Diumenge, 29 maig 2022

La ‘gozadera’ després de Xavi

Una vintena de migcampistes han passat pel centre del camp blaugrana després que el de Terrassa posés rumb a Qatar

|

Mentre ‘La Gozadera’ de Gente de Zona ja es postulava com a cançó d’aquell estiu a principis de juny de 2015, Xavi Hernández guanyava a l’Estadi Olímpic de Berlín la seva quarta Champions League amb el Barça. Des de llavors, una vintena de jugadors han passat pel mig del camp blaugrana, la mateixa quantitat d’estats llatinoamericans, els quals celebraven les seves arrels amb una barreja de reggaeton i ritmes cubans.

Els primers possibles substituts de Xavi -encara que d’un perfil diferent al del de Terrassa- van arribar de la mà d’Andoni Zubizarreta, llavors el secretari tècnic del primer equip, per compartir amb el migcampista la seva última temporada, en què ja no va ser titular indiscutible i se’l va dosificar per estar preparat per als partits marcats al calendari. Parlem, per exemple, d’Ivan Rakitic (fitxat del Sevilla per 18 milions d’euros més 3 de variables i la cessió de Denis Suárez), qui sense massa discussió es pot considerar el migcampista que més rendiment ha aportat al club blaugrana en l’era post Xavi. El croat ja acumula 211 partits oficials com a blaugrana. Va ser un fitxatge contrastat, amb el que es pretenia trobar un rendiment immediat -aconseguit-, allunyat d’apostes valentes amb jugadors del planter.

I també parlem de Rafinha (tornava d’una cessió al Celta) i de Sergi Samper (pujat puntualment del Barça B), dos jugadors formats a La Masia que encara pertanyen al club sense haver aconseguit ser habituals regularment al primer equip, de Gerard Gumbau, un jugador amb característiques -salvant frondoses distàncies- de Sergio Busquets provinent del filial del Girona, que va passar de jugar a Primera Catalana a debutar amb el primer equip blaugrana en un tres i no res per després marxar al Leganés, i d’Alen Halilovic (fitxat del Dinamo de Zagreb amb 18 anys per 2,2 milions més variables per jugar al Barça B), la perla croata que ens havia de deixar bocabadats i que, ara, provarà sort al Milan després de ser cedit a l’Sporting i, posteriorment, traspassat a l’Hamburg per 5 milions. Luis Enrique, tot i seguir apostant per migcampistes dels què sobresurten als rondos, proposaria un joc més directe que Pep Guardiola i Tito Vilanova, amb el qual els jugones perdrien dosis de rellevància. L’asturià va aconseguir el triplet en la seva primera temporada a la banqueta.

Finalment Xavi se’n va anar a Qatar i el seu buit ja va ser tan perenne com la mort de Kurt Cobain. Aleshores, la premsa i els afeccionats van començar a veure nous Xavis per tot arreu. Però, en canvi, va arribar Arda Turan (Atlètic de Madrid, 35 milions més variables), convençut que a les ordres de Diego Simeone ja havia corregut tot el que havia de córrer en la seva vida. El nou secretari tècnic era Robert Fernández, després que Andoni Zubizarreta hagués estat acomiadat al gener, tot i que el de Betxí va arribar amb el fitxatge del turc decidit. Per sort, es va consolidar Rakitic com a peça imprescindible al mig del camp envoltat de Busquets i Andrés Iniesta. D’altra banda, a Rafinha el van lesionar de gravetat a l’Olímpic de Roma i van pujar del filial en moments intranscendents Carles Aleñà, Wilfrid Kaptoum (amb gol inclòs a la tornada de les semifinals de la Copa del Rei a Mestalla; ara juga al filial del Betis), Juan Cámara (actualment al Miedz Legnica polonès després d’estar cedit al Reus), Gumbau i Samper. Cap d’ells va convèncer i el món blaugrana va començar a sospitar que a mitjà termini no sortiria de La Masia un jugador de la rellevància de Xavi. La temporada va finalitzar amb el títol de Lliga i la Copa del Rei guanyada a la pròrroga davant el Sevilla al Vicente Calderón.

A l’estiu del 2016, Luis Enrique va confirmar la seva preferència pel box to box i va rebre de bon gust la incorporació d’André Gomes (35 milions més 20 variables, 15 d’ells per si aconseguia ser Pilota d’Or en dues ocasions), un jove jugador de 21 anys que havia sobresortit al València fent aquest paper. També va arribar Denis Suárez (Villarreal, 3,25 milions més variables), un futbolista de toc que tornava al Barça amb l’objectiu de disputar bastants més minuts dels què ha gaudit fins ara. La resta de protagonistes es van mantenir respecte la temporada anterior i el botí va ser una Copa davant l’Alabés en l’últim partit oficial de la història del Vicente Calderón.

Si Miami va confirmar l’assistència a la gozadera, el fitxatge de Paulinho, (Guangzhou, 40 milions) després que sonessin amb molta força els noms de VerrattiSeri, dos futbolistes exageradament més propers a Xavi, va certificar que de la mà de Pep Segura, el mànager esportiu, Robert Fernández i Ernesto Valverde, definitivament havia canviat el perfil de jugador desitjat pels tècnics per ocupar la zona de construcció blaugrana. Arda Turan (cedit al Basaksehir) va abandonar la nau havent complert la proposició mandrosa amb la qual va arribar i del filial, com a novetat, va pujar puntualment Oriol Busquets (segueix al Barça B). El gran fitxatge es va produir durant el mercat d’hivern amb l’arribada de Philippe Coutinho (Liverpool, 160 milions) per convertir-se en el jugador més convincent al mig del camp des de Rakitic; una vintena de migcampistes després. El doblet de Lliga i Copa no es va gaudir com l’ocasió requeria per culpa de la tercera Champions League consecutiva del Reial Madrid i perquè les magnífiques estadístiques a la Lliga no van anar acompanyades d’un joc que enganxés l’aficionat.

La pregunta era si Valverde, després de la no renovació de Robert Fernández a la secretaria tècnica, ara capitanejada pel dúo Abidal-Planes -o Planes-Abidal-, de cara a aquesta nova temporada apostaria per la força o pel toc per intentar treure-li el domini europeu al Madrid l’any 1 després d’Iniesta, el segon jugador clau en el mig del camp del Barça de la temporada perfecta que ha tocat substituir. L’arribada d’Arthur (Gremio de Porto Alegre, 31 milions més 9 variables) i l’aposta per Riqui Puig a la gira dels Estats Units -anomenat mandrosament el nou Iniesta obviant que encara no s’ha trobat al nou Xavi- feien pensar en la segona opció, però l’arribada d’Arturo Vidal (Bayern de Múnic, 19 milions més 3 variables) i l’interès per PogbaDe Jong i Rabiot també han sonat amb força- desil·lusionen als qui creuen en el model Barça que va instaurar Johan Cruyff.

Paulinho (cedit de retorn al Guangzhou) i André Gomes (cedit a l’Everton per 2,2 milions d’euros després de ni haver estat convocat per al Mundial de Rússia) han marxat i Denis Suárez, Samper i Rafinha (malgrat tenir la confiança de Valverde, la seva bona actuació al Gamper i ser titular a la Supercopa d’Espanya) també poden acabar trobant una sortida abans de que tanqui aquest mercat estival. Això, potser, obrirà la porta a Riqui Puig i Aleñà (quan es recuperi de la lesió al tendó del bíceps femoral).

Durant tot aquest temps al mig del camp blaugrana també hi hagut l’aportació de Sergi Roberto, malgrat que Luis Enrique i Valverde l’han utilitzat generalment de lateral dret. Potser si algun entrenador -aquí també s’ha de mencionar a Guardiola, Tito Vilanova i Tata Martino– hagués confiat plenament en ell en la posició d’interior dret, en la qual va destacar en el filial, no haguessin calgut alguns fitxatges fallits. De la vintena de migcampistes post Xavi, només Rakitic, Arthur, Arturo Vidal i Coutinho tenen un lloc garantit en el cervell del Barça 2018-19.

Des de l’estiu del 2015, Gente de Zona ha guanyat un Grammy llatí i ha col·laborat amb estrelles de l’star-system musical com Enrique Iglesias o Jennifer López i el Barça no ha aconseguit superar els quarts de final de la Champions.

Publicitat

Segueix-nos a

2,793M'agradaAgradda
2,320SeguidorsSeguir

Opinió