No van ser pocs els periodistes que dilluns es van posar les mans al cap quan van veure que Sergio Ramos s’autoentrevistava a Twitter. “Això és la mort del periodisme!”, va cridar algun, desesperat. D’altres, com l’articulista d’El Periódico Iosu de la Torre van relacionar la mort del quiosc del carrer Montcada d’El Born amb els tuits del capità madridista. Una reacció similar va tenir lloc per bona part del gremi quan el 2017 Gerard Piqué va anunciar que engegaria un mitjà de comunicació, The Players’ Tribune, per entrevistar els seus companys de professió. L’enemic semblava haver estat identificat.
Greu error. Si els tuits de Sergio Ramos tenen la capacitat de ferir una mica més l’estat de salut del periodisme, els únics culpables som els propis periodistes. Si els tuits de Sergio Ramos tenen la capacitat de substituïr la feina d’un periodista, només pot ser perquè aquest últim no sap com millorar les preguntes que el jugador andalús es va autorealitzar. Si la majoria d’entrevistes a jugadors de futbol fossin més interessants que els nou tuits del de Camas, o que les qüestions que plantejaria un robot, els lectors s’abraçarien al periodisme i, potser, es mirarien amb uns altres ulls la idea d’un futbolista que, d’altra banda, té tot el dret a fer allò que desitgi amb les seves xarxes socials. Al cap i a la fi, l’experiment no és una altra cosa que una original nota de premsa, d’aquestes que omplen tants continguts dels mitjans de comunicació.
“Los nueve tuits del futbolista sin posibilidad de réplica ni repregunta se leen con idéntica atención que pavor. Y, peor aún, los diarios se hacen eco del nuevo ejercicio dándolo por bueno cuando ciertamente la acción de Ramos sienta como una palada de tierra sobre la fosa donde yace el oficio de contar y traer noticias“, escriu Iosu de la Torre. Els nou tuits del futbolista tenen la mateixa possibilitat de rèplica que qualsevol roda de premsa d’un futbolista, entrenador, director tècnic o president d’un club de futbol. “Recordeu que només es pot fer una pregunta per mitjà”, anuncia sempre el cap de premsa de torn abans que els periodistes presents a la sala comencin a qüestionar el protagonista.
A vegades, fins i tot, és massa agossarat considerar una pregunta allò que rep. Més aviat és una espècie de conclusió del periodista, el qual espera que el personatge assegut sobre el pedastal reafirmi o desmenteixi amb un simple ‘sí’ o ‘no’. Aquesta és una pràctica no gaire allunyada d’aquella que l’escriptor gallec Juan Tallón explica que va viure en una roda de premsa posterior a un partit a Riazor, quan el primer periodista en gaudir del torn de paraula li va preguntar a Arsenio Iglesias: “Míster, ¿qué?“. I després molts mitjans es queixen que Gerard Piqué s’arrenqui amb un discurs sobre la injusticia que estan patint els presos polítics catalans quan cap periodista li ha preguntat pel tema. Curiosament, la resposta -malgrat que sense pregunta- acaba obrint els telenoticies, els programes de ràdio i els diaris de l’endemà.