Dependrà del seleccionador.
Els companys i amics d’aquí li pregunten per la qüestió catalana?
No massa. Nosaltres ens dediquem a jugar, tenim prou feina per pensar en altres coses. Tothom és bona gent, ens duem molt bé i no parlem d’altres temes.
Tampoc li interessa?
No, em centro en fer la meva feina, jugar a futbol. I quan arribo a casa desconnecto del futbol i amb la parella provem de conèixer Madrid o anar al cinema. Me n’oblido de tot.
No ha tingut cap problema per ser català a Madrid, entenem.
No, cap. El Leganés és un club familiar, mai m’he sentit apartat i hi estic molt a gust. Molt content de poder créixer aquí.
A nivell personal, com està vivint la situació de Catalunya a molts quilòmetres de distància?
Crec que cadascú ho veu d’una manera. Cadascú té la seva percepció i això no canviarà. Tothom té la seva mentalitat. No estic massa al corrent del tema, però tan de bo es pugui solucionar de la millor manera perquè el conflicte mai és bo entre dos parts.
I ara els tenim aquí, al Suprem.
Sí, però no estic seguint-ho, no estic pendent.
Li interessa poc la política?
No és que m’interessi poc. Intento no opinar del tema perquè no tinc la capacitat de fer-ho. No tinc material suficient per poder decantar-me i opinar sobre aquesta qüestió, però vull que s’acabi el conflicte perquè no és bo per ningú dels dos.
Ara fa uns mesos, Carles Duran (entrenador del Joventut) deia en una entrevista que entenia perfectament els esportistes que preferien no pronunciar-se políticament per evitar perjudicar-se en una carrera professional. Pensa el mateix? Creu que donar una opinió política pot marcar negativament el seu futur?
En l’esport, sí. La teva feina és competir, sigui en l’esport que sigui, i t’has de centrar en això. Les teves capacitats estan cent per cent posades en això, perquè és en el què hi entens. Des del moment que barreges un tema que potser no domines, sense tenir la certesa que allò que penses sigui així, t’estàs posant en un món en el qual pots sortir perjudicat i jutjat. No tothom estarà d’acord amb el què tu puguis pensar i pots generar un conflicte. Personalment, em centro en allò que depèn de mi, que és jugar, acabar els estudis i viure amb la meva parella.
A Gerard Piqué l’ha pogut perjudicar?
Piqué és l’exemple. Ell està en una situació en la qual pot opinar més que altra gent. Té una vida feta, una estabilitat econòmica que no tothom pot tenir. Opini allò que opini no li repercutirà sobre la seva vida professional.
Una de les personalitats que ha criticat Piqué és Tebas, que posa partits els dilluns a clubs com el Leganés.
Aquí sí que hi estic en desacord. Volen treure el màxim rendiment econòmic i ens perjudiquen sempre als mateixos. Ara diga-li tu al fill d’un aficionat del Leganés que dilluns no pot anar a veure el seu equip a les nou de la nit perquè l’endemà té escola o el pare ha d’anar a treballar a les sis del matí. És un gran inconvenient per les afeccions petites i s’ha de canviar.
Durant aquesta temporada, alguns capitans van dur el braçalet de l’arc de Sant Martí per la comunitat LGTBI. En el món del futbol encara hi ha molt masclisme. Els jugadors poden ser referents de cara a la societat per normalitzar un fet que ja hauria de ser normal?
La societat cada cop evoluciona més i tothom és lliure d’estimar qui vulgui. Som uns referents i una bona part de la societat s’emmiralla en nosaltres. Tot allò que puguem fer per millorar-la, perquè deixi de tenir aquest pensament masclista, sempre va bé. Aquestes iniciatives ajuden al progrés.
Veu possible que algun futbolista digui que és homosexual i no es generi cap rebombori?
No tindria cap tipus de problema. Estem al Segle XXI, la gent és lliure de fer el què vulgui per ser feliç. Tothom pot decidir la seva vida.
Fa la sensació que seria un xoc per a la societat.
Només fa falta que mirem la graderia, on hi ha més homes que dones. Podria ser un xoc per la massa social futbolística, però no per la gent que estigui més desenvolupada.
Ara fa uns mesos vam publicar un reportatge al voltant dels 100 clubs més importants de Catalunya. D’aquestes entitats, només quatre estan presidides per dones. Vostè juga en un club presidit per una dona. Com arribarem a tenir igualtat en càrrecs com aquest?
Tinc la sort de tenir aquesta presidenta, que és una grandíssima persona. La dona pot estar integrada totalment perquè tots tenim els mateixos drets i ho hem d’igualar. Encara que tingui més espectadors homes, el futbol és per a tothom.
Per què segueix existint aquesta diferència de nomenaclatures: futbol i futbol femení? Que són esports diferents, potser?
No sabria dir per què. No depèn de nosaltres, és la societat que decideix què vol veure i què no. Avui dia, la societat veu futbol masculí i això fa que ingressi més diners. Nosaltres ens dediquem a jugar i està clar que a la gent li agrada més una cosa que l’altra. Si li agradessin tots dos per igual els mirarien els dos. Darrerament s’estan fent moltes més promocions i avenços respecte el futbol femení, cosa lògica i amb la qual estic 100% d’acord. Mereixen tenir un respecte i una garantia de vida.
En la societat hi ha un debat permanent. Els futbolistes cobren massa diners?
Està clar que cobrem més que la mitjana de la societat, però ho cobrem perquè el futbol té un nivell d’ingressos molt gran. La gent el consumeix i això genera molts diners. Si la gent deixés de mirar-lo, molts clubs no es podrien permetre segons quins sous. Aquests salaris s’equiparen als diners que ingressen els clubs. La societat s’ha fet així i no canviarà. Jo me n’aprofito perquè sóc jugador. Potser sí que no trobo lògics els preus que ens paguen, però és la mateixa societat que determina els sous. Si la societat no consumís futbol, no cobraríem tants diners.
I aquesta consideració de mites? Els futbolistes han de ser exemples pels nens?
Jo crec que som clars exemples. Els nens s’emmirallen molt en nosaltres. Si Cristiano Ronaldo duu unes botes concretes, molts nens se les voldran comprar. Hem de tenir uns valors i unes maneres de ser que siguin exemplars, perquè som imatges. Ara bé, cadascú té la seva personalitat i no podem canviar. No tothom pot ser estrictament legal, sempre hi haurà problemàtica. Quan ets al màxim nivell hi ha jugadors que es desvien.
De fet, hi ha molt frau fiscal en el futbol.
Treu molts diners i molts jugadors intenten que els treguin el menys possible. De moment jo no sé com funciona aquests sistema. Els futbolistes són els més assenyalats, però no només ho fem nosaltres, també grans empresaris proven d’evadir.
Si fos pare, li diria al seu fill que s’emmirallés en un futbolista?
Jo li posaria el meu exemple, el d’un altre futbolista no ho sé. Si fos pare, al meu fill sí que li posaria el meu exemple, li diria que si vols alguna cosa a la vida t’ho has de treballar perquè ningú et regala res, i encara menys en el futbol. S’ha de tenir un objectiu concret i ben pensat per encaminar-s’hi, sempre amb mentalitat positiva.
Li agradaria que el seu fill o filla fos futbolista?
Al nostre fill no li exigirem res. Com si es vol posar a ballar o ser pintor. Mentre sigui feliç no se l’ha de pressionar.
En el món del futbol podria ser feliç?
I tant. I li podria posar molts exemples. Tens molta pressió i estàs sotmès a molt sacrifici, a banda de viure bé, tenir una estabilitat econòmica i fer coses que d’altre gent no pot. És sacrificat i el podria guiar en el procés.
Quin referent té vostè a la vida?
Sempre m’he reflectit en la meva família. En els valors que m’han ensenyat. He crescut com a persona i com a futbolista gràcies als valors que m’han transmès. Als meus pares els ho dec tot.