El 31 de març de 1964 el general Olímpio Mourão Filho encapçala un aixecament militar a l’estat de Minas Gerais contra el govern del president João Goulart. Les tropes que comanda posen rumb a Rio de Janeiro. Altres guarnicions s’uneixen al cop d’Estat. Els sollevats compten amb el suport explícit de bona part del teixit empresarial, l’església catòlica, diversos grups de comunicació privats i el vistiplau del govern nord-americà. El triomf de l’anomenada Contrarevolució de 1964 suposà l’inici de la dictadura militar, un dels períodes més foscos de la història del Brasil, que no finalitzà fins el 1985.
Dos anys abans de les eleccions democràtiques que acabarien amb el règim militar diversos jugadors del Corinthians —amb Sòcrates al capdavant— adoptaren l’autogestió com a model de funcionament de l’entitat. Al vestidor tothom era lliure d’expressar la seva opinió i els jugadors votaven de forma igualitària totes les decisions. Entre els acords que adoptaren hi havia la inserció de missatges en favor d’unes eleccions democràtiques a les seves samarretes. En plena dictadura, doncs, la Democràcia Corinthiana va incomodar el règim visibilitzant el seu posicionament en favor de la democràcia i la llibertat.
Poc abans, el 1980, naixia en una petita casa de fusta situada al cor d’una favela de Porto Alegre Ronaldo de Assis Moreira. La seva era una de les milers de famílies humils que vivien amuntegades als suburbis de la capital de l’estat de Rio Grande do Sul. Orfe per part de pare (João de Assis Moreira havia estat jugador amateur del Esporte Clube Cruzeiro) quan encara era un infant, el menut Ronaldinho aviat va destacar amb la pilota als peus vestint ja la samarreta del Gremio. En pocs anys aquell nen que, malgrat les circumstàncies vitals, sempre tenia un somriure als llavis es va acabar convertint en professional. L’any 2003 després del seu pas pel PSG va arribar al Barça. Amb la samarreta blaugrana va acabar explotant tot el seu potencial i habilitat tècnica. Encara molts recorden aquell gol de gardela que va marcar des de 25 metres la matinada del seu debut al Camp Nou davant el Sevilla. A Barcelona, Ronaldinho es va fer gran, va créixer com a futbolista i es va projectar a nivell mundial. Temporades més tard la nit barcelonina, les festes i les garotas van deixar en segon terme el futbol. Lesions, hores de gimnàs, absències, caiguda del rendiment… Ronaldinho ja no era aquell jugador que havia meravellat a la parròquia culer en un moment de desmoralització generalitzada. Aleshores havia encomanat a tothom unes rialles que van servir per aixecar l’ànim d’un equip que semblava més mort que viu. Després de cinc anys de màgia el crack brasiler va marxar cap a Milà. A les acaballes de la seva estada a can Barça tothom va consentir a Ronaldinho per tot el que havia significat en un moment cabdal de la història del club. La seva dentadura somrient va romandre en l’imaginari barcelonista com a sinònim d’un equip triomfant, capaç, fins i tot, de sortir aplaudit del Bernabéu.
Per tot plegat quan va penjar les botes la directiva blaugrana va decidir que qui millor que aquell exfutbolista que sempre desprenia alegria, amabilitat i somriures fos l’ambaixador del club davant les institucions internacionals. Una bona decisió, sense cap mena de dubte. Bon rotllo, salutació surfista i somriure profident. La millor targeta de presentació arreu del planeta.
Aquell nen crescut en la misèria dels suburbis havia prosperat tot fent honor a la llegenda que figura al bell mig de l’ensenya nacional de Brasil. Ara, convertit en una estrella mundial va decidir utilitzar la fama per publicitar el seu suport a Jair Bolsonaro, candidat a la presidència del país tot lluint la samarreta carioca amb el número 17, el mateix que identificava la llista del Partit Social Liberal (PSL) de Bolsonaro en una imatge que va publicar a les xarxes socials. No va ser l’únic en mostrar les seves simpaties pel capità de l’exèrcit a la reserva. Rivaldo, Cafú, Edmundo, Lucas Moura o Felipe Melo també es van posicionar en favor seu tot desitjant que el seu ascens a la presidència retorni l’alegria, la seguretat i la pau al país, l’esmentat Ordem que pregona la bandera brasilera.
Cap novetat. El 2017 Ronaldinho ja havia mostrat indirectament les seves simpaties per Bolsonaro. A més, el març d’aquest any el gaucho s’ha unit al Partit Republicà Brasiler, una formació evangèlica conservadora vinculada a l’Església Universal del Regne de Déu. La defensa de Bolsonaro dels “valors familiars i els principis cristians” va trobar un nínxol fidel de votants en l’evangelisme que abraça Ronnie. Qui per cert és el mateix que anunciava que es casaria aquest estiu amb els seus dos amors (Priscilla Coelho i Beatriz Sousa) o s’exhibia al costat de dones joves en tanga ensenyant les natges a una piscina. Una actitud que no té res a veure amb la de futbolistes com Baltazar, l’exdavanter de Celta i Atlètic de Madrid, cofundador del moviment “Atletes de Crist” que acostumava a regalar una Bíblia a un dels seus rivals abans de jugar un partit i no destacava per les seves sortides nocturnes ni per freqüentar festes.
És evident que cal celebrar que els jugadors facin ús de la seva llibertat d’expressió i es manifestin obertament també en afers polítics atès que, encara que alguns ho pensin, no viuen aïllats de la societat. Fins aquí res a dir. Ara bé, que prenguin partit per un candidat que s’ha declarat nostàlgic de la dictadura militar i ha justificat l’ús de la tortura (el 1993 va proclamar a la Cambra de Diputat de Brasil que estava a favor de la dictadura) i s’ha prodigat en comentaris sexistes, homòfobs i misògins ja són figues d’un altre paner. No és que agradin o deixin d’agradar els seus comentaris sinó que senzillament son inacceptables en ple segle XXI.
En el suport de Ronaldinho a Bolsonaro, a més, porta implícit un autoodi flagrant si tenim presents les manifestacions racistes del militar en referència als habitants de les comunitats quilombolas, majoritàriament descendents dels esclaus afrobrasilers que havien fugit de les plantacions abans de l’abolició de l’esclavitud a les darreries del segle XIX, i dels quals Bolsonaro opina com “no serveixen ni per procrear”. Que pensaria de tot plegat Carlos Alberto Fonseca? Aquell futbolista negre, com Ronaldinho, del Fluminense d’inicis del segle XX que, en una època en que els estatuts del club prohibien la presència de negres, s’untava el rostre amb pols d’arròs per semblar blanc i així poder jugar. El mateix que no podia sortir al terreny de joc amb els seus companys que l’amagaven al vestidor fins que havia començat el partit… També el saludaria Ronnie amb una rialla i el seu habitual signe Shaka? Probablement la resposta del jugador del Pó-de-arroz seria: “el teu somriure ja no em fa cap gràcia”.
Sortosament, però, també hi ha futbolistes com Juninho Pernambucano, que s’ha mostrat disconforme amb el suport dels seus companys al candidat del PSL: “Venim de classes humils, som poble. Com podem donar suport a Bolsonaro?” Ai si El Doutor Sócrates aixequés el cap…