La publicitació de la decisió de la LFP d’organitzar partits de La Liga als Estats Units ha aixecat força polseguera. El debat que s’ha encetat és interessant i alhora simptomàtic de l’estat de salut del futbol. La majoria de crítiques dels aficionats s’han centrat en demanar que es descompti del seu abonament el partit que perdria l’oportunitat de presenciar en directe a l’estadi. Una minoria s’ha plantejat coordinar-se per protestar contra la mesura. La resta, però, intuint que ja no hi haurà marxa enrere, tracten de minimitzar els seus efectes (en l’àmbit monetari). A què em refereixo? Doncs al fet que el model de negoci ha arrelat profundament també en els seguidors, fins al punt que aquests l’han acabat incorporant al seu imaginari vital.
El negoci ha capgirat el futbol fins a convertir-lo en una mercaderia. Un mer producte. Un espectacle explotat profusament que sembla no tenir topall ni aturador. Així, molts aficionats —vegeu com cada vegada més s’imposa també en el llenguatge mediàtic-publicitari la paraula fans— assisteixen als estadis cercant el gaudi immediat que els atorga contemplar una representació, com podria ser una òpera al Liceu, un concert d’una estrella del rock al Palau Sant Jordi o el Disney on ice al Palau d’Esports. És a dir, la comercialització del futbol ha vingut acompanyada —paradoxalment— d’una americanització de l’embolcall, el qual s’ha acabat convertint a voltes en la seva veritable atracció per autòctons i turistes. Ho sintetitza el filòsof Simon Critchley al seu darrer llibre: “és possible que el futbol tingui cada vegada més aspecte de videojoc”.
No importa que es jugui un bon partit, que els futbolistes excel·leixin en les combinacions o la bellesa d’un gol treballat. Interessa captar, via selfie, la imatge a l’estadi per exhibir-la a tothom mitjançant les xarxes socials. En aquesta era de les tecnologies, si no hi ha prova fotogràfica que certifiqui urbi et orbi la presència a les graderies és com si no hi haguessin estat.
Però més enllà de les conductes habituals d’aquest tecno-global segle XXI, el veritable èxit dels manaires del futbol ha estat aconseguir que els seguidors hagin interioritzat i fet seu el discurs neolucro-capitalista salvatge on tot s’hi val a l’hora de competir. Les cantarelles giren al voltant de diversos missatges-càpsula: calen recursos i patrocinadors per no quedar-se enrere dels clubs que fan més inversió; no podem obviar els fitxatges milionaris i desorbitats dels nostres rivals… això provoca que ens venguem la pell a qualsevol preu per no quedar amb el pas canviat…. Excuses de mal pagador per autoenganyar-se i no voler admetre com estem perdent el futbol. Com aquest s’escola entre les mans davant dels nostres ulls. I com malgrat adonar-nos-en ja no tenim ànsies per evitar-ho. I mentre l’espectacle continua, l’arrelament local dels clubs, la veritable essència de la passió que es transmetia d’avis a nets, s’allunya inexorablement per culpa d’uns abonaments i entrades extremadament cares i inaccessibles. Ara aquelles tardes de bufanda al coll i anar al camp de la mà de l’avi ha quedat reduïdes a compartir els 90 minuts davant un televisor.
Els greuges vers els aficionats no tenen fre. Els seus drets són ignorats i trepitjats temporada rere temporada. Cada estiu patim per quina serà la següent arbitrarietat abusiva que cometin els “senyors” del futbol, aquells que des de les seves cúpules daurades continuen esprement aquest esport de forma indecent. El pitjor, però, no és el seu modus operandi, sinó com el futbol negoci s’ha instal·lat i normalitzat en el nostre entorn. No m’entristeix tant el que digui Tebas, que ja sabem tots de quin peu calça, sinó que els seguidors hagin acceptat que no hi ha cap alternativa al model de gestió actual del futbol i han assumit que els seus clubs, tot i ser la majoria societats anònimes esportives, s’administrin com empreses. Aquesta és la seva victòria. Mentrestant un grapat de romàntics s’allunyen de tot plegat i emprenen altres camins…