Es detesten. En un extrem elevadíssim. Fins el punt de mantenir els clubs i tota la seva estructura tècnica pendents d’una trifulca constant per tal de conèixer els seus calendaris oficials, els escenaris de competició i els horaris dels partits. Luís Rubiales i Javier Tebas no es poden ni veure. L’un menysprea l’altre i l’altre ultratja l’un. “No està capacitat pel càrrec”, ha arribat a dir l’aragonès. I això ha dut el futbol espanyol en un estat catatònic, aturat a l’espera de resolucions judicials que determinin qui dels dos té raó, mentre els presidents de la màximes institucions estatals d’aquest esport s’enfronten en una lluita de poder per la gestió i les competències dels principals campionats. Tebas reclama que la Lliga és pràcticament seva, que ell mana en tot allò que hi té a veure, i Rubiales reitera l’existència de la Federació com entitat suprema amb potestat per prendre decisions sobre el campionat.
L’última de les batalles deixarà els clubs sense saber quin dia debutaran a la Lliga fins que falti una setmana per l’inici de la competició. Entrenadors i jugadors planificaran les properes setmanes, la preparació física i tàctica de la plantilla, amb la incògnita de conèixer la data de la primera jornada. Tebas va situar l’Athletic Club-Barça el divendres 16 d’agost al vespre, però la jutgessa de Competició de la Reial Federació Espanyola de Futbol va resoldre que durant les primeres tres jornades no es podran disputar partits ni en divendres, ni en dilluns. Per tant, correcció: l’Athletic-Barça es jugarà dissabte 17. Això de moment, perquè el president de LaLiga no es rendeix i ha demanat mesures cautelars abans que el dia 7 d’agost el jutjat de Primera Instància número 2 de Madrid dictamini un veredicte. Va per llarg.
La disputa pels horaris del futbol és l’enèsima batalla d’una guerra que ja fa anys que dura. Contràriament a allò que molts poden pensar, l’animadversió entre Rubiales i Tebas no s’origina des que l’exfutbolista del Llevant sortís elegit com el nou president de la RFEF el 18 de maig del 2018. Ve de molt abans i té un origen concret. Res hi tenen a veure les ideologies polítiques, encara que el màxim mandatari de la Federació tingui arrels socialistes i el ‘capo’ de LaLiga formés part del partit ultradretà Fuerza Nueva. Podrien perfecament topar per pensament, però la seva hostilitat ha estat sempre pel control del futbol.
Concretament, el conflicte s’inicia l’abril del 2015 amb Luís Rubiales presidint l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) i formant part de la junta directiva d’una RFEF encara liderada per Ángel María Villar, encara investigat per corrupció durant la seva etapa al capdavant de la Federació. En aquelles dates, el Gobierno espanyol va aprovar la venda conjunta dels drets televisius per Primera i Segona Divisió, una idea perseguida durant anys per Tebas, però que va topar amb la negativa dels jugadors, representats per l’AFE. Rubiales va amenaçar amb una vaga, aprovada i defensada pels futbolistes -inclosos els del Barça i el Reial Madrid- i el president de LaLiga es va encendre d’ira. Semblava que la decisió estava presa, però aquella revolta va trastocar els plans de Tebas i el va obligar a negociar un percentatge dels ingressos per als jugadors professionals, una crisi que el va dur a maleir els ossos de Rubiales.
Amb el canari a la presidència de la Reial Federació Espanyola de Futbol aquesta guerra s’ha traslladat a les altes instàncies i a les portades dels diaris esportius. I té, a dia d’avui, caràcter permanent. Els horaris són l’enèsim combat d’una enemistat que promet desenes de nous capítols i que ja ha tingut escenes de màxima tensió com el famós partit entre el Girona i el Barça a Miami. LaLiga ho tenia tot a punt: estadi, entrades, protocol, anuncis publicitaris i acord amb els clubs pel repartiment econòmic. Fins i tot el Girona va facilitar entrades gratuïtes per al partit d’anada al Camp Nou a tots aquells aficionats que vulguessin anar als Estats Units per al derbi català de la segona volta. Però Rubiales i la seva RFEF ho van paralitzar, en una acció que va significar una punyalada al ventre d’un Tebas que ja es llepava els dits per l’expansió internacional de LaLiga. I de Miami al nous formats de la Copa del Rei i la Supercopa d’Espanya, aprovats en assemblea, i a les petites lluites per diverses competències de la mateixa organització de la Lliga, com la pilota o el nom comercial. I en vindran moltes més, no hi ha cap dubte.