Dijous, 21 Novembre 2019

Núria Picas: “La República és com una Ultra Trail, hi estem anant”

La corredora de muntanya, ara recuperant-se d'una lesió al turmell, és optimista amb la construcció del nou país

|

Núria Picas (Manresa, 2 de novembre del 1976) no és només una de les millors corredores de muntanya del món. Coneguda internacionalment per imposar-se en curses de desgast i sacrifici com les Ultra Trails, la bagenca és un exemple de superació personal, de persistència i d’honestedat. En tots els àmbits. Fins i tot, en els aspectes més delicats dels esportistes d’elit, com és el cas de la ideologia política. Picas no ha amagat mai el seu sentiment independentista, essent conscient que pel camí podia haver arribat a perdre espònsors per seguir competint al més alt nivell. Després d’un xàfec intens, rep La República Esportiva al càmping Vall de Ribes, a Ribes de Freser, on hi arriba conduïnt la seva enorme autocaravana per tal d’acabar de perfilar nous projectes.

Quins reptes té Núria Picas?

Publicitat    

Ara estic molt tranquil·la. Intentant recuperar-me d’una lesió al turmell, que ja tinc des de fa molts anys, però que ara s’ha tornat a reactivar. És una qüestió de cartílag, de desgast. Però estic contenta. Ja tinc el palmarès que volia i a nivell esportiu estic tranquil·la.

Aleshores ara entrena més per gust que per competició?

Faig el què m’agrada fer, el què feia abans de ser corredora professional. Estar a la muntanya, seguir escalant, moure’m ràpid. Avui, per exemple, anàvem a escalar, però la paret estava molla i hem acabat fent el pollegó inferior del Pedraforca i descobrint una nova ruta. No estic corrent perquè tinc la lesió i no puc entrenar el dia a dia com ho hauria de fer, seguint un pla d’entrenament prefixat, però segueixo movent-me per la muntanya.

Si no tingués la lesió, estaria fent entrenaments per preparar alguna competició?

Sí, ara quedaria una setmana per fer l’Ultra Trail del Montblanc i m’estaria preparant.

Aquest any no el farà, aleshores.

No, no el puc fer. He de pensar en mi i en el meu cos. Si vaig al Montblanc forçaré tant que aleshores la meva salut correria perill. M’he de recuperar de la lesió. Tinc el peu inflamat i va per llarg.

Per tant, no es posa objectius a curt-mitjà termini.

Les lesions, quan les tens, has d’estar tranquil. Físicament t’has de recuperar, però a nivell mental has de trobar altres vies per no estar-hi pensant tot el dia. Tot va lligat i al final acaba essent una obsessió. Només penses en el dolor i el trobes per tot arreu. Per tant, he de seguir fent coses que pugui fer, que m’agradin.

Com és el seu dia a dia ara?

Ara a l’estiu, quan tinc nens, vull estar amb ells. Això sí que m’ho he trobat, el fet de no passar un estiu entrenant per aquest objectiu. La meva qualitat de vida ha augmentat moltíssim. Estic fent esports que no tenen impacte, com la bicicleta o la mountain bike i escalant, i tinc molta més vitalitat. Quan feia entrenaments pensats per córrer m’ho acabava notant en el dia a dia. Aleshores els fills et reclamen anar a jugar a futbol o a bàsquet a la tarda i estàs trinxat.

Acabava d’entrenar sense ganes de fer res més?

És un esport molt dur. No és com els futbolistes, que només entrenen una hora a la setmana.

Dedicar-se a l’esport de muntanya és vocacional? Li surt de dins?

Sí, perquè ho he fet sempre. Sempre m’ha agradat estar en contacte amb la natura i fer esport. I si uneixes aquestes dues coses sorgeixen les curses de muntanya. Desplaçar-te per un medi on t’hi trobes còmode, que al final és la teva zona de confort i allà on et sents feliç, d’una manera ràpida. Ja m’ho diuen els meus amics, que tot ho faig ràpid. Aleshores et poses un dorsal, veus que va bé i tires endavant. També has de ser al lloc correcte en el moment adequat. Quan aquest esport va començar a fer el boom jo era allà, essent una de les pioneres.

I una de les millors del món.

Sí, qui ho havia de dir!

Els catalans ja ho tenim això, que en moltes disciplines acabem essent els millors del món.

Sí, és acollonant. No sabem si és la genètica o la manera de ser com a poble. I evidentment l’orografia del país, que fa que tinguem aquests èxits a nivell esportiu.

Com s’encara una cursa com l’Ultra Trail del Montblanc? Com s’entrena per fer 170 quilòmetres?

Primer de tot has de tenir una base de vida moven-te per la muntanya, corrent, i després tenir una capacitat física i pulmonar molt adequada. Ara veus molta gent que comença a córrer i en dos anys ja vol fer el Montblanc. I es troben que tenen decepcions o els passen coses més grosses. Primer, aquesta base de vida. I segon, focalitzar-se molt en l’entrenament del dia a dia. Entrenar com cal, alimentar-te com cal. Aquest esport és com un tauler d’escacs, hi ha moltes peces. No només el nivell físic, sinó tota una vida al darrere, una dieta específica, un entrenador personal, un fisioterapeuta que et descarrega i t’evita les lesions, un equip mèdic, l’alimentació el dia de la cursa, que també és molt important i s’ha de cuidar. I també hi pot haver un psicòleg que t’ajuda en els moments de baixada, quan et planteges què hi fas i vols tornar a casa.

Hi ha molta gent que no s’hi dedica i prova de fer curses com aquesta?

Sí, des del sofà de casa és molt fàcil comprar un dorsal i il·lusionar-te. Però t’has de preparar i quan és el dia no és gens fàcil. És com la vida, hi ha moments bons i dolents. Els bons passen molt bé, però has de saber gestionar els dolents. I amb els Ultra Trails és el mateix.

Ha notat aquest increment de gent a la muntanya?

Déu ni do. Hi ha molta gent. Bastanta massificació.

Ho diu en positiu o en negatiu?

A vegades positiu, però en d’altres, negatiu. Avui m’han comentat que van haver d’evacuar una senyora que feia Cavalls del Vent perquè estava cansada. La van evacuar amb helicòpter. Això m’encén. Primer, aquesta senyora ja s’estava queixant perquè li van cobrar 2 euros i mig per una Coca Cola en un dels refugis. I després la van haver d’evacuar perquè estava esgotada. En fi, a mi m’agradaria que la gent tingués aquest esperit d’abans. A la muntanya t’has de valdre per tu mateix i t’has d’espavilar. I, sobretot, respectar-la.

Un cop hi ets, l’èxit d’una Ultra Trail és al cap? És una prova molt mental?

Arribar-hi al cent per cent ja és complicat. Arribar a la línia de sortida amb opcions reals de guanyar ja és tot un èxit, perquè has pogut entrenar durant mig any, no tens lesions, et sents bé. I ho he comprovat aquest any, que no hi he arribat. Jo sóc de tot al vermell. O estic molt bé o si vaig a mitges tintes no em planto a una línia de sortida. Penso que és molt físic, però hi ha una part molt important de la ment, de controlar els moments dolents. Gestionar el mal de cames, quan se’t tanca l’estómac perquè no t’entra el menjar després de vuit hores de cursa, gestionar la nit, quan et sents sol i només ets tu i la llum del frontal, i que tens aquella visió túnel. Sí, és molt mental, però has d’arribar a pensar que passaran unes hores, un dia i mig o dos, i aquest patiment acabarà i repercutirà en un benestar. És el patrimoni real que ens enduem. Haver acabat curses, escalat cims, haver conegut altres civilitzacions, altres muntanyes, la gent. Aquest és el patrimoni real.

S’ha trobat en moments d’aquests, de voler deixar-ho a mitja cursa?

Pel risc, està clar que sí. Ens hem d’escoltar més. Pel patiment potser no, però sí que alguna vegada no he trobat el sentit de ser allà, m’he agobiat i ho he deixat estar. Sóc una persona que s’escolta molt a ella mateixa i en aquell moment no tenia bones sensacions. No tenia cap lesió, però hi ha moments en què sol passar. No ens hem de trair a nosaltres mateixos. Si no et sents còmode, de curses n’hi ha sempre.

Núria Picas, al càmping Vall de Ribes. / Adrià Soldevila

Quants quilos es perden en una cursa com l’Ultra Trail del Montblanc?

És una pregunta curiosa, perquè quan acabes una Ultra Trail pots acabar pesant més que quan la comences. El teu cos tendeix a retenir allò que menges i a retenir els líquids que ingereixes. Quan duus set hores, el cos és intel·ligent i veu que hi ha molt dèficit. Per tant, fa un procés d’adaptació a tot el què està succeïnt i s’ho queda. Normalment, acabo les Ultra Trails pesant un quilo i mig més que quan he començat. Ara bé, aleshores passa a l’inrevés. Al cap de dos dies, comences a anar al lavabo i a perdre. I resulta que, finalment, has perdut un quilo i mig o dos. Jo no sóc de perdre molts quilos, potser un, però no l’endemà mateix, sinó al cap de dos dies.

Com canvia la dieta en el dia de la cursa?

Uns dos dies abans hi ha molta càrrega d’hidrats de carboni, a base d’arròs, quinoa, pasta. S’ha d’intentar fer cinc àpats al dia, tampoc passar-se molt amb el volum, i tenir cura amb els hidrats. I intentar evitar les fibres, res de verdues i fruites, perquè costen de pair i fan anar de ventre. Per la meva experiència és això, hidrats, cinc àpats al dia i hidratar-te molt.

Com es passa dels bombers a l’esport de muntanya?

Era la feina de la meva vida. De fet, dic que és la cursa de la meva vida, haver opositat i guanyat la plaça al cos de Bombers de la Generalitat, perquè realment tenir un futur assegurat, en una feina tant bonica com és estar al servei del ciutadà, és un dels patrimonis que tinc. No m’ho hagués imaginat mai que hagués de demanar una excedència per canviar de feina. Però, és clar, no podia estar a tot arreu i vaig haver de prendre una decisió. Ja fa cinc anys que no estic al cos, però qui sap, pot ser que torni perquè és una feina que m’apassiona.

Va demanar l’excedència perquè va saber del cert que es podria dedicar a les curses de manera professional?

Sí, però no era massa arriscat. Era una excedència de tres anys i vaig fer números. Vaig pensar que si no m’anava bé això de córrer tornaria als Bombers en tres anys. I ara, l’excedència és de dos anys més. De moment vaig bé amb les curses, els espònsors, he escrit un llibre, ara estic a TV3 fent un programa, van sortint cosetes. I una de les principals vies d’ingrés són les conferències que imparteixo en empreses, instituts o centres excursionistes.

Conferències, sempre parlant de l’esport o també fa xerrades motivacionals?

Per les empreses faig conferències més encarades a la motivació del personal. En centres excursionistes, més enfocades a la meva trajectòria; i en les escoles intento implantar als nens els valors que estan presents en l’esport i en la muntanya.

Molt difícil viure d’això?

No, tot va venir molt sol. Comences a guanyar curses i els espònsors et truquen a la porta. Però bé, la Núria Picas no només és coneguda pel fet d’haver guanyat curses, sinó també perquè sóc una dona de país. I això fa que també m’hagi obert en d’altres públics.

Com es compagina una vida dedicada a la muntanya amb la família?

Una de les coses que em van fer decidir agafar l’excedència va ser precisament això. No podia ser bomber, córrer i tirar endavant la família. Però bé, tinc moltes mans que m’ajuden, que m’entenen. Puc tirar bé endavant.

Vostè és una esportista molt activa i significada en temes polítics. Per què els costa tant als esportistes pronunciar-se públicament sobre aquestes qüestions?

No ho sé, no et puc respondre a aquesta pregunta perquè no és el meu cas. A mi em bull la sang quan veig gent a qui li agradaria expressar-se i amaga el cap sota l’ala. Penso que és una covardia. És una cosa que ens afecta a tots, perquè és evident que si Catalunya fos un país independent aniríem mil vegades millor. Però bé, jo ho intento canviar. Jo estic viva, mai m’ha passat res i ningú m’ha retret res a la cara. Potser sí, algun espònsor s’ha fet enrere, però n’hi ha molts d’altres que m’han seguit ajudant o que fins i tot s’han interessat per donar-me un cop de mà. Des d’aquí faig una crida als esportistes que no es manifesten.

Molts interessos econòmics, potser?

Sí, segurament és això. Però jo em miro al mirall i sóc honesta amb mi mateixa. No enganyo a ningú, ni a mi, dic què penso, sempre amb respecte i no passa res. Suposo que tot recau en l’economia, però vaja, tots sabem que això és un projecte a llarg termini. És com un Ultra Trail, on es fa una passa enrere per fer-ne dues o tres endavant.

Núria Picas, durant l’entrevista amb La República Esportiva. / LRE

Com veu la situació actual?

Jo ho veig amb optimisme. Si mirem vint anys enrere, no teníem aquesta situació. Sortíem d’una dictadura franquista, on ningú podia opinar i on estàvem marcats per aquest règim. Avui hem pogut sortir al carrer, dir la nostra i, fins i tot, proclamar una República, tot i que no es fes efectiva. Però vaja, la República és com una Ultra Trail. Hi estem anant, hi ha molt camí per recórrer, però estem ferms i som un país treballador que no donem res per perdut. Al final ho aconseguirem. A més, si mirem tota la gent que ve per darrere, pressionaran fort també. No ens hem de donar per vençuts, està clar.

I el fet de tenir presos polítics?

Vaig tenir la sort de visitar fa poc en Raül Romeva i va ser una lliçó de vida. També vaig veure en Turull. Ells no demanen clemència, sinó que seguim lluitant. En el fons, saben que estan fent una feina i el què volen és que lluitem pel procés i per tirar endavant. Ells insisteixen que no plorem, que no estiguem tristos, que lluitem.

Com va decidir entrar en la llista d’ERC pel 21 de desembre?

Ja ho he dit abans, a mi no m’agrada fer les coses a mitges. Era un moment determinant pel nostre país, un moment en el qual tothom s’hi havia d’involucrar. En el meu cas, com que era una cara coneguda, vaig optar per entrar a llistes per intentar donar un cop de mà en clau de país.

I si per resultats electorals li hagués tocat entrar al Parlament, s’ho hagués plantejat?

I tant, és clar que m’ho hagués plantejat. Hagués estat una decisió molt important. Però vaja, a la vida tot són etapes i penso que és molt bo canviar, aprendre i ajudar en el què calgui. Ha de ser una molt bona experiència, sempre que sigui positiva pel país i per un mateix. A mi m’agrada agafar-me als trens que passen. Penso que seria un bon aprenentatge i que es podrien aportar coses bones, sobretot veient com està el Parlament, amb cada espècimen a la banda dreta que al·lucines.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,820M'agradaAgradda
2,309SeguidorsSeguir

Més llegides