Mentre centenars de milers de catalans es disposaven a intentar conciliar el son dimarts a la nit després de viure una gran decepció futbolística, un altre grup de gent, no tant minoritari com podria semblar de bones a primeres, sentia indiferència davant els fets que acabaven de tenir lloc a Anfield. “Em vaig assabentar de la derrota del Barça mentre consultava mitjans digitals generalistes i no em va importar el més mínim. De fet, fins i tot em va alegrar que, en una època política convulsa, s’apagués un focus d’atenció com aquest”, explica Joan Espel, químic resident a Barcelona.
El seu primer record relacionat amb el futbol és la final de la Champions League del 1999 entre el Bayern de Múnic i el Manchester United al Camp Nou. “Tinc un tiet alemany que va venir amb amics seus a Barcelona per presenciar el partit. Em va marcar molt el mal humor i les males vibracions que portaven a sobre després de la derrota. Va eclipsar del tot l’alegria que se suposa que ha de sentir algú en veure el seu nebot després de molt temps sense fer-ho”, relata. “Em costa empatitzar amb les persones que viuen amb tanta passió el futbol i entendre com els hi pot afectar amb aquesta contundència una derrota de gent que ni coneixen”, diu Nuria Pérez, dissenyadora gràfica de Montcada i Reixac, qui va tenir coneixement de la remuntada del Liverpool perquè la seva mare va escoltar el partit per la ràdio. “Em sorprèn la il·lusió amb què ho segueix”. La Núria també seguia el Barça amb intensitat durant l’adolescència, però la passió es va acabar en complir la majoria d’edat.
Una cosa similar li va passar a Helena Gaset, auxiliar administrativa de Les Corts que viu en un pis situat a centenars de metres del Camp Nou. Quan era petita, el seu pare li comprava òssos de peluix que portaven posada la samarreta del Barça d’Iván de la Peña i li explicava històries sobre el futbol que a l’Helena, en aquell moment, li van interessar força. “Pero després va nèixer la meva germana i, com que mostrava més passió pel futbol que jo, el tema van passar a compartir-lo més entre ells dos i jo em vaig anar desinteressant”, justifica. No es va assabentar del ridícul de l’equip d’Ernesto Valverde fins el dia següent a la feina i el sofà de la indiferència va ser la seva resposta. “De totes maneres, les cares emprenyades dels companys de l’oficina em van fer certa gràcia”, afegeix.
“Em sap greu l’eliminació perquè força gent que aprecio és del Barça, però jo no sé ni qui hi juga”, admet David Àvila, periodista osonenc. El 4 a 0 d’Anfield el va conèixer per les xarxes socials. “El futbol no m’ha interessat mai. Per mi veure un partit té el mateix interès que seguir una cursa de caragols”, apunta. A casa seva només el seu pare segueix amb certa atenció l’esport rei quan hi ha un partit trascendental pel mig. “De petit, la meva mare em va apuntar a natació perquè tenia por que en un esport de pilota em trenquessin les ulleres”. Tampoc ha jugat a futbol en Joan. Ni a l’hora del pati. “Com a conseqüència de la meva timidesa, sempre he tingut problemes en activitats de grup”. Els seus pares mai li van intentar inculcar l’interès pel futbol perquè ells són els primers que no l’han experimentat mai.
En Joan només veu possibilitats que aquest s’incrementi en un futur “si es planteja com una activitat social en la qual comparteixi taula amb algú proper mentre el veig. Però deixaria d’interessar-me automàticament si apreciés un cert fanatisme en aquesta persona o si el resultat del partit impedís que després poguéssim prendre junts una cervesa tranquil·lament”. Malgrat això, valora la complexitat i la impredibilitat del futbol, els dos factors que considera que el converteixen en atractiu per les cases d’apostes. “El problema és: com puc sentir-me identificat amb un equip format per uns integrants que només hi són perquè reben una suma de diners superior a la dels altres llocs?”, es pregunta.