Dos joves miren futbol per la televisió i són capaços de mantenir l’atenció a la pantalla durant tot el partit i, fins i tot, de ser conscients si aquell enfrontament ja l’han vist o no. La normalitat es transforma en excepcionalitat quan aquestes dues persones tenen un alt grau d’autisme unit a una discapacitat intel·lectual severa. “Els hi ha d’interessar molt una cosa perquè hi dediquin l’atenció durant tanta estona”, explica l’Elena Martínez, directora tècnica d’Autisme La Garriga, el centre per adults especialitzat en persones amb aquestes característiques. Tant ells com els seus 41 companys viuen en una residència situada a la part alta de la localitat vallesana. “Als altres els hi és indiferent el futbol, que és el més normal en la seva situació”.
Allò que sí comparteixen són les passejades diàries per la muntanya, el bosc i el camp que hi ha al voltant de la residència, senyorial i envoltada de jardins. Els joves hi dediquen més de dues hores diàries a un bon ritme i els residents de més de 40 anys -el de més edat en té 61- surten només una hora i de forma més relaxada. “Fer esport els hi permet cremar energia i estar a l’aire lliure, dos aspectes molt importants. Per ells és una manera d’expulsar el nerviosisme que els origina trastorns de conducta i d’arribar cansats a la nit, fet que els permet descansar millor”. Durant les caminades no acostumen a relacionar-se entre ells. Hi ha qui li agrada anar pel marge del camí, qui prefereix anar tocant tots els arbres que troba i qui es distreu recollint les pedres del camí. “No podem fer jocs cooperatius entre quatre o cinc persones. Els pots demanar que es passin una pilota l’un a l’altre, però no tardaran a deixar-ho de fer perquè la pilota és seva i no tenen cap interès en compartir-la”.
En qualsevol persona el moviment col·labora en l’adquisició d’un esquema corporal, en la construcció d’una encertada organització espai-temporal i en la possibilitat de tenir un coneixement superior del món exterior. Però l’autisme acostuma a comportar alteracions en la motricitat de l’individu que el pateix: debilitat muscular, retard motor, i problemes d’equilibri i coordinació. Aquestes conseqüències s’originen en les deficiències del sistema vestibular, el qual s’encarrega de l’equilibri i del control espacial, i del sistema propioceptiu, que té com a funció informar a l’organisme de la posició dels músculs i les articulacions. L’esport és una de les eines per millorar els seus funcionaments.
Els residents del centre amb els diagnòstics més greus tenen edats mentals d’entre dos i tres anys. Els menys greus, d’entre sis i set. Abans, aquestes persones solien passar les seves vides en residències que només s’interessaven per donar-los-hi de menjar i rentar-los. La resta del temps el passaven asseguts en una cadira. “S’aparcaven en aquest tipus de llocs quan les famílies ja no volien o no es veien capaces de seguir tenint cura d’ells. Ara allò que interessa és aconseguir la màxima qualitat de vida possible”. Els residents no tenen la capacitat de comunicar les seves emocions amb llenguatge verbal, però les transmeten d’altres maneres. L’expressió dels seus rostres és el mirall més fiable dels seus temors i les seves satisfaccions.
“Abans d’entrar a la piscina els notes nerviosos, intranquils, i quan en surten la situació s’ha revertit. Normalment predomina l’alegria”. Allà porten a terme les altres activitats esportives. Les piscines -una interior i una altra exterior que s’obre pels volts de Sant Joan-, que no tenen una profunditat superior als 1,60 metres en cap racó de la seva superfície perquè els residents no saben nedar de forma notable, són especialment efectives com a teràpia de relaxació i per aquells que tenen dificultats per caminar en pla. En l’aigua ho poden fer amb menys dificultats. “Vetllem perquè la seva salut física sigui bona i els hi doni els mínims problemes possibles. Prou tenen amb el fet de tenir tant afectada la salut mental”. Gràcies a això, i a la dieta saludable que fan tots els residents, algunes persones que van entrar al centre amb sobrepès han arribat a perdre 20 quilos en un any.
El projecte Autisme La Garriga va començar el 1976, quan un grup de pares majoritàriament barcelonins amb fills d’entre 2 i 3 anys amb un alt grau d’autisme i una discapacitat intel·lectual severa es van unir per crear un espai que pogués cobrir les seves necessitats especials. A causa de l’edat dels nens i nens, el primer que es va inaugurar va ser una escola. I, a mesura que van anar creixent, van incorporar al projecte una residència i un taller ocupacional amb el propòsit que tinguessin un espai on viure i un altre on treballar. Al centre encara hi segueixen alguns dels primers alumnes de l’escola, els quals ja voregen els 50 anys. “Ells no s’adonen que són diferents a la majoria de persones. Amb les seves coses poden ser feliços perquè no coneixen quines són les altres”.