Podem, i ho farem que és la nostra feina, recollir els moments del partit Barça-Osasuna, però la notícia ha arribat al final, quan la pilota ja no rodava: Messi, actuant de capità, ha estat el primer a donar la cara per dir clarament i oberta que: “Aquest Barça està lluny del que seria desitjable.” I ha posat el dit a la nafra, allà on fa més mal a la culerada, a les recents Champions: “Tot això ja ve de les eliminatòries contra la Roma i el Liverpool. Jo ja ho havia dit. Si no fem un gir radical, el Nàpols ens eliminarà”.
Abans, i valorant la lliga, ha dit: “Hem estat un equip molt dèbil, sense intensitat. Hem estat irregulars, perdent molts punts que no havíem d’haver perdut. Aquest partit és el resum del nostre any. El Madrid és campió a parts iguals per mèrits seus i demèrits nostres. Som el Barça i estàvem obligats a guanyar.”
La jornada de lliga amb horari unificat començava amb la premissa que tota opció d’allargar-ne el desenllaç passava perquè el Barça guanyés. Tota la resta no importava. Doncs ja a la mitja part, el Barça perdia (0-1) i el Madrid guanyava (1-0) al Vila-reial.
Amb força jugadors titulars habituals a la banqueta: Busquets, Suárez i Alba, i també Vidal, darrerament també fix, Rakitic fa de lliure i Roberto i Riqui Puig són els que a Sud-amèrica han de prendre “la manija”, o sigui els que han de fer rutllar l’equip. A dalt, acompanyant l’astre argentí, Ansu Fati i Braithwaite,
Sembla un partit obert sense gaire tàctiques i arriba la primera garrotada en el minut 15 amb el gol d’un exblaugrana, José Arnaiz, de qui recordem una brillant aparició en el primer equip blaugrana, quan jugava al B, i de qui no se n’ha sabut res fins que ha reaparegut al Camp Nou, vestit d’Osasuna, per fer un xut fort i precís, a l’arrel del pal, al primer toc i impossible per a Ter Stegen.
La mínima alegria en el joc inicial s’ha esvaït i solament Messi ha donat la cara amb dues faltes molt a punt de ser gol, una al pal i l’altre fregant-lo. A la pausa d’hidratació, no hi ha cap manifestació d’ànims o d’insuflar motivació: ja es veu tristesa i, reprenent el joc, amb quatre corners seguits. torna a ser solament Messi qui hi posa alguna cosa més.
A la segona part, de nou és Messi l’únic que presenta batalla, imagino que ja pensant què diria en acabar el partit que no ens acabem de creure que tot hagi estat un rampell i que ho tenia mig pensat.
Pot canviar el panorama, i de fet canvia, en el minut 60 quan entren Arturo Vidal i Suárez, per Semedo i Braithwite. Per fi arriba el gol de falta que Messi tant ha buscat, en el 62, que desencadena un gest de ràbia de l’argentí i, al rebuf d’aquest moment de pujada, Suárez assoleix fer entrar la pilota dins la porteria rival, però el VAR tira una d’aquelles línies justíssimes i el gol no puja al marcador.
Amb més canvis, Alba, Busquets i De Jong a dins, torna a instal·lar-se l’atac i gol que l’únic que aconsegueix és que hi hagi diverses contres dels navarresos, la darrera de les quals acaba en gol i consuma la derrota no només a la lliga sinó en el partit.
Mentrestant, i amb molta tinta per córrer, el Madrid guanya el Vila-reial per 2 a 1, amb el segon gol madridista de penal dubtós, que cal repetir després que Ramos no vulgui ser menys i no el xuti directe per fer una assistència a Benzema. Cal repetir el penal perquè el francès entra a l’àrea abans d’hora. I també amb una triple intervenció providencial de Courtois, que en el darrer sospir evita l’empat dels de la plana, empat però, que, amb la derrota del Barça també hauria estat suficient per a la victòria dels blancs en la competició.
Acabada i perduda la lliga, agafem aire, respirem fondo i a veure què es pot fer en el format exprés de la Champions a Lisboa… ep! si no s’acompleix el que ha dit el capità blaugrana i el Nàpols ens impedeix d’arribar-hi!