El futbol va ple de frases lapidàries que han fet fortuna. Tanta com per desbordar els estrictes límits de l’esport i convertir-se en cultura popular. Gairebé tothom en recorda una de John Benjamin Toshack, ex jugador del Liverpool i entrenador malcarat de diversos equips. Deia l’home que, després d’una derrota, quedava tan emprenyat que jurava i perjurava canviar als onze futbolistes, aquells dropos als que negava el dret a respirar, de cara al proper compromís. Bé, ell els qualificava amb un insult dels gruixuts, però no ve d’aquí. Després, quan baixava el soufflé del disgust i conforme avançava la setmana, l’expectativa de revolució minvava en nombre. Vuit, sis, quatre… I al final, acabava repetint diumenge exactament el mateix onze, com si no hi hagués remei, com si una operística força del destí l’obligués a clavar els peus a la terra plausible. Doncs bé, diríem que el Barça s’ha convertit en una d’èmul d’en Toshack sense saber-ho, sense consciència i al seu pesar. Fa sis dies, el poble semblava revoltat en armes, desitjós de prendre La Bastilla i passar mig club per l’invent del senyor Guillotin. I en plaça pública. Escarni tan majúscul com el de Liverpool bé s’ho valia. Un cop aguantat el previsible allau d’anàlisis, comentaris i tertúlies que semblen arreglar el món i, total, no serveixen de res, la ressaca de tensió va semblar personalitzar-se en Rakitic per la seva escapada a la fira d’Abril, com si l’home hagués de penar reclòs a casa i això servís de goma que esborrés el quatre-zero d’Anfield. D’immediat, clar, les escopetes van apuntar la mira cap a Valverde. L’imaginàvem sortint per Collserola de matinada i a peu, sense temps a fer maletes ni a esperar que acabés la Copa, però tampoc. L’home, amb aquell pols tan pla com inalterable i distintiu de la seva personalitat, va traure el nas per dir que ho sentia i la gent, commoguda del detall, va recordar el recolzament brindat pel geni a l’entrenador que ha esmicolat el poc futbol que veiem a l’Estadi. O sigui, muts i a la gàbia.
Arribats diumenge, que era jornada de proximitat física entre les parts sollevades, les armes carregades ja no sabien ni on mirar i les mires telescòpiques, arbitràries com elles soles, van decidir fixar-se en Busquets i entronitzar Arturo Vidal. Si, el món a l’inrevés, la consumació del desgavell al que hem arribat per culpa de no tenir criteri propi amb mínima solvència, primer, i viure llegint segons quins diaris, els que creen corrents d’opinió majoritaris d’un nivell coherent amb qui no ha vist mai ni un sol partit de futbol. Si n’has vist tres o quatre, ni te’ls escoltes o els mires, que no llegeixes, per distraure la consumició del tallat ritual de cada matí. Busquets xiulat i Vidal, com si fos l’última reserva de múscul i vigor de tot l’Occident cristià. Viure per veure. Arriben a tan sacrílegues conclusions aquells que no són capaços de repassar el recorregut realitzat de fa anys, la renúncia al model identitari, els que res van entendre en la victòria i res no entendran en la derrota. I odien en Pep, a sobre. Aquells que no distingeixen bou de bèstia negra i que ni tan sols s’han preguntat si realment estan en bones mans per sortir de l’atzucac. Són els que diuen, una altra frase feta de les trillades, que els directius no en tenen cap, de culpa. I et recorden que ells no juguen, com si fossis, en efecte, tan ruc i simple. L’any que ve, amb els holandesos i els de sempre, ho guanyarem tot i tot i tot. Endavant les atxes, seguidors de Toshack. Lampedusa era un aprenent. Poc ens passa, sí. Canviant la llotja i les lectures de certa premsa, aniríeu com la seda, segur, però no voleu, tossuts. Preferiu emular, de fa anys, Bill Murray a El dia de la marmota i deixar fer als que es creuen els amos del club per designació divina. Just els que no donen el nivell exigible.