Lliçó tàctica de futbol ja des de la tria dels onzes inicials, que les especulacions dels diaris i les webs no n’han encertat ni una. En Xavi clarament ha decidit reforçar el mig del camp jugant amb tres centrals, Christensen Araújo i Koundé, i posant solament dos homes al davant, Dembélé, a la dreta, i Ansu Fati, al centre. Això li ha permès posar quatre homes a la zona ampla: Busquets, de Jong, Gavi, Pedri i, per arribar als onze, ens queda en Balde que ha fet més d’extrem per l’esquerra malgrat que s’ha fet un fart d’anar amunt i avall sigui per ser un cinquè migcampista o tancar pel lateral. Això li ha donat una clara superioritat al Barça en la creativitat, sabedor el míster de Terrassa que l’Atlético els deixaria fer.
Efectivament, el Barça s’ha fet amo del matx i, tot i acostar-se a l’àrea local, no arribaven ocasions clares, semblant així que la idea de Simeone de deixar la iniciativa al Barça era bona. Aleshores, en el minut 21, ha arribat una genialitat d’en Pedri, fins aleshores força gris, que albira un forat a la defensa matalassera i, amb un brusc canvi de ritme, s’hi endinsa. Quan l’encerclen, li proposa una paret a en Gavi que, veient el seu company envoltat de contraris canvia d’idea i obre per a Dembélé, que arribava en carrera, i xuta a dins, arran de pal.
De seguida, els madrilenys reaccionen i, d’esperar els catalans en camp propi, passen a pressionar molt amunt provocant un clar desconcert a la rereguarda blaugrana. Ens trobem, però, que l’àrbitre, Martínez Munuera, havia posat el llistó molt alt permetent contactes i joc potent. Amb l’Atlètico defensant, això els afavoria, però bufant el vent contrari, amb el Barça defensant-se, la parròquia blanc-i-vermella no ha cessat de protestar la permissivitat arbitral. I no és que el col·legiat canviés de criteri, és que el que ha canviat com un mitjó és el partit.
La segona part s’inicia com ha acabat la primera i, al minut cinc, en Xavi torna a variar el pla: canvia de davanter centre, treu Ansu i posa en Ferran Torres, i treu de Jong, home creatiu, i posa en Kessié, un centrecampista més de contenció. Deu minuts més tard és Simeone qui fa variacions i treu un davanter centre clar, Morata, sense tocar les dues puntes, Griezmann i Joao Felix, i compensant-ho amb Condogbia, una roca al mig del camp. Qui ho hauria de dir! Ara és l’Atlético qui té la pilota i empeny mentre que el Barça surt amb ràpids contracops. El món a l’inrevés.
Just anul·lat un gol a en Ferran Torres per fora de joc, es posa més llenya al foc per les dues bandes: en Xavi aprofunditza en la idea del contraatac, treu Raphinha per Gavi, i en Simeone fa sortir Correa, encara un altre davanter. El partit, que ha estat trepidant, s’asserena, que seria molt difícil mantenir-ne el ritme i, en el minut 80, en Xavi introdueix una nova variació, ara en sentit contrari; fa entrar dos defenses, Marcos Alonso i Sergi Roberto, malgrat que el de Reus, que es posa el braçalet de capità, tots sabem que és polivalent. Ben vista la idea de fer bo l’únic gol perquè la pausa del joc és un miratge i, esgotant-se els minuts, els matalassers continuen a l’atac, això sí en accions més embogides, entretallades i plenes de faltes, les més bèsties de les quals, entrant en els set minuts d’afegit, són dues vermelles directes, a Savic i Ferran Torres, que havien protagonitzat un episodi d’autèntica lluita grecoromana rebolcant-se per terra.
L’èpica final és quan Araújo treu una pilota sota els pals a desesperació de tots els Atlètics i es rubrica una suadíssima victòria que, combinada amb la derrota del Reial Madrid a Vila-Reial fa els culers més líders.