Hem quedat a les cinc de la tarda per arribar amb temps al Miniestadi, on a les set es disputa l’anada dels quarts de final de la Champions League entre el Barça i l’LSK. El lloc de reunió és la plaça Espanya de Barcelona. Elles dues es coneixen i quan arribo, cinc minuts tard, ja s’estan posant al dia. Pilar Ribes (Barcelona, 1993) és la segona capitana de l’AE Esplugues i Sandra Rovira (Ulldecona, 1988) té el mateix honor al Femisport de Sabadell. Són els dos equips catalans de la Primera Divisió Femenina de futbol sala.
A banda d’haver-se enfrontat dues vegades aquesta temporada -els dos triomfs se’ls va emportar l’Esplugues-, en el passat les dues jugadores van coincidir a la plantilla de l’equip del Baix Llobregat i al Pony’s. Després, les seves trajectòries es van separar i ara l’Esplugues de la Pilar viu en el vuitè lloc, instal·lat en la comoditat de la mitja taula -i amb l’objectiu de finalitzar la lliga entre els vuits primers classificats per disputar la Copa de la Reina-, i el Femisport de la Sandra, el qual disputa la seva primera temporada a la Primera Divisió, és pràcticament un conjunt descendit en haver sumat només un punt en 23 jornades.
Vosaltres cobreu?
Sandra: No.
Pilar: No.
És normal no cobrar en un equip de Primera?
S: Sí, entre cometes està normalitzat. Només tres equips, el Burela, el Futsi i el Poio, estan professionalitzats. Allà totes les jugadores cobren.
P: Conec jugadores d’altres equips que també cobren, però no tota la plantilla.
El sou que tenen elles a final de mes els hi dona suficient com per no haver-ho de compaginar amb un altre lloc de treball?
S: Sí. A més, en alguns casos els hi posen un pis i els hi paguen els estudis.
Ser professional també deu comportar més hores d’entrenament.
S: Efectivament, el Burela potser et fa set o vuit sessions a la setmana. Nosaltres només tres.
P: Nosaltres fem les mateixes que vosaltres.
S: I els equips professionals tenen més temps per preparar tàcticament els partits.
Alguna vegada heu cobrat per jugar?
S: Jo quan estava a Itàlia. Vaig jugar-hi tres anys i mig.
Allà podies dedicar-t’hi al 100%?
S: Sí, allà està professionalitzat. El club em va posar un pis, em pagava el menjar i em donava un sou.
I per què no t’hi vas quedar més temps?
S: El problema és que tot això es fa mitjançant simples acords verbals amb els clubs. I el futbol sala és una cosa que no dura tota la vida. No em podia permetre seguir depenent d’això molt temps. Als 28 anys vaig decidir tornar per crear-me una carrera laboral aquí. He estudiat Magisteri i INEFC, i estic treballant de professora d’educació física.
I tu, Pilar, t’has plantejat alguna vegada marxar a jugar a l’estranger?
P: Per a mi el futbol sala és molt important com a passió personal, no laboralment. De totes maneres, mai he tingut davant l’oportunitat de marxar ni m’ho he plantejat.
Qui paga els vostres desplaçaments per arreu d’Espanya?
S: El club, gràcies a les subvencions i als patrocinadors.
Els patrocinadors s’interessen per equips com els vostres?
P: Pots trobar alguna empresa gran, però als directius sobretot els hi toca anar pels comerços del poble per buscar petites aportacions. Ningú et vindrà a tu.
En el futbol sala s’està notant el moment d’auge de l’esport practicat per dones?
P: Porto set anys jugant a Primera Divisió i no he notat gaire canvi més enllà que es retransmeten més partits per streaming i, de tant en tant, algun per Esport 3. I la televisió autonòmica de Múrcia sempre fa els partits del Roldán. Quan es va celebrar l’Europeu sí que es va veure una major cobertura mediàtica i més assistència de públic. Però són fets puntuals.
També hi ha més assistència de públic a la lliga estatal?
S: Jo no ho he notat.
P: Jo tampoc.
S: El pavelló del Roldán sempre s’omple perquè té una gran massa social.
Els vostres clubs tenen l’obligació de penjar els partits per streaming com succeeix, per exemple, a la Liga Guerreras Iberdrola d’handbol?
P: No, però a l’Esplugues tenim la sort que, voluntàriament, el pare d’una de les jugadores grava els nostres partits i els penja.
A nivell europeu, la lliga espanyola en quina posició està?
S: A Itàlia últimament ha pujat bastant el nivell perquè han fitxat moltes jugadores espanyoles i portugueses. Abans d’això, anaves allà i eres l’estrella de l’equip amb un nivell en què a Espanya només haguessis pogut jugar a Segona.
Aquí hi ha moltes jugadores estrangeres?
S: Sobretot als equips professionals.
P: Són els únics que es poden permetre tenir-les.
Alguna vegada us heu plantejat deixar el futbol sala per incompatibilitat amb la feina o els estudis?
S: Sí.
P: Sí.
S: Aquest any m’ho he estat plantejant molt. Treballo de dilluns a divendres i després arriba el cap de setmana i t’has de llevar dissabte a les cinc del matí, viatjar vuit hores en un autocar per anar a jugar a Madrid, disputar el partit i després fer vuit hores més per tornar. Arribes a casa a les cinc de la matinada. No viatges amb AVE ni amb avió. Tot això provoca que comencis cansada la següent setmana.
P: A mi em va costar més compaginar-ho amb els estudis. Jo estudiava molt a l’autocar. Però va prevaldre el fet que m’apassiona el futbol sala.
S: El sacrifici que fem és molt gran.
Tots els viatges els feu en autocar?
S: A Galícia i a Andalusia anem amb avió.
P: Igual que nosaltres.
Aquesta és la forma de viatjar de tots els equips?
P: No, alguns viatgen el dia abans del partit. Per tant, encara que hagis vingut en autocar, a l’hora del partit estàs descansada. Alguna vegada nosaltres hem intentat fer nit fora també.
Tenint en compte totes aquestes despeses, pot ser que algun club prefereixi estar a Segona que a Primera.
S: Pot ser. El Femisport pot estar a Primera gràcies a les subvencions, però els recursos són molt limitats. A vegades no pots permetre’t una nit d’hotel. Les institucions públiques haurien d’apostar més pel futbol sala femení. Fins i tot, ens trobem amb problemes per tenir pista per entrenar.
Un equip de Primera amb problemes per poder entrenar?
S: Sí, és així. No ens posen facilitats. Nosaltres només podem entrenar a partir de les 20 h perquè totes treballem. I aquestes són les hores més sol·licitades. Afrontar una Primera Divisió entrenant només dos o tres hores a la setmana es fa molt complicat.
P: En el nostre pavelló també hi ha overbooking. De fet, entrenem en dues pistes diferents.
Però vosaltres jugueu en els equips amb millor categoria de tots els que ho fan en aquests pavellons. Això no us dona preferència?
S: No es té en compte.
Us dona la sensació que si fóssiu un equip masculí de futbol sala de la màxima categoria estatal sí que es tindria en compte?
S: Sí, segurament se’ls hi tindria en compte.
P: Probablement.
S: Ens hem queixat als responsables del club, però ens diuen que ells no tenen poder de decisió en això. Que ells són els primers interessats en què entrenem en bones condicions i fan tots els esforços possibles perquè així sigui. Però qui ho decideix és l’Ajuntament.
P: Nosaltres ens tornem els pitjors horaris amb el primer equip masculí del Penya Esplugues, que està a la tercera categoria. Entenc que ells no vulguin entrenar cada dia de 22.15 a 23.15 h.
Ells també estarien disposats a repartir-se amb vosaltres els pitjors horaris si estiguessin a la Lliga Nacional de Futbol Sala i vosaltres a la tercera categoria?
P: Si fos així, probablement nosaltres no tindríem res a dir. Ja ens podríem queixar que no hi hauria debat.
Al llarg de la vostra carrera esportiva heu tingut més entrenadors o entrenadores?
P: Més entrenadors.
S: Sí, més nois que noies.
A Primera també predominen els nois?
S: Ara mateix l’única entrenadora que hi ha és la meva, la Saray Martín.
Quines creieu que són les causes?
S: No hi ha hagut suficient suport i oportunitats com perquè les noies arribin a ser entrenadores. En qualsevol curs d’entrenador hi trobaràs més nois que noies. Però, poc a poc, la situació va canviant. Ara mateix la selecció espanyola femenina està entrenada per una noia, la Clàudia Pons.
Mediàticament podria donar una empenta important el fet que clubs com el Barça, l’Espanyol, el Reial Madrid o l’Atlètic de Madrid tinguessin un equip femení de futbol sala?
S: A mi em sembla estrany que un club com el Barça no s’ho hagi plantejat. L’únic esport que té professionalitzat és el futbol. En la resta d’esports existeix a partir d’associacions amb altres clubs. Precisament, el Barça està posant molts diners en l’equip masculí de futbol sala. No entenc per què no aposten també per un equip femení. Així demostrarien que realment estan apostant per l’esport per noies.