Dilluns 15 d’abril es va publicar la segona part d’aquest reportatge: ‘El patiment de la ment’
Cartagena de Indias, Colòmbia. Al voltant de la taula estan asseguts vint participants de l’Ironman que se celebrarà en aquesta ciutat. Quinze d’ells baixen la mirada al terra. Ramon Brugada els acaba de preguntar quants s’han fet un electrocardiograma durant l’últim any. “I ells s’hi dediquen professionalment. El 50% del total de persones que participen en ultramaratons no se n’han fet mai un. Després arriben les notícies desagradables”, explica el reputat cardiòleg de l’Hospital Universitari Josep Trueta i director del Centre de Genètica Cardiovascular de l’IDIBGI.
Només entre l’abril i el maig la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya té programades vuit curses de resistència de muntanya, la Federació de Triatló tres proves de mitja i llarga distància, i la d’atletisme dues mitges maratons i una marató. “És una barbaritat. Venen experiències i els corredors en volen acumular més i més”, diu Mariona Violan, especialista en medicina de l’esport que treballa a la Teknon. “Jo als pacients sempre els dic que a mi les samarretes de finisher m’importen ben poc. Posades sobre un taüt es tornen ridícules“, afegeix.
Un esport de resistència és tot allò igual o superior en distància a la d’una mitja marató. “Cada any s’haurien de fer revisions mèdiques que incloguessin, com a mínim, un electrocardiograma, un ecocardiograma i una prova d’esforç“, apunta Brugada. “El 80% d’aquestes revisions surten bé, però no el 20% restant”, diu Violan. “I aquí a Catalunya, generalment, els organitzadors no et demanen estar federat ni un certificat mèdic per participar en una prova. És una anarquia“, sentència Emma Roca, bioquímica, corredora i esquiadora de muntanya, i bombera. Una de les seves últimes proves ha estat la Marathon des Sables, una de les curses de resistència més dures del món.
Els tres entrevistats es queixen que a Catalunya els interessos econòmics sempre han prevalgut durant l’auge de les curses de resistència. “En les cinc maratons TOP del món demanen proves mèdiques i certificats per poder-hi participar. A la de Barcelona mai ho han fet“, es queixa Violan. Brugada, per la seva banda, matissa que aquesta inexistència de prevencions havia tingut lloc, sobretot, durant l’època que els organitzadors buscaven incrementar el nombre d’inscrits i, que en haver assolit el límit, ara alguns comencen a sol·licitar documents per fer criba.
“Els corredors populars enganxats a les curses de resistència no fan cas al tractament necessari per recuperar-se de les lesions perquè ja s’han inscrit en la següent prova i no pensen tirar a la paperera els 2.000 euros que han pagat”, es queixa Violan. Això provoca que “molts esportistes amateurs vagin fatigats tota l’estona. Necessiten parar, però no volen”. En aquest tipus de corredors, les lesions són més freqüents que en els professionals. Concretament, un 17% més. “En no poder-s’hi dedicar com a feina principal, han d’entrenar-se en hores intempestives com les tres o les quatre de la matinada, traient-se hores de son. I dormir és imprescindible per la preparació física”, relata l’especialista en medicina de l’esport.
L’estrès del sistema locomotor i les caigudes són les dues principals causes de lesions en les curses de resistència. Es podria pensar que, al cap i a la fi, aquests contratemps físics són secundaris, que allò important és salvaguardar el cor, l’òrgan vital per excel·lència. Però el problema és que “el fet que un esportista es trenqui muscularment per culpa de l’estrès del sistema locomotor va paral·lel al fet que els ronyons hagin hagut de filtrar molta merda procedent de la sang. A més, l’estrès sol venir acompanyat d’una mala hidratació i d’una mala alimentació, dos pràctiques molt perjudicials pel cor i el fetge”, explica Roca.
Malgrat això, els tres especialistes mèdics estan d’acord en què sempre és molt millor fer qualsevol tipus d’esport que romandre al sofà. Al cap i a la fi, les morts per culpa del sedentarisme, un dels grans problemes de les societats occidentals -és la causa del 6% de les morts mundials-, segueixen sent molt més nombroses que les relacionades amb la pràctica esportiva. La qual, d’altra banda, també és una de les grans ajudes que una persona té a la mà per millorar i solucionar problemes de salut mental.
“Però ha de quedar clar que no tothom pot fer esports de resistència de la mateixa manera que no tothom pot tocar el piano”, sentencia el doctor Brugada. “Un requisit per fer-ho és entrenar-te de forma correcta, però encara és més important posseir una bona condició física biològica. Sinó és així, el cor pot començar a tenir arrítmies i altres defectes, petites alteracions que serien irrellevants a la vida normal, però que es multipliquen per 100 mentre practiques esports de resistència”. El cor batega 5 litres per minut en repòs i 25 quan s’està fent esforç físic. La situació s’agreuja quan, a més, no hi ha una progressió racional per part de l’esportista a l’hora d’enfrontar-se a proves de més duresa. “La gent passa directament de fer una cursa de 10 quilòmetres a fer una ultratrail i se salta totes les passes intermitges”, apunta Roca.
El 25% de les persones que participen en una ultratrail no feien exercici físic tres anys abans. “S’entrena molt poc en volum. Si tu fas una progressió sense presses, vas preparant la musculatura, l’articulació, el fetge, els ronyons i el cor a la vegada que vas notant què és allò que no funciona bé“, segueix explicant la bioquímica i bombera professional. “En canvi, si fas una ultratrail sense haver fet prèviament mitges maratons i maratons, tots aquests problemes apareixen de cop i amb molta contundència. La gent desconeix on estan els seus límits i els límits existeixen”, conclou.