Cal distingir entre gèneres literaris, malgrat alguns corrin ja perill de convertir-se en anacronisme propi de segles enrere. Un fulletó venia per lliuraments a la premsa amb periodicitat marcada i el públic, expectant davant la trama, fruïa de valent a l’espera del proper capítol. Quan només fiques el dit a l’aigua per provar la temperatura ambiental de l’anomenada opinió pública, d’això se’n diu globus-sonda, res a veure, que és un i prou. Però aquest que ens ocupa semblava diferent, un serial de campionat. Per tant, estem angoixats davant la manca de notícies i ens preguntem garratibats: quan arriba el següent article del fantàstic Girona-Barça a Miami? Haurem de preguntar l’inefable Javier Tebas per on continua la trama, quines giragonses ens presentarà aquest relat, capaç d’encuriosir-nos des de la primera escena. Ens vam quedar pendents d’un munt de fils. Per exemple i per començar, el perquè de la tria. Dos catalans de gira, on tour. Amb l’afegitó de les quaranta mil banderetes espanyoles que l’artífex d’aquest invent incorporava a l’atrezzo amb la inequívoca voluntat de donar una lliçó política als dissidents, als que, segons la seva esbiaixada manera d’entendre el món, no volen seguir l’únic camí providencialment marcat per aquesta constitució que ens vam donar entre tots i tal i qual. Per què no un Betis-Atlético, per exemple? O algú que s’escaigui millor amb les ínfules imperials i desitjos colonitzadors de la LFP? Ja que s’hi trobava en aquest somni humit d’espanyol de bé, semblava més coherent aprofitar l’ensenya blanca. Total, fa seixanta anys que Fernando de Castiella els va rebatejar ja com el millor ambaixador possible i existent. Bé, per aquesta banda no cal estendre’ns, que fa tuf i flaire de nostàlgia autoritària.
Tampoc se’ns ha pontificat prou sobre els múltiples avantatges de l’excursió, quan s’embutxacaran en tangibles, ingrés de diners per als participants, i els corresponents intangibles de posar aquesta peculiar pica a Florida, sis segles després del gloriós Juan Ponce de León. Això de partir la temporada per anar a la quinta forca ja ho deploraven els entrenadors quan tocava esgotar-se en viatges de pretemporada, però ara hem passat pàgina després del Mundial de Qatar i empassem gripaus de mida catedralícia. Un cop tothom subornat, què més importa alterar el curs natural de les coses si l’objectiu és l’enriquiment d’uns quants? Doncs això, precisament, cap a Miami, que hi falta gent. Els pocs detalls que s’han conegut del desplaçament, tipus rebaixa dràstica en els abonaments o anada i tornada quasi instantània en fotent-se del ‘jet lag‘, només certifiquen, en tot cas, la gosadia del guionista, que devia anar ben torrat al dissenyar l’escaleta d’aquest deliri. Tant se val. Sense donar explicacions, Tebas se l’ha jugat i, tot sol, pels seus dallonses, ha ficat contra la paret a dues institucions en torcebraç de força, a veure com respiren i comprovar fins on arriben en la seva fidelitat. El catalanòfob declarat i exmilitant feixista ha actuat a la manera dels pinxos i la resposta dels interlocutors en el capítol inaugural ha estat de mesells capcots, arronsats de la vida.
Entre la gran quantitat de secundaris que admet aquesta creació amb voluntat coral, record especial també per al galdós paper de la premsa esportiva, dedicada en exclusiva a replicar allò que el poder pretén i dir amén al que dictin els senyors, un altre desastre que afegir a la seva inacabable col·lecció. Per cert, aquella sèrie de Don Johnson no es deia ‘Miami Vice‘ a l’original? Doncs a les teles espanyoles apareixia com ‘Corrupció a Miami‘. Quina gràcia, ves per on. Va, animeu-vos i lliureu nous fascicles d’aquesta apassionant sèrie. De moment n’hi ha uns quants que han quedat retratats a la primera.