Oke Göttlich (Hamburg, 1975) és el president d’un dels clubs més especials del món. Un equip de futbol sense cap títol a les seves vitrines, sense cap èxit esportiu, amb una participació fugaç a la primera divisió d’Alemanya, però capaç d’aglutinar més de 600 clubs de fans arreu del planeta. Mantenir una sèrie de valors ètics dissortadament utòpics en el futbol actual ha entronitzat el FC Sankt Pauli al capdavant de les entitats esportives més admirades pels vigilants dels drets humans fonamentals.
El president es considera un hippie i ens rep amb el xandall de l’equip posat. Té més aparença de preparador físic que de president del cinquè club alemany més popular al món -malgrat jugar actualment a la 2.Bundesliga-. Aquesta popularitat neix dels seus estatuts, els quals el defineixen com un club antifeixista, antiracista, antihomòfob i antisexista. Durant l’entrevista, Göttlich, a banda de les nostres preguntes, tindrà dos punts d’atenció més: un Kinder Xocolata i les eleccions a la presidència del Hannover 96, transcendentals per preservar el model de propietat dels clubs alemanys i mantenir a ratlla els inversors. Un cop finalitzada l’entrevista sabrem, gràcies al seu crit d’eufòria, que els defensors del model associatiu han aconseguit la victòria. A la nit, el màxim mandatari del Sankt Pauli anirà al Golden Pudel, un local de música electrònica i bona cervesa de referència al barri, per tal de celebrar l’èxit del club amic.
És molt interessant que estiguin immersos en aquest tipus de guerra política en les eleccions al Hannover 96.
Sí. A Alemanya tenim una característica en els clubs que es pot assimilar amb la que hi ha a Espanya amb el Barça o el Reial Madrid, que és la propietat dels socis. Ara, aquí tenim una batalla molt dura per provar de mantenir aquest model i per no anar cap un model similar al de la Premier League, on els clubs cada cop tenen més inversors. El Sankt Pauli té una veu predominant en aquesta lluita per mantenir la propietat dels socis. Sempre ha estat així al llarg de la nostra història i gràcies als nostres socis el club ha canviat. S’ha polititzat, està més conscienciat en diversos valors i volem que segueixi essent així durant molts i molts anys.
Contra què es lluita exactament?
Lluitem pel model de propietat i les eleccions que s’estan produint al Hannover ara mateix són importantíssimes perquè d’això en depèn el seu model: d’una banda, un candidat defensa que el club segueixi essent dels seus socis i, de l’altra, un segon candidat vol que el club passi a mans d’inversors. Sembla que l’oposició guanyarà i això és bo. L’Associació del Futbol Alemany defensa la influència dels inversors i nosaltres estem lluitant contra això. El Hannover 96 ha obert una batalla legal amb l’associació perquè elimini la norma del 51% que obliga els clubs a tenir un mínim del 51% de la propietat en mans dels socis i que prohibeix vendre més d’un 49% d’accions a inversors. Si l’oposició guanya, aquesta demanda es tirarà enrere i mantindrem aquest 51%.
Per tant, les eleccions al Hannover són importants pel futbol alemany en general, no només per al Sankt Pauli.
Exacte, és molt important per a tots. Hi ha les dues veus. Una diu que necessitem més inversors per aconseguir ser més competitius internacionalment, però no és la nostra opinió, perquè pots ser competitiu amb un club propietat dels socis, com el Barça o el Reial Madrid, que són molt exitosos mantenint un model no només del 51%, sinó propietat 100% dels socis. Podem ser rellevants igualment, encara que hi hagi clubs amb inversors, com el PSG, que no és un club de persones sinó d’un país. Mai ningú guanyarà econòmicament el PSG, perquè si el Bayern o el Barça volen pagar 400 milions per Neymar, ells en pagaran 600 sense problema perquè no han de quadrar cap balanç.
En quin moment el Sankt Pauli fa el pas i es converteix en un club popular?
No podem especificar una data. Va ser durant els anys 80, quan el club va tenir l’ascens a la primera divisió. Era una època exitosa. Els afeccionats van començar a omplir l’estadi i a canviar les estructures de club que hi havia fins aleshores. Érem un club de futbol normal, com els altres. No hem estat sempre així i potser això ha sorprès molta gent. Durant el règim nazi, el club tenia dirigents nazis, com tota la resta d’entitats esportives. Va ser més tard quan vam començar la transició fins aconseguir que les grans decisions de club les prenguessin els socis.
Estan satisfets amb l’assolit fins ara?
La gent creu que hem aconseguit moltes coses, però encara queda per treballar. Això és com un partit polític, ja no som oposició sinó que estem liderant el club. I liderar sempre genera controvèrsies, com l’obligació de parlar amb els polítics o amb els poders econòmics de la ciutat. Volem tenir aquesta responsabilitat que ens han donat els socis i treballar dins les regles del FC Sankt Pauli encara que, evidentment, sempre hi haurà grans decisions que faran que aquest club formi part d’aquesta segona Bundesliga tant comercial o, esperem-ho, de la primera Bundesliga. Això vol dir que no podem enfadar-nos per agafar els diners d’un patrocinador, sinó que allò que hem de fer és mirar de trobar el millor espònsor pel club, aquell que comparteixi els nostres valors i que ens ajudi a ser competitius en la setena lliga més potent d’Europa. Aquest és l’equilibri que el Sankt Pauli ha de sostenir. Tenim unes regles molt estrictes, però som un club professional i hem de guanyar diners. La nostra afició és anti-comercial, però hem de mantenir certes relacions amb l’establishment econòmic.
De fet, tenen dues botigues oficials al barri.
Sí, exacte. És evident, estem venent la nostra imatge. I això, si ets una persona completament d’esquerres, no ho entendràs. Aquest és l’equilibri que hem de mantenir.
Això és molt difícil, no? Deuen haver tingut moltes polèmiques.
Sí, moltes, però això ens fa un club interessant. Tenim molta gent d’esquerres i tenim molts líders del sector econòmic d’Hamburg asseguts a les nostres oficines a qui els agrada el nostre ambient i el futbol social que defensem. Tenim un eslògan que diu que volem ser exitosos amb un model de futbol diferent. Volem mostrar a la gent que defensa l’entrada d’inversors en el futbol alemany que no necessitem només patrocinadors, sinó col·laboracions a llarg termini. Tenim partners amb qui treballem des de fa molts anys perquè s’adeqüen als nostres valors i al nostre activisme. Quan signem un contracte amb alguna marca, sempre hi incloem iniciatives socials. I el que hem fet durant els últims quatre anys és aconseguir ser independents. Per exemple, hem recuperat el nostre marxandatge, ja que fa deu anys estàvem en fallida, necessitàvem els diners i vam haver de vendre’l.
D’aquí l’acord amb la cervesa Astra?
No ben bé. Amb Astra hi tenim una relació des de fa 25 anys. (Fa una pausa. Consulta el mòbil i s’il·lusiona amb el recompte de vots en les eleccions del Hannover 96). Per on anàvem? Ah, sí, per exemple, tenim un acord amb una empresa de sabó i hem fet un xampú que hem anomenat AntiFa. És un acudit amb el xampú Fa, molt reconegut a Alemanya. Evidentment, això és un moviment comercial, però amb els diners que guanyem amb aquest xampú financem campanyes contra els partits de dretes, contra gent d’extrema dreta o contra nazis. Utilitzem el Sankt Pauli com una plataforma de valors. Som coneguts perquè som un club de futbol i volem tenir èxit. Fins i tot m’agradaria guanyar la Champions League, que és súper comercial, encara que aquí hi hagi gent que no estaria d’acord amb mi. Però ho defenso perquè després tindríem una plataforma gegant per fer arribar els nostres valors a més gent.
Això també els comportaria més diners per invertir en causes socials.
I tant. Però el què defenso és que si juguéssim a Europa algun dia, fet que no ha passat mai, la ciutadania ens coneixeria més. La gent que està interessada en política coneix o ha sentit parlar del Sankt Pauli, però tenint un futbol més exitós podem arribar a més persones i podem ser més influents en la defensa dels nostres valors. I amb això tornem a l’equilibri. Molts dels nostres socis creuen que no hem de jugar mai a la primera Bundesliga perquè és massa comercial, però jo penso que jugant-hi tindríem més possibilitats de classificar-nos per Europa i connectar amb la gent per explicar-los què estem construint aquí. Ara bé, els últims resultats no ajuden a pensar en això.
A Espanya hi ha certa gent que pensa que l’esport i la política no tenen res a veure i que han de caminar per separat. El president del Sankt Pauli pensa exactament el contrari?
(Menja una barreta Kinder) Òbviament no pensem això. Al final, tot allò que facis és política. És molt dur i no vull posar pressió a ningú, però si estic menjant aquesta barreta de xocolata estic fent política. No l’hauria de menjar perquè ha estat manufacturada per una empresa dolenta, una gran multinacional a qui no vull donar suport, però ara tenia gana, volia menjar xocolata i me l’he comprada. Per tant, tot allò que fem està relacionat amb la política. I jugar a futbol, evidentment, és política. Només cal fixar-se en el darrer partit de la selecció alemanya davant Sèrbia, en el qual diverses persones que duien la samarreta de la Mannschaft van anomenar “negre” el jugador Leroy Sané. Ara que m’expliquin per què el futbol no és política. Per mi, el futbol ha de ser política, simplement perquè en els clubs hi ha processos democràtics. I és important pels temps en els quals vivim, on hi ha un increment dels populismes a Itàlia, França, Alemanya, Espanya o els Estats Units. La gent a vegades desconnecta de la política i no en participa i allò que volem nosaltres és que ho faci, per això tenim un club que constantment està promovent la participació dels seus socis. El què provem al Sankt Pauli és escoltar la gent en tots els àmbits, com hem fet després del derbi davant l’Hamburg. Els socis ens han enviat mails i els hem respost tots, fins i tot els que es queixaven que un jugador hagués estat titular. Les crítiques no són crítiques, són feedback, i per això necessitem que els socis participin.
Això vol dir que els socis realment prenen les grans decisions del club?
Sí, i tant. Voten pel president, voten pel consell supervisor i han votat dues dones per grans càrrecs –una al consell directiu i una altra com a cap del consell supervisor- per primera vegada en la història. I seguirem fent passes.
Es defineixen com un club antifeixista, antiracista, antisexista i antihomòfob. No hi ha clubs com el seu a primera línia.
És veritat. Som un club únic, però ho som gràcies a la participació dels socis, que fan que la democràcia funcioni i dirigeixen aquest club cap els valors adequats. És molt interessant de veure que, per exemple, una de les nostres normes per a l’estadi és la de no permetre l’entrada de nazis. I això ho vam acordar durant els anys 90, quan cap altre club d’Alemanya havia fet el pas. Ara, tots els clubs del país i de bona part d’Europa prohibeixen símbols, banderes i cants nazis. En això estem molt orgullosos, sobretot perquè la lluita ve de la nostra FanLaden. Ells van penjar la frase “el futbol no és per a feixistes” a la tribuna. Per això diem que som un club únic. Ara, també és interessant l’evolució que tot això ha tingut. La UEFA i altres grans associacions esportives fan campanyes contra el racisme. Això no vol dir que sigui gràcies al Sankt Pauli, però és quelcom que vam començar nosaltres i que ha anat penetrant en l’imaginari de la gent. És un canvi social i per això diem que el futbol és política.
Per què creu que els clubs de futbol han deixat de defensar aspectes socials i polítics? S’hi juguen massa a nivell de negoci?
En ocasions té a veure amb el negoci, però en gran part es deu a les controvèrsies que això genera i les discussions internes que provoca. Si un club decideix tenir valors polítics i socials totes les decisions han de passar a ser discutibles. Si jo em menjo una barreta de xocolata a l’estadi davant 30.000 persones, potser 15.000 d’elles em diran que no me l’he de menjar, mentre els altres 15.000 pensaran que està bé. Aquesta és la fotografia. Per això molts dirigents prefereixen no posar-s’hi, és massa difícil. Nosaltres tenim molts debats controvertits, però així és la democràcia i així ho volem. Ens agradarà més o menys un resultat electoral, però l’hem de respectar perquè així és la democràcia. Escoltant la part contrària sempre s’aprèn i al Sankt Pauli creiem necessari aquest debat sobre aspectes controvertits. La majoria de clubs no estan disposats a participar en aquestes controvèrsies perquè suposa haver de lluitar contra les contradiccions que suposen els teus actes respecte els teus fets. Per això puc entendre que els altres presidents prefereixin desmarcar-se de tot allò que tingui a veure amb la política per evitar aquestes situacions. Totes les persones que es posen en contacte amb el Sankt Pauli volen ser partícips dels nostres valors. El Bayern de Múnic, per exemple, treballa perquè la seva marca, amb uns valors molt diferents als nostres, sigui la millor. I ha decidit no entrar en conflictes amb els seus seguidors i els seus patrocinadors.
És allò que acostuma a passar en el futbol modern.
Molta gent diu que Under Armour, la marca que equipa al Sankt Pauli, no és adient per vestir-nos perquè és capitalista. Jo accepto aquesta opinió (fa una pausa per celebrar el resultat provisional de les eleccions del Hannover i després se n’adona que potser s’ha precipitat perquè no són definitius). Quan nosaltres treballem amb les marques, els expliquem tant allò que ens agrada com allò que no. I els patrocinadors que no acceptin treballar amb els nostres valors no podran ser els nostres patrocinadors. Under Armour, creada en un indret republicà com Baltimore, va penjar per primera vegada una bandera de l’Arc de Sant Martí a la seva seu durant el Christopher Street Day. Quan Donald Trump va convertir-se en president dels Estats Units, Stephen Curry, qui està patrocinat per Under Amour, va escriure una carta en contra de les seves polítiques. I ell té més repercussió mediàtica que nosaltres. Aquests petits aspectes han anat canviant elements d’Under Armour. Això és pel qual també ha de treballar el nostre club; per ajudar que les coses es facin millor.
Què pensa sobre el fet que els futbolistes no acostumin a voler parlar de política?
Molts jugadors de l’NBA s’han posicionat en contra de les polítiques racistes i discriminadores. Els Estats Units són un país que està dividit entre blancs i negres, i Nike no ha tingut cap problema en posicionar-se contra el racisme mitjançant Lebron James. Però jo puc entendre els esportistes que afirmen estar concentrats només en els seus esports. Un esportista és algú cap a qui la gent projecta alguna cosa perquè és una plataforma, un altaveu. Per tant, pot aportar coses molt positives a la societat si explica la seva opinió. El problema és que moltes vegades els esportistes tenen por. Al Sankt Pauli és molt fàcil i popular dir que estàs en contra dels nazis, però segurament no ho sigui tant afirmar-ho si ets jugador de la Lazio. Aquella frase, desgraciadament, li reduiria la seva capacitat de ser renovat. Si hi ha algun futbolista que es posicioni públicament a favor de l’esquerra a Espanya i estigui buscant un bon club que el contracti, que m’escrigui, si us plau (riu). Si us plau, que m’escrigui un e-mail!
Gerard Piqué, per exemple. Ell s’ha posicionat clarament a favor de la llibertat dels presos polítics. Molta gent a Espanya no ho ha entès i, fins i tot, se li ha tirat a sobre. Fa la sensació que a ell li és igual, però no a tots els futbolistes els és indiferent. Aquesta pressió mediàtica que reben és una de les causes que fa que cap futbolista homosexual hagi fet pública la seva orientació sexual?
Mats Møller Dæhli, jugador noruec del Sankt Pauli, s’ha mostrat reiteradament a favor dels nostres valors i, sobretot, de la utilització de la bandera de l’Arc de Sant Martí en defensa de la comunitat LGTBI. Que els homes i les dones s’estimin com vulguin hauria de ser vist com a normal per tothom. Per mi no hauria d’haver-hi cap debat. Però els jugadors són conscients de totes les ofenses que podrien patir si fessin pública la seva homosexualitat. Igual que us he dit que estic encantat de fitxar pel Sankt Pauli a futbolistes amb opinions polítiques, ara us dic el mateix respecte els jugadors homosexuals.
Segurament d’aquest silenci respecte l’assumpte en té molta culpa la masculinització històrica del futbol i de l’esport en general.
Sí (fa un gest com imitant a un homo neandertal).
Però un futbolista homosexual podria servir d’exemple perquè les coses canviessin.
Clar, evidentment. A Alemanya hi ha el cas de Thomas Hitzlsperger.
És l’únic.
Desgraciadament les coses són així.
El títol del llibre de Carles Viñas i Natxo Parra sobre el Sankt Pauli és ‘Un altre futbol és possible’. És realment possible?
Sí, és possible. Estan sorgint clubs que tiren endavant gràcies als diners que posa la seva afició, que després vota les decisions importants. Els aficionats poden, fins i tot, comprar l’estadi o part de l’estadi. És un model molt socialista que va aparèixer a Alemanya fa uns 50 anys en les empreses vinícoles. La gent comú, així, participa en tots els aspectes organitzatius de l’entitat. Des del punt de vista econòmic, aquest model et demostra que un altre futbol és possible.
No hi ha gaire clubs que tinguin llibres escrits per un periodista fora del seu país. El Sankt Pauli en té uns quants.
Diria que hi ha un llibre anglès, un altre francès i el català. I el més interessant és que tots tres són uns grans llibres.
Tenen 600 fan clubs al món i un d’ells és a Catalunya. A banda dels grans clubs futbolístics europeus, vostès són els que en tenen més. Què significa això pel Sankt Pauli?
Imagina’t el què significaria per tots aquests fan clubs que el Sankt Pauli es classifiqués alguna vegada per jugar a Europa i com es podria incrementar aqueste número si la gent ens conegués encara més. Aquest és un gran somni pel Sankt Pauli; mostrar els nostres valors i la nostra actitud arreu d’Europa i el món. Si podem combinar el futbol i l’èxit seria perfecte. Tot això que hem aconseguit fins ara, ho hem fet sense tenir cap títol a les nostres vitrines i, tot i així, estem entre els cinc o sis equips alemanys més coneguts mundialment (torna a alegrar-se pel resultat provisional de les eleccions al Hannover 96 i ens demana un moment per llegir més tuits sobre el tema).
A les botigues oficials del Sankt Pauli hi ha bufandes del Celtic de Glasgow. Per què?
Als 80 i als 90 les dues aficions viatjaven juntes per veure partits arreu d’Europa. També tenim relacions d’amistat amb l’Atalanta de Bèrgam, amb l’AEK d’Atenes o amb l’Olympique de Marsella, però no estan oficialitzades.
Molts membres del fan club de Barcelona pertanyen al CE Júpiter. Quina és la relació del Sankt Pauli amb aquest club català?
Conec el Júpiter de quan vaig anar a Barcelona per dinar amb els membres del fan club i em van explicar els seus valors, però no tenim una relació oficial.
Parlant de Catalunya: quina és la posició del president del Sankt Pauli respecte tot allò que està vivint políticament?
Per mi és molt complicat opinar des d’Alemanya sobre un altre país del qual desconec els detalls. Malgrat això, per mi el vot i les opinions de la gent han de ser escoltades. Aquesta és la meva opinió. No em veig amb els coneixements suficients com per dir que soc un independentista català estranger. Em vaig pronunciar més clarament en contra del Brexit per moltes raons que conec amb profunditat, però en aquest cas no puc parlar tant clarament perquè no tinc la mateixa quantitat d’informació sobre el tema. Malgrat això, és veritat que com més gent catalana conec, més a favor estic de la independència.
Per tant, dona suport a la celebració d’un referèndum vinculant?
Com us he dit, desconec molts aspectes del tema, començant per la legalitat espanyola i els motius pels quals aquesta no ho ha permès fins ara. Però, des de la meva opinió personal, us puc dir que la gent hauria de poder votar tot allò que els interpel·li. I això obre un debat sobre si la gent ha de poder votar sobre tot allò que els interpel·li o no. Per què sóc moderat en aquest assumpte? Considero que la Unió Europea és molt important com un ens polític que aglutina diferents cultures i ideologies en un projecte comú. El possible problema és que, si totes les regions europees que volen independitzar-se ho volguessin fer en els pròxims tres anys, aquesta idea de la Unió Europea seria més complicada que en l’actualitat perquè hi hauria més interlocutors, més especificitats i es necessitarien més especialistes per entendre els problemes. I un dels valors del Sankt Pauli és que no hi hauria d’haver-hi fronteres. La independència d’un país crea una altra frontera. Allò que vull és que la veu de Catalunya sigui molt més escoltada a Espanya del que ho ha estat fins ara. La meva utopia és conèixer informació específica de tots els casos. M’agradaria saber quines són les raons per voler ser independents. Aquesta és la meva visió utòpica sense conèixer res. La meva utopia és que s’haurien d’escoltar les raons per les quals Catalunya hauria de ser independent i solucionar la situació. És possible?
És difícil. El govern espanyol no sembla tenir massa ganes d’escoltar la societat catalana.
Jo sóc un hippie! Jo voldria que això passés!
Suposo que sap que hi ha dotze polítics empresonats i jutjats per la justícia espanyola pel fet d’organitzar un referèndum. Ho troba normal?
No sóc ni policia ni jutge, i executar el dret és molt difícil. Jo ho puc comprovar habitualment en el nostre estadi, on he de ser l’executador, però no vull executar. No vull sancionar la gent, però a vegades ho he de fer. Ho dic mentre estic sancionant alguns mals comportaments que va haver-hi en el recent Sankt Pauli-Hamburg per part dels meus estimats aficionats. Però és evident que la meva opinió és que ningú pot ser jutjat per intentar crear un procés democràtic.
Què opina de la història social i política del Barça i de com això es combina amb títols, amb èxit esportiu, amb un bon planter i amb Leo Messi?
Per començar, és un club que té l’estadi al mig de la ciutat i això provoca que tingui una gran responsabilitat amb els veïns. Aquest fet és molt important. Per mi hi ha una gran diferència entre aquesta situació i la dels clubs que tenen un estadi modern fora de la ciutat que els ha costat 500 milions d’euros. Després hi ha la controvèrsia sobre si el Camp Nou s’ha de reformar o no. Però almenys no es parla d’ubicar-lo fora de Barcelona per convertir-lo en el millor estadi del món. Quan vaig anar a unes jornades de la Fundació Johan Cruyff l’any passat, en Pep Guardiola va fer una ponència i es va interessar pel que jo vaig explicar sobre el Sankt Pauli. En Pep et podria parlar molt millor de la situació política catalana que jo (riu). Em consta que és un gran defensor de la independència. A mi m’agradaria conversar amb ell sobre la voluntat d’independència de Catalunya per comprendre millor l’assumpte i jo li explicaria els nostres valors i la nostra responsabilitat social. També m’agradaria intentar-lo convèncer per treballar junts al Sankt Pauli amb l’objectiu de portar-lo a Europa (torna a riure). El problema és si tindríem suficients diners per pagar-li el mateix sou que els altres clubs (segueix rient), però tindria l’honor de ser un representant dels nostres valors.