Diumenge, 22 Setembre 2019

Jugades mestres

Com els catalans mostrem, encara, la virtut de riure’ns del mort i de qui el vetlla, catàleg de jugades mestres en l’arrencada de Setmana Santa. Quasi convé obviar, per no caure en reiteracions, que el Verb del futbol s’encarnà obrant el miracle de les multiplicacions. Amb el déu al camp, acostuma a sobrar teca fins fartar-se’n per molt que s’ompli la catedral. Situades les prioritats, jugada mestra del masover Valverde, que mira pel patrimoni i manté Coutinho peti qui peti. A base de golassos i gestos reprovables, el got mig ple d’aquesta personalització passa per mantenir el preu de mercat pel brasiler de la saudade i col·locar-lo abans sigui massa tard. Ja que va proclamar divorci sense recordar ni preu de traspàs, ni les obligacions que deriven del seu generós salari, bon vent i barca nova de retorn a la Premier, a veure si així sufraga alguna estampeta nova, de major aportació i menys perepunyetes.

Una altra jugada mestra consistiria, si no tendíssim tant a fer volar coloms, a mantenir els peus clavats al terra fins l’últim moment sense parlar de triplets, recomanació prou indicada si volem evitar consegüents depressions. Només amb recordar els cinc primers minuts del matx de tornada n’hi ha prou per glaçar l’esperit dels somiatruites endèmics. Caldrà gruar per arribar al Wanda i sortir triomfant d’allà, algú hauria de recordar-ho. Messi té capacitat per convertir qualsevol en Ecce Homo, però els rivals i àrbitres tan irritants com Felix Brych poden llençar la botifarra per terra en un respir, que això és la Champions. De pas, si algun dia Valverde toca el dos, emergeix la figura del successor, al·leluia, en Eric Ten Hag, algú susceptible de retornar-nos la bellesa, aquesta estètica que tant engresca la part romàntica d’aquesta peculiar parròquia culer. Que De Ligt vencés al drac a domicili té quelcom de justícia poètica, la gràcia de passar factura a l’innombrable quan ja el veiem de ben lluny però encara irrita.

Per cert, el Madrid podria tenir el detall de fitxar Pogba i així mantindríem la tradició d’avorrir algú de la seva esquadra, més enllà de SR4. Aquest cavaller de formidable estampa confirma que el màrqueting futbolístic és capaç de convertir miniatures en monuments. Cap dels presents ahir a l’Estadi arriba a la sola de les sabates d’un Duncan Edwards, George Best, Dennis Law o Bobby Charlton, com podria testificar Sir Alex Ferguson, al que imaginem enrojolat per les declaracions prèvies del tal Solskjaer, incapaç de tapar Alba en l’ABC de pissarra que qualsevol aprenent hauria de dominar i culpable de vergonya aliena per declarar allò de que portava el 20 i feia dos dècades del seu recordat gol in extremis a una final, arguments volàtils per derrotar a un rival que t’ha deixat tan descolorit com la samarra de visitant. Gentilesa de Mourinho que va deixar Old Trafford fet un solar de grans noms i paupèrrim futbol.

De moment, com tot rutlla i la nau va, fins i tot brindaren arguments a la caverna per tornar a crucificar De Gea, esport al que periòdicament s’hi lliuren encantats. Última jugada mestra: deixeu d’aplicar estadístiques del futbol per empescar-vos lectures poca-soltes. Messi portava sis anys sense obrar miracles a quarts, ja veus tu, i en cinc minuts signà dos obres paranormals, la segona amb l’inestimable ajut d’un altre porter que només serveix per valorar l’exacta i descomunal grandària del nostre. En el cim de l’optimisme pragmàtic, si avui els astres quadressin a Porto ja ho tindríem, que ningú recorda mai a qui has deixat pel camí abans d’alçar l’orelluda. I quan més fàcil, millor, que som pràctics de mena. Sobretot, quan ens dóna per sentir-nos eufòrics i només veiem jugades mestres arreu. Com ja sabeu com acaben, millor parlar amb la boca petita, carregats de divina prudència.

Segueix-nos a

2,828M'agradaAgradda
2,324SeguidorsSeguir

Més llegits