Dimarts, 16 agost 2022

Ramon Besa i Francisco Cabezas o com donar sentit a una crònica futbolística en ple segle XXI

'La República Esportiva' conversa sobre aquest gènere periodístic amb els dos cronistes del Barça més reputats de l'actualitat

|

L’obligació autoimposada de publicar les cròniques futbolístiques tan bon punt finalitza el partit amb l’objectiu de sumar quants més clics millor moltes vegades ha apropat més aquest gènere periodístic a la llista de la compra que a l’epopeia. L’excusa no requereix gaire esforços: és gairebé impossible omplir de misteri, de moments àlgids i de literatura un text que has hagut d’improvisar en qüestió de segons després que Sergi Roberto culminés una remuntada impensable només set minuts abans. Però per aquesta esquerda del gairebé s’hi colen ments capacitades per driblar els contratemps de la pràctica, les quals aconsegueixen crear textos que es mouen per un territori situat molt més enllà del simple relat d’un resultat.

Ramon Besa a El País i Francisco Cabezas a El Mundo són els dos cronistes del Barça més elogiats en els últims temps. Un és el mestre i l’altre, el seu aprenent avantatjat. La gran majoria dels seus lectors no els busquen per assabentar-se de què ha fet el Barça -ja ho saben perquè ells mateixos han vist el partit-, sinó per trobar una idea que els faci pensar i per retrobar sensacions que han experimentat durant els noranta minuts. “Quizá el problema para sus rivales es que comiencen ya a padecer el Síndrome de Stendhal. Es decir, esa sensación insoportable que lleva incluso al desvanecimiento ante una sobredosis de belleza ajena“, començava la crònica de Cabezas de l’1 a 4 del Barça al Benito Villamarín. Aquest fragment, evidentment, parla de Leo Messi.

Molts tuitaires van elogiar el fet que un relat sobre un partit de futbol comencés parlant del Síndrome d’Stendhal. La idea aporta originalitat, reflexió i literatura al text. “Hi ha pocs gèneres tant personals, tant punyeters i que depenguin tant de l’estil del periodista com la crònica esportiva”, diu a La República Esportiva l’autor d’aquesta crònica. “Aquí no només entra l’anàlisi d’un partit -què hi succeix i per què succeeix-, sinó també els dimonis i les obsessions de qui escriu. Per això accepto qualsevol recurs que pugui utilitzar-se per iniciar el text, sempre i quan sigui honest, tant amb allò que ha tingut lloc com amb la seva pròpia mirada“, argumenta. El seu primer mestre va ser el seu primer cap: José María Sirvent. “Era àcid, culte i enginyós”. Cabezas també cita com a referents Orfeo Suárez entre els cronistes del Reial MadridRamon Besa, entre els del Barça.

Precisament, Besa és l’altre cronista entrevistat. Ell segueix sempre les cròniques de Santiago Segurola, però considera com les millors les de Joaquín Vidal, periodista especialitzat en toreig. “No me’n perdia cap, malgrat no m’agrada el toreig”, explica. Segons Besa, una bona crònica ha d’iniciar-se “amb grapa, que convidi a la lectura. No ho pot fer de manera insulsa, innòcua”. El cronista de Perafita acostuma a començar a teclejar el seu text a la mitja part del partit, però aquest l’ha començat a visualitzar força hores abans. “Igual que fan els jugadors i els entrenadors. I, també com ells, hem de saber respondre a les exigències i pautes del partit. Si penses que serà una cosa i després en surt una altra, no pots fer-li pagar el teu mal humor al lector”.

“És inevitable tramar una composició mental del partit al qual t’enfrontes”, sentencia Cabezas. “En el meu cas, sempre intento arribar carregat d’informació i amb una idea genèrica d’allò que em puc trobar. Normalment, el 90% de tot allò recopilat no ho utilitzo. Millor així, perquè guanyes en naturalitat”, afegeix. El cap d’esports d’El Mundo a Catalunya es fixa en les trajectòries esportives dels jugadors rivals, en com han arribat a l’elit i en si guarden alguna història que mereixi ser explicada. “Així, si un d’ells acaba essent protagonista, hi ha d’on estirar el fil“, apunta. Aquests dos cronistes, i gairebé tots els seus companys de patiment amb el minut 90 a l’horitzó, han de remar ràpid durant el segon temps dels partits per tenir llest el fill quan l’àrbitre assenyali la fi dels fets. Així, la crònica podrà arribar a temps a la rotativa -sobretot quan el duel ha començat a les 21 h o més tard- i ser publicada immediatament a la web del mitjà de comunicació.

Davant d’aquesta situació toca buscar trucs. “Una treta habitual és obviar la simple enumeració d’esdeveniments, la qual agreujaria el problema, centrar-se més en els conceptes del nus del text i arrossegar els moments decisius del segon temps -si n’hi ha hagut- al primer paràgraf i a la conclusió del text“, desvetlla Cabezas. La crisi econòmica del periodisme i la creença que des de la redacció es pot escriure igual de bé una crònica que des de l’estadi han comportat que cada vegada sigui més habitual que els cronistes no es desplacin en els partits que l’equip disputa fora de casa. “Jo intento aprofitar tant com puc allò que em pugui aportar l’escenari per donar vida al text. Per això és tan important que els periodistes segueixin escrivint des del lloc dels fets i no des d’una redacció, on la teva mirada queda subjecta a la producció televisiva”, opina el jove cronista.

També és partidari d’utilitzar cites literàries a les cròniques: “sempre i quan no s’hi posin amb calçador ni serveixin, simplement, per engreixar l’ego de qui escriu”. I quants menys adjectius millor i les metàfores, únicament si serveixen “per potenciar les sensacions en el lector”. Besa, qui recentment va poder llegir una crònica de l’elaboració d’una crònica seva gràcies al treball de Carles Geli, hi està força d’acord: “adjectivar molt és un mal recurs, es torna tot carrincló, i abusar de les metàfores i cites és perillós. No pots anar a cada partit amb un grapat d’adjectius i metàfores i anar-les repartint per les cròniques”.

I, per acabar, agafin llapis i paper tots aquells que tinguin previst escriure la crònica del Manchester United-Barça dels quarts de final de la Champions League: “en aquell text segur que m’agradarà reivindicar el valor artístic d’una ciutat com Manchester. I no ho faré solament perquè em puguin agradar més o menys Oasis, Stone Roses o Happy Mondays, sinó perquè sé que, quan de sobte estigui en el meu pupitre d’Old Trafford, tindré mil i una sensacions que em portaran a tot això. I, al final, el cronista esportiu no hauria de separar-se de les seves obsessions. Ens estaríem traicionant i els texts perdrien tot el seu valor. Les cròniques són el nostre mirall“. Paraula de Francisco Cabezas.

Publicitat

Segueix-nos a

2,793M'agradaAgradda
2,310SeguidorsSeguir