“Jo fins aleshores volia matar el fiscal que m’havia ficat a la presó. Però a partir d’aquell dia ens vam fer amics”, li va explicar un jugador dels Espartanos a Damián Donnelly. “Em vaig adonar que ell s’havia limitat a fer la seva feina i li vaig donar la mà”.
Els Espartanos, un equip de rugbi format per presos argentins, s’acabava d’enfrontar a un conjunt format per jutges i fiscals. Era el segon partit que disputaven fora del territori de la presó. El primer, l’havien jugat contra membres de la Policia Metropolitana de Buenos Aires i el van guanyar en l’última jugada. “El ‘no es pot’ no forma part del llenguatge d’en Coco”, sentència Damián, president de la Fundación Espartanos, a La República Esportiva. L’Eduardo ‘Coco’ Oderigo és un advocat penalista que havia treballat als Tribunals de la Nació. Mai havia estat en una presó i el dia que s’hi va estrenar va quedar consternat. Allò que va presenciar li va semblar espantós: gent abandonada perdent el temps sense sentit, marginalitat per tot arreu, tristor i violència. “El rugbi li havia donat molt al Coco i ell va decidir retornar-ho introduint-lo en una presó”. Era el 2009.
Va visitar la Unidad Número 48 del Servicio Penitenciario Bonaerense, un centre penitenciar d’alta seguretat de la capital argentina. Allà hi havia dotze pavellons. El 12 era el més violent: hi havia un apunyalament per setmana i un mort al mes. Fins i tot al Coco li va semblar massa aventurat començar per aquesta tipologia de presos i va demanar fer el primer entrenament amb els del pavelló 1, uns evangelistes. El camp de joc era de terra blanca dura i estava ple de vidres i pedres. “La prova va sortir malament perquè uns nois del 12 van veure’ls jugar i li van anar a preguntar què estaven fent. Una dotzena van voler unir-se”. Al principi, les autoritats de la presó mantenien moltes reticències respecte el projecte perquè els responsables consideraven que el rugbi era violent i que seria afegir més llenya al foc. Però van donar-li permís al Coco per fer entrenaments cada dimarts de 9.30 a 12.30 del matí, als quals hi assistien regularment unes quinze persones.
La realitat va desbordar les previsions. Les autoritats, en veure que la pràctica del rugbi estava disminuint el nivell de violència a la presó, van permetre la construcció d’un terreny de joc per poder tirar endavant el projecte en millors condicions. “Els interns, que aleshores ja eren una quarantena, van trobar en el rugbi una manera de descarregar l’energia de forma lícita, de mantenir-se en una bona condició física i d’estar més lúcids. I va disminuir el consum de drogues perquè els jugadors volien estar en condicions òptimes per entrenar i jugar. Als Espartanos sempre es diu la veritat”. L’ecosistema que s’havia creat dins d’aquella presó va cridar l’atenció de la resta de reclusos. Sobretot quan es va incorporar la part espiritual a la pràctica del rugbi al pavelló 8. Cada divendres allà es resava de forma conjunta el rosari i per primera vegada molts dels presos van començar a explicar als altres les seves històries personals i com se sentien.
Un dels membres dels Espartanos -el nom el va escollir un jugador que era seguidor de 300 perquè la seva vida li recordava la vida estoica i de dolor que suportaven els protagonistes de la sèrie- va ser Emiliano Garrido, qui va arribar a ser-ne el capità. Ell va passar catorze anys tancat després robar a la casa de l’intendent de San Isidro i deixar-lo greument ferit. “A la presó imperava la llei del més fort i a mi aquell ambient se’m feia molt complicat. Em portaven d’una presó a una altra i en cada trasllat perdien les meves pertinències personals. Sort que la meva dona, que es dedicava a netejar cases i tan sols cobrava 6.000 pesos -uns 123 euros- al mes, m’anava portant aquelles coses que necessitava per poder vestir-me i rentar-me”, explica l’Emiliano a aquest mitjà de comunicació.
Ara ja porta tres anys en llibertat després de complir la seva condemna i treballa en un centre esportiu, el club Santa Bárbara, on solen anar-hi exjugadors de futbol professionals, però recorda l’època dels Espartanos com si fos ahir. “Abans de conèixer el projecte del Coco jo demanava a Déu que em fes sortir de la presó, no volia que el meu fill es quedés sense el seu pare com jo em vaig quedar sense el meu amb sis anys quan el van assassinar”. La Unidad Número 48 del Servicio Penitenciario Bonaerense va ser l’última presó on l’Emiliano va estar, la que li quedava més a prop de casa. La seva feina diària allà era recollir la brossa dels altres i contemplava amb desinterès la pràctica del rugbi perquè el considerava un esport per homosexuals.
“Però jo era un murri i em vaig adonar que el rugbi em podria permetre aviat començar a tenir permisos per sortir de la presó. Així que em vaig guanyar el meu lloc a l’equip. A més, vaig acabar la secundària i vaig començar la universitat fent la carrera de Fisiologia a la vegada que aprenia l’ofici d’electricista. Recordo que en aquella època llegia molt René Descartes”. Seguia tancat en una presó, però la seva situació havia canviat totalment. Ja no se sentia a disgust. Pel matí treballava, per la tarda estudiava i al vespre entrenava amb els seus companys de l’equip de rugbi.
I, aleshores, va viure l’experiència que el canviaria definitivament. En un dels habituals partits que els Espartanos juguen fora de la presó, el seu fill estava a la grada, ubicat després dels perímetres de seguretat formats per més d’una cinquantena de policies acompanyats de gossos ensinistrats. L’Emiliano portava el braçal de capità posat. Els Espartanos van perdre l’enfrontament, però aquest fet va ser irrellevant. “Recordo saludar-me amb el capità rival per agrair-li el joc net mentre el meu fill em veia fent coses bones. En acabar el partit, li vaig dir que m’esperés, que la meva vida havia canviat i que quan jo sortís de la presó tot seria diferent. Aquell dia vaig tornar a la cel·la molt content. Al meu cap havia tingut lloc un clic”.
Ha complert la promesa. En els tres anys que porta en llibertat no ha reincidit -la taxa de reincidència a les presons argentines és del 65% i baixa fins al 5% en els membres dels Espartanos-, malgrat que quan va sortir de la presó li van oferir subsistir mitjançant la venda de droga. “Prefereixo menjar sopa cada dia de la resta de la meva vida amb la meva família que menjar milanesa i estar malament amb la meva família. El rugbi em va ensenyar a confiar en mi, em va mostrar que puc treballar i canviar la meva vida”. Ara visita els membres actuals dels Espartanos per explicar la seva experiència. “Jo no tornaré mai més aquí, els hi repeteixo. Només per veure’ls a ells. Jo decideixo on estic i quan. Ja tinc la clau del meu destí”, sentència. A banda d’aquestes visites, els exintegrants de l’equip de rugbi de la presó ajuden als joves a sortir de la delinqüència, ensenyen a jugar a rugbi en llocs marginals i visiten orfenats.
A la Unidad Número 48 del Servicio Penitenciario Bonaerense en l’actualitat hi ha 360 jugadors de rugbi i el rosari ja es resa en sis pavellons. El projecte Espartanos forma part de 56 presons argentines, on hi ha un total de 2.200 presos que el practiquen. Tot això és possible gràcies a la Fundación Espartanos, creada després d’una visita al Papa Francesc, qui els hi va demanar que expandissin el projecte per tot el món. Amb l’ajuda de l’Estat i d’empresaris s’han anat construint camps de rugbi als centres penitenciaris argentins i, mitjançant els seus 500 voluntaris, la fundació també s’encarrega d’educar els presos en oficis i de reinserir-los laboralment en la societat gràcies a les 200 empreses privades amb les quals mantenen una col·laboració. La bonanova ha arribat tant lluny que el setembre els All Blacks, la considerada millor selecció del món, van visitar els Espartanos -fotografia-.
El model s’ha exportat al Perú, a El Salvador, a Kenya i ara a Catalunya gràcies a l’ímpetu de la Federació Catalana de Rugbi, liderada pel seu president, Ignasi Planas, i acompanyada de dos membres argentins del Rugby Club Sitges que van ser el contacte amb els Espartanos. Aquests han ajudat a tirar endavant el projecte, basat en l’èxit argentí, i, fins i tot, els hi han cedit el logotip. L’aventura es va trobar amb un altre entusiasta, en David Ballester, responsable d’esports dels centres penitenciaris gestionats per la Generalitat de Catalunya, qui va posar totes les facilitats perquè tirés endavant. Al centre penitenciari Mas d’Enric (Tarragona), el 2017 ja es va introduir el rugbi gràcies al Club Rugby Tarragona i ara es solidificarà l’aposta amb la participació de la FCR, la qual també el posarà en pràctica a partir de finals de setembre a la presó per joves de Quatre Camins. “El rugbi té uns valors que provoquen una reflexió, un control de les emocions i una exigència que són beneficioses a mitjà i llarg termini. Demana un compromís que es pot fer servir en la reinserció de la persona en la societat”, explica Planas.
Carlos Ponce, un altre membre dels Espartanos, a dia d’avui treballa en una empresa bancària de la Torre Macro de Buenos Aires gràcies a la Fundación Espartanos. A la presó va finalitzar l’etapa de secundària i ja fa cinc anys que es troba en llibertat després de passar-ne set i mig tancat a causa d’un robatori amb els agreujants d´ús d’arma de guerra i de resistència a l’autoritat. “Els últims dos anys de reclusió és quan vaig formar part de l’equip de rugbi i em van canviar com a persona. El rugbi em va ensenyar a valorar coses que abans no valorava i a respectar als companys. I em va obligar a posar-me objectius vitals i a descobrir que es podia seguir endavant, sempre es pot seguir endavant”, relata a La República Esportiva. Assegura que ja no té vicis i que l’únic que vol es mantenir la seva família.
Una psicòloga del centre penitenciari de la Unidad Número 48 del Servicio Penitenciario Bonaerense explica que es distingeix molt ràpidament si un reclús juga a rugbi o no: “un espartà et mira als ulls, et somriu i et pregunta com estàs. En canvi, un pres regular està totalment centrat en ell mateix, amb la mirada sempre cap avall, en permanent tensió”.