Els mitjans de comunicació no havien cessat de martellejar els darrers dies que el Barça depenia de si mateix, que les matemàtiques donaven 7 opcions favorables sobre una combinatòria de 9 opcions, que era el moment de Dembélé, un jugador que té molt clar que traurà fins al darrer cèntim del Barça abans d’anar-se’n tan aviat com pugui i sense mirar enrere. Tot això quan era claríssim que el Barça es trobava al davant d’una “missió impossible”, vist el nivell exhibit per l’equip i sabut que la proesa s’havia de fer davant de la darrera bèstia negra del barcelonisme, el Bayern de Munic, un equip absolutament fiable tant en joc com en la resolució de cara al gol.
S’entén que el màxim dirigent, en Joan Laporta, digui que “En el Barça, no hi ha temporades de transició” i que l’entrenador, en Xavi Hernàndez, que no va tenir estómac de deixar passar una altra vegada el tren blaugrana, asseverés, amb posat de convenciment, que “No ho veig com un miracle”. Són professionals i saben les conseqüències socials i econòmiques d’aquesta no classificació per als vuitens de la Champions. Però, vaja, no crec que se sigui millor periodista per ser més fan, o hooligan i que es crucifiqui tothom que hagi gosat de dir que “És el que hi ha!”. Si això passa en l’esport, si aquesta és l’objectivitat del periodisme esportiu, res no és d’estranyar del que passa en el periodisme polític.
Serà ara, a posteriori, quan, imagino, s’obrirà la caixa dels trons i tota la condescendència es convertirà en articles d’opinió fins i tot feridors. Caldrà enfocar bé cap a on s’apunta que fa anys que al FC Barcelona hi han regnat talps la missió dels quals era enfonsar l’entitat blaugrana. Massa difícil i complicat va resultar fer caure l’anterior directiva i se’ls va deixar dins massa temps esbudellant les entranyes econòmiques, esportives i socials de l’entitat.
Dit tot això, solament queda enumerar una part del llistat de desgavells específics del matx:
– Ter Stegen no hi pot quan té Manuel Neuer a l’altra porteria i en falla més de les que correspondrien.
– Jordi Alba ha de marxar abans de la mitja hora ressentint-se de les seves molèsties. D’acord que “era una final” però es demostra que l’entrenador no ha vist una segona opció fiable.
– L’invent de Sergiño Dest d’extrem no ha acabat de funcionar, ni de lluny
– “Esperança” Dembélé és un bluf inconsistent i en Xavi l’ha tret faltant encara molts minuts
I com es diu, “qui està de pega, fins amb els col… ensopega” i la tecnologia se’ns ha girat en contra. En el primer gol, Müller remata de cap i Araújo la treu de dins, ja que l’àrbitre immediatament assenyala el dispositiu que duu al canell que li assegura que la pilota ha passat completament la línia. No sabem si amb les línies del VAR o en l’antic futbol ningú s’hagués queixat gaire. I en el tercer gol, la centrada de Davies, a primer cop d’ull es diria que sí que ha sortit, però el VAR no hi ha dit res per anul·lar el remat de Mussiala.
Pel mig, i a la ratlla del descans, Sané s’hauria empescat un xut llunyà que, per a un porter del nivell de Ter Stegen, es podria assegurar que hi podria haver fet alguna cosa més que veure-la passar a dins. Resumint, en cap moment, sent generosos podríem concedir els primers deu minuts, no hi ha hagut dubte de quin en seria el desenllaç de la tragèdia.