“No ens interessa tenir la sensació de tenir el control. Si pensem en tenir el control, és un absurd”. Literal. Ernesto Valverde, entrenador del Barça, en la roda de premsa prèvia al partit d’Anfield. “Hem entrat en el seu joc, nosaltres no hi estem acostumats, estem més acostumats a tenir la pilota i fer córrer el rival. Per això ens ha costat una mica i estàvem una mica asfixiats”. Això no és de Valverde, és de Lionel Messi després del 3-0 de l’anada. Messi, el futbolista que ha pogut canviat la història del Barça, ara suma tres anys consecutius acabant la temporada amb el cap cot, decebut, trist, enfonsat. La patacada de Roma ja és una anècdota al costat de la caiguda de l’imperi a Liverpool. El Barça s’ho ha deixat tot a Anfield. L’orgull, la història, el model. Ha renunciat a tot per guanyar la Lliga de Campions i s’ha trobat sortint d’Anglaterra despullat: sense Champions i sense identitat.
El més greu no és la derrota, sinó haver obviat els símptomes d’una davallada progressiva que ha deixat el club tocat. Sí, el club. No només el vestidor, ni l’entrenador. L’esfondrament s’endú per davant tota la direcció esportiva. Valverde té una idea de futbol que res té a veure amb el tan reconegut ADN, aquell mètode pel qual una bona part del barcelonisme retreu als seus defensors que siguin tan pesats, però qui decideix que l’extremeny s’assegui a la banqueta del Camp Nou s’ha d’endur una gran part de responsabilitat d’allò que ha succeït en les darreres dues temporades. Si després de Roma van decidir que la culpa la tenia la manca d’intensitat al mig del camp, d’acord, tenien el dret a provar-ho. Ara han comprovat que la qüestió no era aquesta. Em nego a comprar la justificació reiterada que el futbol evoluciona. Per a l’Ajax també ha evolucionat i aquest club no ha canviat mai el seu model, fossin qui fossin els jugadors i el nivell de la seva plantilla. Sortiran millors o pitjors fornades, però la identitat no canvia mai. Ara podran quedar eliminats o perdre la final davant el Liverpool, però la seva gent se sentirà orgullosa per haver meravellat el món del futbol. Com ho feu la ‘Taronja Mecànica’ sense guanyar cap Mundial. I en aquest punt sorgeix una pregunta punyetera: el culer prefereix caure amb l’actuació d’Anfield i Roma o optaria per una eliminació com les de l’Inter i el Chelsea del 2010 i el 2012?
El problema no són les eliminacions europees, no és competir. La crisi és integral. Reduir l’esvoranc a una patacada que impedeix guanyar la sisena Lliga de Campions de la història del club i retallar distàncies amb el Reial Madrid és seguir posant-se una vena davant els ulls i evitant una anàlisi més profunda. El Barça estava alertat. Destruir la identitat que l’ha fet únic i que l’ha permès ser admirat al món a la vegada que feia feliços els seus afeccionats amb la consecució de títols l’ha dut a caure pel precipici. Aquest equip, aquesta columna vertebral formada per Piqué, Busquets, Jordi Alba i Messi, als quals se’ls pot sumar l’encara lateral Sergi Roberto, no coneixen un altre idioma que no sigui el futbol de posició, aquell joc que els va fer irrepetibles. I aquest abandonament progressiu del model els ha convertit en jugadors individualment exquisits, però col·lectivament vulnerables. Veure volar la pilota de Ter Stegen a Luis Suárez buscant un impossible -que vencés duels aeris amb Van Dijk i Matip- va desesperar un equip que necessita l’esfèrica als peus. Només cal adonar-se que amb tres passades el Barça li va generar quatre ocasions clares al Liverpool.
Però bé, mentre la pilota entrava i l’equip tirava endavant tots els partits de manera folgada, els màxims responsables de l’àrea esportiva somreien. D’això se’n diu resultadisme. Avaluar la temporada segons el marcador de cada partit. El què per damunt del com. La fi justifica els mitjans. Fins i tot amb el 3-0 de la setmana passada, un partit en el qual el Liverpool va rebaixar el Barça a un simple conjunt replegat en defensa amb una figura ofensiva capaç de desactivar qualsevol plantejament. Cap reflexió, cap autocrítica després que el ’10’ salvés Valverde d’una autèntica exhibició anglesa al Camp Nou. Ahir, a Anfield, amb el mateix plantejament de l’anada, tothom es va posar les mans al cap. Que Arturo Vidal fos el millor futbolista blaugrana a la gespa n’és indicatiu. Què ha passat? “Si no sabien per què guanyàvem, com han de saber ara per què perdem?”. Paraula de Cruyff.