Dilluns 8 d’abril es va publicar la primera part d’aquest reportatge: ‘El patiment del cos’
Mark Spitz es va retirar de la natació amb 22 anys exhaust física i mentalment després d’haver guanyat nou medalles d’or olímpiques i Carolina Pascual va prendre la mateixa decisió amb només 16 anys en finalitzar els Jocs Olímpics de Barcelona, on va penjar-se una plata en gimnasia artística. “En canvi, Martín Fiz, de 55 anys, ha sabut gestionar la pràctica esportiva sense cremar-se i l’any passat es va convertir en el primer atleta en vèncer les sis principals maratons del món en la categoria de majors de 50 anys”, va explicar Manuel Suárez, biòleg, divulgador científic i atleta en la presentació d’Esport i Salut: Què hi diu la ciència? al Museu Colet.
En una línea de sortida d’una cursa de resistència s’hi barregen un munt de motius que han portat els participants a prendre part en aquella prova. “L’esport de sacrifici va més enllà de la pròpia competició; a l’afegit esforç de la prova està el desig personal, comportamental i actitudinal dels seus participants. Els psicòlegs utilitzen l’expressió d’experiència culminant (peak experiencie) o adicció positiva”, explica Roberto Cachán, professor d’educació física i estudiós de l’esport des del punt de vista antropològic, a Cultura de resistencia: un estudio antropológico. I, citant a Jean-Marie Brohm, afegeix que “en l’esport el sadomasoquisme actua com a ritu curatiu i és el mode dominant de les relacions dels individus amb el seu propi cos. El plaer es troba en l’esforç dolorós. Com més dolor, més bo“.
David Baixeras és un psicòleg esportiu que va treballar en el Girona FC i que actualment tracta a esportistes professionals i amateurs a la seva consulta de la Clínica Bofill. “Em venen persones de 40 i 50 anys preocupades perquè a la meitat d’una marató els hi han entrat ganes de plorar desconsoladament i han hagut d’abandonar. I, quan els hi pregunto quin nivell d’esport havien fet fins aleshores, em responen que simplement sortir en bicicleta amb els amics de tant en tant”, explica. “Aleshores, la resposta a per què van plorar és ben fàcil: la ment els hi va dir prou. És un mecanisme de defensa que té aquesta per no arribar a patir coses pitjors com ansietat, estrès, depressió o un trastorn alimentari“, afegeix.
Per què aquestes persones poden arribar a patir dolències tant greus? “Perquè es proposen aconseguir objectius gegants en poc temps i, el fet de no assolir-los, els hi genera una frustració i un estrès que pot esdevenir en això”, respon Baixeras. “A més, molts individus no saben separar el seu jo esportiu del seu jo fora de l’esport i els ‘fracasos’ els acaben afectant totalment en el seu dia a dia“. Aquests casos estan molt relacionats amb les crisis que sorgeixen, sobretot, en complir edats rodones. “L’esport de resistència”, segueix explicant el psicòleg esportiu, “per ells es converteix en una manera de tornar a sentir-se joves“.
Fins ara, l’humanisme no ha estudiat gaire allò que significa i comporta l’esport en la societat actual . Precisament, d’aquest fet sorgeix el treball de Cachán, el qual ajuda a explicar per què consultes de psicòlegs com la d’en Baixeras es troben amb problemes com els que ell relata. “Allò significatiu d’aquestes pràctiques esportives -de resistència- és que amb elles apareixen pretextos de llibertat individual i d’oblit del món. Així, es mitifica d’alguna manera tot aquest univers esportiu, engreixant de forma imparable una cultura del còrrer, revocant, a base de fer esport amb uns nivells molt alts de sacrifici, la particular manera que té l’individu d’afrontar la vida”.
” […] Es recuperen així valors perduts com el sacrifici i l’entrega. Perquè l’esport ha passat de ser un mer exercici físic saludable o un espectacle competitiu a ser un ritual social i lúdic pràcticament d’obligat compliment“. […] A més, podem dir que l’esport de sacrifici s’està expandint sobre l’ànim patidor de la gent, una col·lectivitat afectiva que s’identifica amb la solidaritat dels esforços que s’han fet, i com a sentiment d’autoculpa -practicar esport per fer-se justicia a un mateix, per recuperar males conductes passades-. Es converteixen enautèntics al·legats en clau de sacrifici”.
Però, malgrat tots els punts negres assenyalats, els beneficis de la pràctica esportiva són ben coneguts. “El cervell en surt beneficiat. Els neurotransmissors segreguen més dopamina, disminueix la probabilitat de patir Parkinson i també baixa el cortisol, l’hormona que provoca l’estrès”, va dir Suárez a la presentació del seu llibre. A més, va explicar l’existència d’un gen que, quan fem exercici, estimula la producció d’una proteïna que intervé en la producció de noves connexions neuronals al cervell, les quals afavoreixen l’aprenentatge i la memòria.
“Caminar i ballar es beneficiós per la salut, i jugar a futbol i sortir a córrer dos o tres cops per setmana encara és un 9% més saludable”, va informar Suárez. “Però els beneficis no s’incrementen infinitament a mesura que fas més esport. L’esport d’alt rendiment no és saludable”, va puntualitzar.