El Barça està acostumat a guanyar al Santiago Bernabéu. No és prepotència, és una realitat. La temporada passada, mateix marcador i mateixes sensacions. Una primera part discreta del conjunt blaugrana, amb moltes ocasions generades pel Reial Madrid i un Ter Stegen que es va vestir de sant, i un segon temps en el qual, amb dues acceleracions i un penal claríssim, l’equip barcelonista va superar sense un gran joc col·lectiu un Madrid inicialment superior. Li demanem massa al Barça?
Vèncer al Bernabéu no és gens fàcil. No ho ha estat mai. Però els afeccionats culers estan acostumats a dominar, a generar futbol ofensiu, a omplir l’àrea rival de jugadors contraris, a mantenir un control de la pilota altíssim i a disposar de força ocasions. En els darrers mesos, aquesta idea sembla esfumar-se. El Barça segueix guanyant i, fins i tot, golejant rivals d’un altíssim nivell, però el joc brillant de posició practicat en les últimes dècades sembla passar a un segon pla. Ja no és imprescindible somriure durant tot el partit si s’acaben els noranta minuts i l’equip pot celebrar el resultat desitjat.
Al Barça li ha mancat mantenir una bona circulació de pilota al Bernabéu. “Necessitem una marxa més”, ha admès Valverde. Sembla sorprenent que hagi acabat trepitjant el Reial Madrid i imposant-se per zero gols a tres sense practicar un bon futbol, però un fet és compatible amb l’altre. I sinó que li preguntin a Diego Pablo Simeone, gran defensor dels partits en els quals no hi passa res. També ha de quedar clara l’evidència que el Madrid és una joguina trencada que necessita ser substituïda. Un equip reduït a un futbolista de 18 anys enormement desequilibrant però negat de cara el gol.
Els d’Ernesto Valverde s’han vist superats per la idea blanca de generar espais a través de les cavalcades de Vinícius Jr, que ha dut de corcoll Nélson Semedo i, fins i tot, Piqué i Lenglet, que han perdut la posició en diverses ocasions; però també per l’acumulació d’homes al mig del camp que ha deixat sense espais una zona sense moviment ni circulació blaugrana. No es movia ningú. Però les fuetades d’Ousmane Dembélé han esquinçat l’organització defensiva del Madrid i han permès el Barça atropellar un Madrid massa dèbil.
Dues invidualitats i dues bones desmarcades del depredador Suárez que, més enllà de no encertar gairebé ni una passada a partir de tres quarts de camp, segueix clavant-se com un punyal a l’esquena d’un Reial Madrid que està obligat a reiniciar-se. Al Barça ja no li cal jugar bé per sortir vencedor del Santiago Bernabéu, però tot això li valdrà per Europa? Aquest equip serà capaç de canviar la mentalitat quan es trobi amb rivals sòlids, gens trencats, i quan necessiti practicar el seu millor joc posicional? Ho sabrem ben aviat.