La petita Piper-PA46 Malibú vola insegura sobre el braç d’aigua que separa el continent europeu de les Illes Britàniques. El pilot, de cognom Ibbotson -com un antic president del Barça- fa mans i mànigues per mantenir l’artefacte a l’aire. Al seient del darrere, l’únic passatger de la nau envia missatges de forma compulsiva als seus amics, explicant-los que té molta por perquè aquella andròmina voladora sembla que estigui a punt d’esmicolar-se en mil bocins. L’única solució que veu Ibbotson per estabilitzar el vol es baixar a un nivell d’altura inferior, cap els cinc mil peus, i així ho sol·licita als controladors. Aquella comunicació acabarà esdevenint l’última referència de l’avioneta perquè poc després, a quarts de nou de la nit, el seu punt lluminós s’evaporarà per sempre dels radars.
Un cop constatada la desaparició de l’avioneta, els guardacostes de l’illa de Guernsey engeguen una operació de recerca, donant per fet que la nau és a les aigües gèlides del Canal de la Mànega. Quatre dies de recerca gens reeixida seran suficients per descartar que hi pugui haver cap supervivent. Però amics i família de l’únic passatger no es donen per vençuts i aconsegueixen reunir prou diners per reprendre les tasques i mirar de trobar l’avioneta, que malauradament serà descoberta al fons del canal el dia 3 de febrer de 2019, gairebé dues setmanes després de la seva desaparició de les pantalles dels radars.
L’accident de la Piper-PA46 Malibú d’Ibbotson seria un més de la loteria macabra dels sinistres aeris si no fos perquè l’únic passatger de la nau era Emiliano Sala, un futbolista professional que a començaments de 2019 havia canviat els colors del FC Nantes francès pels del Cardiff City FC, del País de Gal·les. La seva mort ha acabat originant un conflicte entre el club venedor i el comprador. El moll de l’os de la disputa és escatir si el Cardiff ha d’abonar el pagament del traspàs als francesos del Nantes, o bé, si s’ho pot estalviar perquè la incorporació del jugador no s’ha arribat a materialitzar. Un dels primers arguments posats sobre la taula pels gal·lesos consistia a culpar el club francès perquè Sala s’havia vist obligat a pujar a aquella avioneta comandada per un pilot aficionat que ni tan sols disposava de llicència per fer vols comercials. Cal pensar que el fitxatge de Sala, pel qual havien pactat un preu de 17 milions d’euros, havia estat el més car de la història del club de Cardiff. La disputa, lluny d’aclarir-se, recentment encara s’ha embullat més perquè a la discussió de quin club ha d’assumir la pèrdua financera, ara s’hi ha afegit l’acusació per part de l’equip comprador referent a que els agents del futbolista havien fet córrer notícies falses per inflar el preu del jugadors, fins arribar a la xifra rècord dels 17 milions d’euros.
Amb independència de quin sigui el desenllaç del cas Emiliano Sala, la pregunta immediata que es poden fer els seguidors de qualsevol altre club de futbol és quines conseqüències per al seu equip tindria la mort d’un futbolista de la plantilla -deixant de banda el drama humà, òbviament- i si hi ha algun mecanisme previst per mitigar els danys. El cert és que sí, hi ha eines per evitar que una desgràcia d’aquesta magnitud tingui, a més, un impacte col·lateral a les finances de l’entitat.
Al llibre “La gran teranyina” vam explicar amb detall el cas del FC Barcelona, que ja fa molts anys té contractada una assegurança de vida per si es dona l’infortuni que algun dels futbolistes del primer equip mor mentre forma part de la plantilla professional. Per entendre la necessitat de disposar d’aquesta assegurança, cal explicar algun concepte poc conegut per bona part dels aficionats al futbol, com és la vinculació entre el valor econòmic dels futbolistes i la comptabilitat dels clubs. Si pensem en una empresa qualsevol que tingui per activitat principal la fabricació de determinat tipus de producte de consum, ens posarem d’acord ràpidament en què tota la maquinaria de producció és un dels actius principals del negoci, perquè sense ella no hi ha producte a vendre. Per tant, és molt clar que la maquinaria ha de formar part de l’actiu de l’empresa dins del seu balanç. Fins aquí, tot molt evident. Però si fem el salt cap a un altre tipus de negoci com és un club de futbol, quin seria el principal actiu, aquell que és clau per desenvolupar la seva activitat esportiva? Doncs sí, els futbolistes. Per aquest motiu, els jugadors estan comptabilitzats a l’actiu del balanç, de manera que la pèrdua sobtada d’algun d’ells suposaria de forma automàtica un perjudici greu per al balanç de la societat. La manera que té un club de cobrir-se davant d’aquesta eventualitat és subscriure una pòlissa de vida (en la pràctica, també d’invalidesa) on en cas de defunció el mateix club és el beneficiari d’una suma de diners, que tindrà un import equivalent al valor en balanç del jugador.
Però la història no acaba aquí, perquè cal fer dues matisacions importants. La primera d’elles és que, com les màquines, els jugadors no sempre tenen el mateix valor dins el balanç, atès que pel simple pas del temps el seu pes va reduint-se per efecte de l’amortització. Sí, als jugadors també se’ls aplica l’amortització comptable, com als mobles o als edificis. El segon afegitó que cal fer és relatiu a l’import en valor absolut -en euros- del jugador dins el balanç. Com se sap quin ha de ser? És ben simple: ho sabrem a partir del preu de compra. I aquí sorgeix una pregunta immediata… i si no l’hem comprat, sinó que l’hem “fabricat” des del planter, aleshores quin valor té? Interpel·lació interessant, perquè dona lloc a una resposta que pot semblar sorprenent. Si no l’hem comprat, aquell jugador no val res, si més no des del punt de vista del balanç. En efecte, en termes comptables els jugadors que no tenen un preu de compra no estan “activats”, és a dir, no formen part de l’actiu del balanç. Això genera unes efectes molt estranys, com ara que el millor Barça de la història tingués un actiu molt minso comparat amb el Real Madrid, atès que el club blaugrana disposava d’un grapat de jugadors (Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés, etc.) formats a la casa i que comptablement tots plegats sumaven un valor de zero euros, mentre que el club madrileny estava integrat per estrelles comprades a preu d’or.
Tornant a la pòlissa d’assegurança, cada cop que s’inicia una nova temporada, el club blaugrana comunica a la companyia asseguradora -en aquest cas una firma molt important que pertany a un banc amb seu a València- les altes i les baixes que es produeixen a la plantilla, així com els capitals a assegurar. Amb això, la companyia calcula el cost de la pòlissa i cobreix el risc de defunció i d’invalidesa. Per cert, aquella imatge tan típica que veiem dels nous fitxatges passant la revisió mèdica tan bon punt posen els peus al club és molt important a l’hora de formalitzar l’assegurança: l’informe mèdic resultant passa a mans de la companyia asseguradora, que verifica que tots els futbolistes tinguin una salut perfecta; en cas contrari, podria cobrar un preu superior per aquells que tinguin algun problema, o fins i tot podria negar-se a assegurar-los. Per sort, no ha calgut mai fer efectius els capitals assegurats a la pòlissa, perquè per trobar el darrer jugador del club que ha mort mentre formava part de la plantilla hem de viatjar fins el 1968, quan la feble salut de Julio César Benítez es va apagar per sempre.