L’Oracle de Delfos va advertir a un Edip púber que el seu destí era matar el seu pare i desposar la seva mare. Però la vida va anar avançant alegrement per ell, sense adonar-se que cada passa donada l’acostava al drama. Fins que va ser nomenat rei de Tebas després d’assassinar Layo -i encertar les endevinalles de l’esfinge-, i va casar-se amb Yocasta, la seva vídua. Aleshores, Edip va ser conscient que el seu destí s’havia complert i va arrencar-se els ulls.
El Barça ha viscut tota la temporada convençut que el seu destí era estar present l’1 de juny al Wanda Metropolitano, malgrat que una bona quantitat d’oracles pertanyents a l’entorn blaugrana l’havien advertit dels perills que corria si seguia amb la mateixa proposta de joc escarransida. Però les úniques paraules ateses van ser les pertanyents a la predisposició de Leo Messi de fer tot el possible per alçar l’orelluda, formulada el 15 d’agost al Camp Nou davant més turistes que socis culers. Una declaració d’intencions que s’ha demostrat insuficient, fins i tot, pel millor jugador de la història en un esport col·lectiu com el futbol.
Del global de partits d’aquest curs, només el triomf a Wembley davant el Tottenham és digne d’un candidat a conquerir una Copa d’Europa. La resta, excepte comptades excepcions com els més que dignes partits davant l’Inter de Milà i el Reial Madrid, s’han apropat més al propòsit de sobreviure que de viure. El Barça ha anat ratllant mesos amb desgana, sense il·lusionar el seguidor, amb una evident pèrdua d’identitat i amb l’esperança que cap bèstia europea destrossés el seu propòsit d’alçar la sisena. Davant l’Olympique de Lió -en el minut 77 del partit de tornada els francesos encara estaven a un sol gol de passar l’eliminatòria- i el Manchester United -els red devils van posar contra les cordes als d’Ernesto Valverde en l’inici de partit al Camp Nou- es va passar de ronda gràcies a l’inèrcia de guanyar i a la superioritat com a equip. Però la bèstia, al final, ha aparegut.
El conjunt català té una majoria de jugadors adients per viure d’un estil de joc basat en el control de la pilota, però el Txingurri ha volgut arribar a la glòria mitjançant el contraatac, el físic i l’efectivitat de cara a porteria: la filosofia d’un Pep Segura que, a l’ombra d’un despatx, ha pres les grans decisions estructurals del joc blaugrana des del 5 de juliol de 2017. I ni s’ha jugat a allò que se li dona bé a la la plantilla ni aquesta s’ha vist capacitada per superar el Liverpool mitjançant una manera d’entendre el futbol allunyada de la seva identitat contemporània. Arthur i Arturo Vidal van ser els dos grans fitxatges antònims de l’estiu que han servit com a metafòra de l’escassa claredat respecte què proposar en el terreny de joc. Van apostar per ells els mateixos dirigents que en qüestió de dos dies -literals- van perpetrar una altra antonímia superlativa: incorporar Boateng al mercat d’hivern i anunciar que De Jong ja estava lligat de cara al curs vinent.
Tal com Origi va fer l’esperpèntic quart gol del Liverpool, la plasmació visual del terror d’un equip, Ter Stegen va agafar la pilota des del fons de la seva porteria i va sortir amb ella fora de l’àrea per recordar als seus companys que, malgrat la vergonya, només necessitaven un gol per classificar-se per la final. Quedaven 12 minuts més el temps afegit i feia deu anys i un dia de l’Iniestazo. Però, de la mateixa manera que ningú va il·lusionar-se amb la salvació in extremis quan Manolas va culminar la remuntada a Roma, tampoc a Anfield aleshores va aparèixer ni un intent d’èpica. A partir de l’agost, ni el més crèdul s’empassarà que s’ha aprés cap lliçó.