Nou dibuix, nova disposició tàctica inicial sobre el camp del Barça a Valladolid, amb tres centrals, Piqué al mig amb Roberto i Lenglet, el que ha deixat molt lliures a Semedo i Alba, amb la idea que es convertissin en antics extrems per aconseguir més atac per les bandes. Deixant Messi i Griezmann sols al davant (Suàrez a la banqueta) les places del mig del camp són per a Busquets, Arturo Vidal i Riqui Puig.
I, si pensem en el resultat global, l’invent ha funcionat força, sobretot en domini i control del, però també en dinàmica, ja que el ritme de circulació de la pilota és alt, a més de precís. Així les coses sembla que solament cal esperar que arribi el primer gol que, efectivament, arriba en el minut 15 i no per les bandes sinó quan Messi filtra una passada interior a Arturo Vidal que fa de Suárez i xuta fort a la base del pal i a dins. Abans, té temps de recollir suaument la passada de Messi i acomodar-se bé per al xut. Bon detall tècnic del xilè.
Riqui Puig s’ofereix, se’l veu, reparteix joc i, molt important, s’entén amb Messi que, força semblant a la jugada del gol, li fa arriba una pilota pel mig que el de Matadepera també endevina a xutar, però que Jordi Masip, el porter català del Valladolid, pot controlar.
Malgrat que no hagi passat gairebé res més destacable, els minuts han passat agradosament, que l’espectacle era bo i, un cop més, el contrari, el Valladolid, també ha volgut jugar i ho ha facilitat.
La segona part no ha tingut res a veure, ha estat gairebé l’antítesi. Suárez entra per Griezmann però és Sergio González, el català entrenador dels de Pucela, qui canvia el seu dibuix vist que el Barça ha afeblit el mig del camp. De sobte el partit es torna feixuc i tosc: no hi ha lleugeresa i les pilotes es reben al peu, i no en carrera o en avantatge.
En el minut 56 dos canvis difícils d’entendre: Araújo per Lenglet, que, si calia protegir un central, seria més aviat Piqué, i Rakitic per Riqui Puig, que ho estava fent molt bé, potser perquè ara convé més control que no atreviment. El Valladolid, però es va fent gran, es va acostant a l’àrea de Ter Stegen i les sensacions són diferents, especialment quan el turc Enes Unal, sortit al descans, té dues perilloses ocasions força seguides. Insistim, la sensació és a l’inrevés: els minuts no passen per la lentitud del joc i per la presència més evident del contrari. Moltes pilotes perdudes, molts rebots, en un joc que no convé al Barça.
En el minut 71, Suárez cau dins l’àrea, entrat pel central Javi Sánchez. En directe no sembla penal però ,a les repeticions, es veu un contacte més que suficient perquè el VAR hi hagués intervengut, com en altres partits ben recents ha passat. Al cap de ben poc, Piqué va a rematar un córner i va per terra. Tampoc no s’assenyala res i Piqué riu.
Més giragonses tàctiques, o, directament, descans als jugadors que surten. Amb Júnior al camp es torna als tres centrals, com a l’inici. Sergi Roberto torna al mig i ja no sabem en quantes posicions ha jugat. A la pausa d’hidratació Alba i Piqué persegueixen Mateu Lahoz per les jugades abans relatades i l’àrbitre que acaba traient la targeta groga al lateral. Piqué realment se la juga insistint en la conversa.
I s’arriba als darrers deu minuts en els quals, igual que a Vigo o davant l’Espanyol, es veuen els jugadors blaugranes bastant fosos, jugant l’esfèrica sense gaire sentit i perdent-la massa ràpidament. Molts canvis tàctics per acabar jugant a la pilotada llarga, especialment Ter Stegen que ja no la cedeix en curt sinó que vol allunyar la pilota el més avall possible amb puntades fortes.
El Valladolid ha acabat manant fins al darrer suspir i, si ens hem queixat molt de la llei del mínim esforç del Madrid, potser una mica de raó tenien amb aquesta marató de partits. Potser és el que s’hauria d’hver fet.