La passió i l’espectacle caracteritzen les grans rivalitats. Barça-Madrid, Liverpool-Manchester United, Milan-Inter, Boca Juniors-River Plate, Ajax-Feyenoord… Tot i així, l’anomenada Batalla de Gran Bretanya -entre Anglaterra i Escòcia- és la que s’emporta el reconeixement a la rivalitat futbolística més antiga del món. Escòcia va perdre la seva independència el 1707, però gran part de la societat escocesa no ha abandonat el seu origen ni la seva identitat. L’esport, sobretot quan es tracta de seleccions, sovint es converteix en un reflex del nacionalisme existent en cada país concret. I, en definitiva, cada gol és viscut intensament, amb un gest d’orgull patriòtic.
Han passat gairebé 150 anys des de la disputa del primer enfrontament, masculí, sota la bandera de la FIFA, el novembre del 1872. Enguany, dins l’ondulat Allianz Riviera de Niça, els tres lleons i el felí escocès s’han enfrontat a la Copa del Món femenina, un fet inèdit fins ara. És cert. La tendència històrica ha convertit el duel en un dels més destacats de la fase de grups. Però, a l’hora de la veritat, l’estadi només ha presenciat la rivalitat més pura. La de dos equips amb l’ambició de guanyar. La del propi futbol. Els 13.188 aficionats, lluny dels 36.224 que pot acollir el camp, han lluït les millors gales, des de la tradicional faldilla escocesa fins a les típiques banderes pintades a les galtes. I no només la del seu propi país, sinó totes dues.
L’últim antecedent entre ambdues seleccions era la victòria anglesa per 6-0 a l’Eurocopa del 2017. Les lleones han utilitzat el seu poder, però Escòcia s’ha fet valer en la seva estrena mundial. L’orgull escocès ha aflorat als últims instants amb el gol de Claire Emslie i el rugit s’ha deixat sentir per tot Niça amb les dianes de Nikita Parris i Ellen White. L’evolució del futbol als dos països ha estat notable en els últims anys, però els primers senyals d’activitat en categoria femenina es remunten a una època on les futbolistes encara patien restriccions a Escòcia. El 1972 es va celebrar el primer duel al Ravenscraig de la localitat escocesa de Greenock, just cent anys després que el dels seus companys. Només feia un any que la federació anglesa havia donat el seu reconeixement a les jugadores, mentre que l’entitat escocesa no va oferir cap suport a l’enfrontament, atorgant-li un espai no professional i negant-li qualsevol ajuda econòmica.
En canvi, ara estem vivint la Copa del Món, en majúscules, que serà recordada pel seu caràcter reivindicatiu. Ja no hi ha prohibicions. Ni límits. El millor resultat ha estat la unió de tots els seguidors, aliens a qualsevol condició històrica o extraesportiva, per donar suport a les autèntiques protagonistes. Elles. Ja ho cantaven els Tartan Army: “No Scotland, no party”.