Dimecres 10 d’abril a les nou del vespre, el Barça trepitjarà la gespa d’Old Trafford, un dels estadis més bonics i emblemàtics del futbol mundial. Un escenari majestuós per uns quarts de final de la Lliga de Campions, la competició per excel·lència del futbol de clubs a nivell internacional. L’atmosfera atrau qualsevol futbolista i afeccionat a l’esport. No obstant, el Manchester United no trepitjava els quarts de final de la Champions League des de la temporada 2013-14, és a dir, ara fa cinc anys. De fet, no supera aquesta fase d’eliminatòries des que fou víctima del millor Barça de la història a Wembley, el maig del 2011, en el què molts exblaugrana consideren el partit més brillant de l’etapa de Pep Guardiola.
El Manchester United ha canviat molt. En la darrera dècada, les seves actuacions a la gespa contrasten amb la història d’un dels gegants més influents i temuts del futbol europeu. Influent a nivell de gestió, sobretot d’una globalització de marca iniciada per Peter Kenyon a través de la imatge de David Beckham a finals dels 90, amb la qual el United s’ha convertit en un dels icones esportius més reconeguts del món independentment dels títols assolits; i temut futbolísticament per un palmarès envejable del qual en pengen 20 lligues angleses -ara Premier League- i tres Lligues de Campions. A dia d’avui, sis anys després de la marxa de Sir Alex Ferguson -qui va dirigir l’equip durant 27 temporades-, els diables vermells han deixat de ser un equip endimoniat.
Precisament, Ferguson, a qui el club ha volgut homenatjar batejant una graderia d’Old Trafford amb el seu nom, va viure en primera persona un dels episodis més transcendents de la història del Manchester United. El maig del 2005, després de diversos intents de compra -el més mediàtic el protagonitzat pel gegant de les comunicacions Rupert Murdoch el 1998-, el club fou venut al magnat nord-americà Malcolm Glazer, un fet que va provocar una dura oposició per part de milers d’afeccionats decebuts amb el desarrelament de l’entitat i l’evolució, ja iniciada anys abans amb Kenyon, d’una companyia que pretenia assolir xifres econòmiques de gran impacte a través de la comercialització de productes a nivell internacional.
Pocs dies després d’aquesta compra, més de 1.000 seguidors del Manchester United van fundar el FC United of Manchester. Ho feren encabits al Central Methodist Hall de la ciutat, empesos per Andy Walsh -qui fou fins el 2016 director general del jove club- i amb l’objectiu de recuperar la passió pels colors vermells del ManUnited rebutjant les condicions que començava a establir l’arribada del futbol modern. “Érem afeccionats del Manchester United que vam marxar d’Old Trafford desil·lusionats. Sempre havíem animat l’equip i volíem seguir fent-ho cada dissabte al costat dels nostres amics, cantant cançons i donant suport a un equip que vestís de vermell”, explica Adrian Seddon, president del FC United of Manchester, a La República Esportiva.
Més de 4.000 persones van donar diners per a la fundació del club, fent que el FC United nasqués amb prop de 100.000 lliures esterlines ingressades al banc i amb la promesa -signada en els seus estatuts- que mai, ni tan sols amb ascensos a categories professionals, es convertiria en societat anònima i deixaria de pertànyer als seus socis. “Hem volgut tornar a l’era en la qual el club estava arrelat de manera orgullosa al cor de la comunitat local”, manifesta Seddon, que es mostra orgullós de les fites socials assolides. “Els socis són copropietaris en igualtat, disposen d’un vot cadascun i tenen l’objectiu principal de retornar el futbol als afeccionats i a la comunitat. El FC United neix per la sensació que el joc està marxant lluny dels fans i amb la necessitat de canviar aquesta dinàmica”.
Tres ascensos i un nou estadi
Deu anys després de la seva fundació, el FC United of Manchester va inaugurar el seu propi estadi. El Broadhurst Park, amb capacitat per a 4.400 afeccionats, és la joia de la corona d’un club modest i atípic. Després d’assolir tres ascensos consecutius en els seus primers anys de vida i de guanyar-se el cor dels afeccionats per la defensa del futbol local i pel seu compromís social, el club va poder aixecar un recinte engrescador únicament amb les aportacions dels seus membres i sense cap ajut extern, ni vinculat amb acords comercials ni de procedència institucional.
“Els nostres afeccionats i socis van reunir la increïble xifra de 3 milions de lliures per construir aquest somni”, expressa amb goig el president de l’entitat britànica, que, tot i la satisfacció, lamenta el deute contragut. Un deute que ha impedit el United invertir en millorar una plantilla semi-professional i que provocarà, tal i com admet Seddon, “el nostre primer descens a la setena divisió del futbol anglès”. Però en aquest nou estadi, tot i la situació econòmica i esportiva, els més de dos milers de seguidors del FC United que s’apropen a Moston cada cap de setmana segueixen entonant, amb alegria, un cant convertit en l’estrella de les cançons interpretades en cada partit: “Won’t pay Glazer or work for Sky, Still sing City’s going to die, Two Uniteds but the soul is one as the Busby Babes carry on” (“No paguis a Glazer o treballis per Sky, segueix cantant que el City morirà, dos Uniteds però només una ànima mentre els Bubsy Babes segueixin”).