Si l’acabes de conèixer, et dirà amb un somriure que treballa en una escola. De seguida t’adones que l’apassionen les llibreries i que se sent feliç entre novel·les i biografies. Tafaneja totes les cobertes i contínuament recomana lectures i maneres de consumir-les. Ha fet de Baltasar a la Cavalcada de Reis de Sant Joan Despí i ha creat la seva pròpia línia de roba, Malabona. Encara que no ho consideri quelcom destacable, Jacinto Elá (1982, Añisok, Guinea Equatorial) també ha sigut futbolista professional. De fet, va ser nomenat millor jugador del món als 14 anys vestint la samarreta de l’Espanyol. Es va retirar als 26 després d’una carrera plena d’obstacles. Va acabar fart de pilota. Elá té moltes coses per explicar i per això va fer-se escriptor. Els seus dos llibres, ‘Futbol B’ i ‘Ulisses, diari d’un futbolista pobre’, contenen una forta càrrega autobiogràfica. Ara, veu el futbol des de la barrera, sovint davant d’un micròfon, i mira de dir als més petits allò que li hauria agradat que li diguessin a ell quan era jove.
A què es dedica ara?
Sóc vetllador en una escola del Poble Sec, però solc dir que sóc facilitador perquè jo em dedico a facilitar la vida dels nens i dels mestres. La meva feina consisteix a fer que cap nen es quedi enrere, sigui quin sigui el seu ritme d’aprenentatge. Tracto amb alguns nens que pateixen problemes de convivència a causa de la seva situació personal, i jo miro d’ajudar-los a relacionar-se i divertir-se. A l’escola t’ho has de passar bé perquè és la millor etapa de la vida. Les coses ja es compliquen quan et fas gran.
Quan va començar a treballar com a educador social?
Tot i que faig la mateixa feina, prefereixo dir que sóc vetllador perquè no vaig estudiar la carrera d’educador social. Vaig començar a treballar en una escola durant l’estiu de l’any 2009, organitzant activitats pels nens durant el període de vacances. Poc després vaig passar a ser vetllador en una escola del Raval. Fa 10 anys que m’hi dedico i m’encanta perquè puc ajudar als nens a través de les meves pròpies experiències. A l’escola que ara treballo hi ha molts fills d’immigrants, el 95% dels infants tenen pares que van venir de fora. És molt semblant a la que jo vaig anar de petit quan vaig arribar a Barcelona.
També és escriptor.
I m’encanta. Volia explicar les meves experiències. Així i tot, em costa una mica dir que sóc escriptor, perquè, com la majoria que ho són, escric durant el meu temps llibre. Haig de dir que em fa feliç que la gent llegeixi els meus llibres i que alguns jugadors m’escriguin per dir-me que se senten identificats amb el que explico.
Ha publicat ‘Futbol B’ i ‘Ulisses, diari d’un futbolista pobre’, la seva primera novel·la. Què té al cap ara?
Tinc moltes idees al cap i ja he començat a preparar futurs projectes, però m’esperaré a publicar nous llibres perquè considero que els dos primers encara tenen recorregut. No vull matar-los. De ‘Futbol B’ n’he venut més de 1.000 exemplars i encara rebo encàrrecs.
També és ex futbolista.
Sí, tot i que temps enrere refusava dir que era ex futbolista perquè no volia carregar sempre més amb aquesta etiqueta. Però és inevitable. A la gent l’impressiona molt que diguis que ets ex jugador, però jo els explico que és una professió com qualsevol altra.
Amb quina edat va arribar a Barcelona?
Amb 11 mesos m’havia mudat de Guinea Equatorial cap a Fuerteventura perquè el meu pare era legionari allà. Vivia amb la meva família a la colònia de legionaris. Els meus pares es van separar quan jo tenia 9 anys, i llavors em vaig traslladar a Barcelona perquè hi tenia alguns parents.
Quan fitxa per l’Espanyol?
Quan jo tenia 13 anys.
Als 14 va ser nomenat millor jugador del món.
Exacte, l’any 1996. Va ser després de la Copa Nike -el campionat predecessor del MIC- que vaig guanyar amb l’Espanyol. El futbolista nomenat millor del món infantil l’any anterior fou Iker Casillas. Aquell premi va ser una gran lliçó per a mi sobre com n’és de subjectiu el futbol, ja que jo no em considerava ni el millor del meu equip. Crusat era més bo que jo. I Roberto Merino i Felipe Sanchón, que jugaven al Barça, també eren millors que jo. Per una part era just, perquè durant tres anys em regalaven roba de marca que els meus companys es podien permetre i jo no, però futbolísticament no ho era. Tinc clar que vaig ser equivocadament nomenat millor jugador del món.
Quan deixa l’Espanyol?
Marxo de l’Espanyol amb 19 anys. Llavors jo estava al filial, amb el qual vaig jugar durant els dos meus últims anys com a juvenil i vaig assolir un ascens a Segona B i un play-off per pujar a Segona A. Vaig marxar perquè el club va renunciar a un precontracte de tres anys més que havíem signat, un acord que m’assegurava formar part del primer equip, amb el qual no se’m va permetre fer la pretemporada aquell estiu.
El seu destí fou Southampton.
Sí. El Southampton m’oferia tres anys de contracte. Estava convençut que apostaven realment per a mi, però ni jo ni el meu representant sabíem que l’interès de l’equip anglès estava relacionat amb la llei Bosman. S’havia obert el mercat per a fitxar futbolistes estrangers i els clubs es convertien en petites granges de jugadors. Quan vaig arribar al Southampton, ja hi havia molts nois de fora com jo: francesos, australians, italians, etc. Pensava que em fitxaven perquè era especial, però segurament no ho era tant. Potser vaig pecar d’impacient.
Fou un dels primers futbolistes espanyols que va emigrar a Anglaterra.
Vaig ser el jugador més jove procedent d’Espanya en firmar un contracte com a futbolista professional a Anglaterra. Una altra raó per la qual vaig acceptar la proposta del Southampton fou el meu desig de ser pioner. Mikel Arteta, company meu a la selecció sots 18 d’Espanya, que havia fitxat poc abans pel PSG, em va recomanar que marxés. També va ajudar-me a decidir la meva voluntat per aprendre anglès, una assignatura que solia suspendre a l’escola. Sabia que si marxava sol, m’acabaria espavilant i dominant l’idioma. I així fou. Ara puc dir que el millor que m’he emportat del futbol és parlar l’anglès.
I això que va fer fora a la seva professora d’anglès.
Sí (somriu). Jo tenia una professora que parlava espanyol i me la van canviar per una altra que no entenia el castellà. Després de tot el dia parlant en anglès amb els companys, em venia de gust parlar una mica amb el meu idioma. Com que estava contractada de part del club, li vaig dir que no tornés més, però que jo no li explicaria al Southampton. Així ella, sense venir, seguiria cobrant i jo aprendria l’anglès pel meu compte. Al final, el club se’n va assabentar i no em va assignar cap altra professora. Suposo que van pensar que ja m’era igual tot i qui sap si allò va marcar el meu pas per l’entitat. El cas és que jo vaig acabar aprenent l’idioma a còpia de fer servir els llibres de text i d’anar al cinema a veure pel·lícules en anglès.
No li va anar massa bé la seva carrera a Anglaterra.
La primera temporada jo em veia molt bé, però gairebé no vaig jugar amb el primer equip. Solia competir amb el Reserve Team, tot i que vaig debutar a la FA Cup. El segon curs el vaig començar amb moltes ganes, però, com que no se’m van endur a fer la pretemporada amb el primer equip, li vaig dir al meu representant que em busqués un altre club perquè estava convençut que si jugava amb regularitat, acabaria estant on em mereixeria.
I va tornar a Espanya.
Vaig marxar cedit a l’Hèrcules. Sens dubte, fou una mala decisió. La Segona B no és una competició massa professional, no cobrava quan tocava i el club es pensava que jo seria el salvador d’aquell equip i m’exigia més del compte. A més a més, em vaig trencar el lligament creuat anterior del genoll en un amistós contra l’Elx.
Llavors, va començar a plantejar-se la seva retirada?
No. La gent creu que vaig retirar-me jove a causa de la lesió, però no és així. Evidentment, va ser un cop dur, però em vaig prometre que tornaria: ‘Si Ronaldo Nazário ho ha superat, jo també puc’. Aquella lesió em va anar bé per descansar i reflexionar. Podia aturar-me per preguntar-me qui era i què volia fer sense l’exigència de rendir cada diumenge després d’una carrera plena de pressions des que vaig ser nomenat millor jugador del món als 14 anys.
Què li va mancar per triomfar a Anglaterra?
Paciència i un bon conseller. Algú m’hauria d’haver exigit que fos pacient. No hauria d’haver tornat a Espanya tan aviat. Jo ja coneixia l’equip i la ciutat de Southampton, entenia la filosofia del club i parlava bé l’anglès. Quan entrenava, em deixa a mi mateix: ‘jo puc jugar amb el primer equip amb ells’. Però jo encara no havia fet res. Si els meus companys jugaven a la Premier League, era perquè ells tenien alguna cosa que a mi em mancava. Algú m’hauria d’haver explicat tot això.
Al seu llibre ‘Futbol B’ explica l’anècdota de la seva última festa a Southampton.
En la meva última temporada a Anglaterra, havent tornat ja de la cessió a l’Hèrcules, vaig organitzar la festa més falsa del món (somriu). Agustín Delgado, un dels pocs amics que vaig fer al Southampton, em va deixar casa seva perquè celebrés el meu aniversari i m’acomiadés de la gent abans de marxar del club. Jo vaig convidar a tothom que coneixia de vista. Vam acabar sent 40 o 50 persones, de les quals només en coneixia quatre o cinc. Evidentment, ningú em va treure cap pastís ni em van cantar ‘l’Aniversari Feliç’. Em vaig trobar gent que mirava de robar-me ampolles de whisky. Surrealista. Cal dir que jo era perfectament que aquella festa era una gran mentida, cap dels que va venir m’enganyava.
Sempre ha viscut sol?
En la meva etapa com a futbolista, gairebé sempre vaig viure sol. I crec que està molt bé que així fos, perquè d’aquesta manera no amargues a la resta amb els teus maldecaps. Quan ets jugador et penses que les teves coses són sempre més importants que les de la resta. Moltes parelles viuen amargades, sempre a remolc del jugador, que, sovint, quan deixa el futbol, acaba convertit en un inútil que ni tan sols sap canviar els bolquers del seu fill.
L’única vegada que vaig viure acompanyat va ser a Escòcia. Allà, el president del Dundee United, el club pel qual vaig fitxar, em va allotjar en un pis provisional compartit amb dos companys d’equip. Ens va dir que ens busquéssim un lloc on viure, però, com que només cobràvem 2.000 lliures al mes, li vam anar donant llargues fins que, d’un dia per l’altre, al gener ens va fer fora a tots tres de l’equip, sense haver-nos advertit abans que si no trobàvem un allotjament, ens acomiadaria (somriu).
De què tenia por quan era futbolista?
De quedar-me sense equip. Sovint pensava ‘estem al mes de febrer i ja sé que no renovaré. Què faré a l’estiu? I si haig de buscar feina de cambrer o dependent en una botiga? Ostres, jo el que vull és jugar, no puc viure sense el futbol’. Això és el que més temem els jugadors, que som conscients que si deixés de ser futbolista, ja no ho tornaràs a ser mai més.
Des que fou nomenat millor jugador infantil del món, les expectatives dipositades en vostè el van marcar molt.
I tant! Des que vaig marxar de l’Espanyol, vaig passar per 9 equips i en cap vaig estar-hi més d’una temporada consecutiva ni vaig renovar contracte. Cada any, una ciutat diferent. De mitjana, he jugat el 70% dels minuts en els meus equips, que és bastant, però, com que jo fitxava sempre amb molt cartell, els clubs sempre esperaven que marqués diferències. M’exigien molt més que a la resta dels jugadors. Jo no podia rendir igual que qualsevol altre company. Bé, doncs potser és que jo era un qualsevol. Si competia a Segona B, no podien esperar que jugués com un futbolista de Primera Divisió.
Diu al seu llibre ‘Futbol B’ que l’èxit i el fracàs depenen de la perspectiva de cada individu. Vostè va triomfar o fracassar com a jugador?
Vaig triomfar. He vist caure molta gent pel camí. Sense anar més lluny, quan vam quedar campions del món amb l’Espanyol, van fer fora sis o set jugadors. El futbol és molt voraç. Jo vaig resistir fins a Segona B amb l’equip català i després vaig anar al Southampton, vaig ser pioner. I m’he pogut guanyar la vida molts anys jugant a futbol.
Quan comença a plantejar-se la seva retirada?
A l’Alabès B, just després de marxar del Southampton i abans de fitxar pel Dundee. Anys enrere ja havia dit a la meva família que si als 24 no jugava a Primera o Segona, ho deixaria. Al final em vaig retirar amb 26, dos anys més tard del que jo havia dit; bàsicament, el temps que vaig perdre amb la lesió del genoll.
Què va passar a l’Alabès B?
Jo tenia clar que era el meu últim tren. Vaig fer una pretemporada molt bona, però, per sorpresa meva, no em van fer lloc al primer equip. Amb el filial, durant la primera volta va anar molt bé, però a mitja temporada jo ja no era el mateix jugador. Havia perdut electricitat i no me n’anava dels defenses com abans. El meu cos va dir prou i jo em preguntava: ‘estic acabat’? Em van explicar anys després que aquella decaiguda bestial del meu rendiment s’explicava per la lesió que vaig patir a l’Hèrcules. Feia més d’un any que no jugava i no vaig aguantar el ritme de competició.
Un altre cop la maleïda lesió.
Doncs sí. I no és tot, perquè després de sortir de l’Alabès vaig passar la revisió mèdica amb el Racing de Santander. Segons el doctor Cugat, el metge que em va operar, estava tot al seu lloc, però el Racing no va voler fitxar-me. M’havia guanyat la fama de jugador lesionat, i això em tancava les portes de jugar a Espanya. Per això vaig acceptar la proposta del Dundee escocès.
I del Dundee al Gavà.
Sí. Quan em van fer fora del Dundee, vaig estar mig any parat i a l’estiu següent vaig fitxar pel Gavà. Ja sabia que s’havia acabat la meva carrera, però continuava jugant perquè pagaven bé i perquè volia mantenir l’esperança de reenganxar-me al futbol d’elit. Vaig jugar la primera volta amb el Gavà i la segona amb la Gramanet, que resulta que no pagava als jugadors. Cada dia maleïa el futbol.
Finalment, es va retirar al Premià.
Després de mig any al Logroñés, on tampoc em pagaven quan tocava, vaig decidir acabar la meva carrera al Premià. Podria haver seguit jugant un temps més a Segona B o Tercera, però ja no gaudia del futbol. Feia dos anys que ja em plantejava què faria quan deixés el futbol. No volia ser entrenador ni representant, havia estudiat un cicle formatiu de construccions metàl·liques, però no m’agradava gens. Així que els matins -entrenàvem a les tardes- me’ls passava entregant currículums. M’encantava fer entrevistes de treball. Sovint, anava a la biblioteca per llegir llibres per passar les entrevistes (somriu). Vaig trobar feina. Havia de començar al juny, així que vaig comunicar al Premià que plegava. Vaig entrar per la porta gran al futbol i em vaig retirar en el més absolut silenci. Com n’és de fotut el futbol!
Quina feina va trobar?
De tripulant de trens. M’agradava molt. Bé, realment guanyar diners en un àmbit que no fos el futbol em feia molt feliç, em feia sentir com el millor jugador del món. El millor de veritat, no com jo era (somriu).
Més endavant vaig trobar feina en una botiga d’informàtica que buscava gent a través de Facebook. Havies de penjar un vídeo i la gent el votava. Donat que jo tenia molts amics en aquesta xarxa social, em van donar la plaça.
Si pogués fer marxa enrere, tornaria a ser futbolista?
Sí, perquè jugava molt bé (somriu). Ara sense bromes, jo tornaria a ser futbolista perquè és la manera de tenir veu i rebel·lar-se contra injustícies com el racisme o la precarietat. Jo volia ser jugador per això. El meu exemple era George Weah, que destinava part del salari que cobrava al Milan per a fins solidaris a Libèria. Amb el temps, s’ha acabat convertint en el president del país.
Quan era jugador va patir episodis de racisme?
Sí, moltes vegades. Recordo que quan era un nen, abans de fitxar per l’Espanyol, sovint em donaven entrades per anar a veure partits i jo marxava una estona abans de l’estadi per no trobar-me als Brigades. Des de la graderia em cridaven ‘uh, uh, uh’ i feien la salutació feixista mentre em miraven. Més endavant, quan ja estava a l’Espanyol, un dia que vaig fer d’aplegapilotes em van llançar cacauets. I en un partit de play-off, quan jo ja jugava amb el filial, també van fer el crit del mico a la meva família, que era a la graderia. Haig de dir que veure, per molt pocs que fossin, que aficionats del meu propi equip fessin això em va ajudar a prendre la decisió de deixar el club. Com volien que jo tingués ganes de fer gols per fer feliç a aquesta merda de gent?
Els futbolistes han de ser exemples pels nens?
Clar que sí. Forma part de la seva feina. Encara que no ho vulguin, són exemples. Els jugadors quan eren petits també idolatraven futbolistes. Ara, els toca exercir d’exemple. I si no els sembla bé, doncs no hi poden fer res.
Li agradaria que el seu fill fos futbolista?
No especialment. Per a mi va estar molt bé, però no crec que tothom hagi de viure el mateix que jo. Hi ha més vida enllà del futbol. No ens hem d’obsessionar amb la pilota.
Els futbolistes viuen en una bombolla?
Sí, encara que ells no ho vulguin. Estan sobreprotegits. Mira, jo em vaig fer la meva primera targeta sanitària als 26 anys. Jo em lesionava sovint; així i tot, des dels 14 anys mai vaig trepitjar la seguretat social. Amb 15 o 16 anys, anava a la consulta privada del doctor i no feia cua, em colava a tothom només perquè jo era futbolista. Quan ets jugador miren de facilitar-t’ho tot, no només per ajudar-te, sinó també per controlar-te.
Els clubs volen controlar els jugadors?
Evidentment. Et posaré un altre exemple. A Southampton jo tenia una professora d’anglès que venia a donar-me classes a casa. I per què no podia anar a una acadèmia i relacionar-me amb gent aliena al futbol? És una ciutat petita, això és viable. Doncs, el club no ho contemplava.
No és bo que sigui així.
No, clar que no. Els futbolistes també haurien d’anar a l’advocat, al gestor i fer tràmits i papers. Han de fer les mateixes coses que la resta de gent. Tampoc m’agrada que tots els jugadors es moguin pels mateixos restaurants o discoteques. Hi ha vida més enllà d’aquests llocs.
Per què creu que als jugadors no els agrada parlar de política?
Doncs perquè entre els aficionats hi ha gent de tota mena d’ideologies i sempre molestaràs a algú si parles en clau política. S’ha de tenir molt caràcter per fer-ho. Però encara que els jugadors no en parlin, tots sabem que el futbol i l’esport són política. A la llotja hi ha professors? No, hi ha empresaris i polítics (somriu).
Va ser internacional per Guinea Equatorial. Per què va deixar d’anar convocat?
No ho sé. D’un dia per l’altre em van deixar de cridar, però no em va saber gens de greu.
Per què?
La selecció no tenia cap sentit. A l’equip hi jugaven brasilers que només feia uns mesos que vivien a Guinea Equatorial, les coses no es planificaven gens bé, els viatges eren odissees… Sabíem quan marxàvem, però no quan tornàvem. Tampoc on dormíem. Jo anava a l’equip nacional per mirar d’aportar alguna cosa al meu país d’origen, però tot eren problemes.
Al seu país d’origen encara hi regna un dictador.
Doncs sí. Guinea Equatorial no és cap democràcia, sinó una dictadura. Obiang és l’amo del país. Hauria de canviar aviat. És un país amb riquesa que necessita justícia. Si no hi ha hagut una primavera àrab per derrocar Obiang, és perquè els guineans són pacífics i no volen utilitzar la violència contra ningú.
Sovint també fa xerrades amb joves jugadors. Què els diu?
Els parlo des de la meva experiència. Els dic que tinguin inquietuds: que juguin, que escriguin, que mirin pel·lícules, que estudiïn… el que sigui, però que facin coses. Quan jo era petit, no ho veia així. Em creia massa futbolista i ho enfocava tot en aquest sentit. Pensava que només podia dedicar-me al futbol. Era bon estudiant, però com que volia triomfar per poder portar diners a casa, vaig deixar de banda els estudis. No vull que els joves cometin els mateixos pecats que jo. Un coach pot saber-ne molt, però no ho ha viscut de primera mà com ex futbolistes com jo.
S’expressa millor en català o castellà?
En castellà. A la meva escola no es parlava en català perquè tots els nens eren de fora, no hi havia immersió lingüística. Jo només parlava en català quan jugava amb el meu germà a la consola: narràvem els partits i cantàvem els gols en català, com feia en Lluís Canut.
Les coses han canviat molt en aquest sentit.
Moltíssim. Hem evolucionat molt. Ara si m’aturen pel carrer, ja no em parlen en castellà només pel meu color de pell. Les persones es dirigeixen cap a mi en català, quelcom que no passava fa 20 anys. I al meu fill li passa el mateix. Això vol dir que la societat està entenent que si vius aquí, és que ets català. D’aquí a un temps, al meu fill, encara que tingui un color de pell diferent, ja no li preguntaran de quin país és.
Si s’expressa millor en castellà, per què comenta els partits de l’Espanyol en català?
És un repte. Tots els meus companys de Moguts per l’Espanyol de SER Catalunya parlen en català durant la transmissió i jo també volia fer-ho. Sovint, no parlem un idioma per por a equivocar-nos, i això és una errada. Si calgués, també comentaria partits en anglès (somriu).
Li agradava més jugar partits o comentar-los?
Molt millor jugar. Em fa feliç fer de comentarista, però, a vegades, em cansa tant de futbol. És per això que no m’empatxo de pilota. El futbol et pren molt de temps i el temps és finit. Pensa que en els 90 minuts que dura un partit jo puc escriure mil paraules per a un llibre.