Estem amb Manolo Jiménez Ramírez, un veterà ciclista de vuitanta anys, nascut a Roquetes (Baix Ebre) l’any 1940, i comptem amb l’ajut de la seva néta Núria, que ha conduït aquesta entrevista. Ara mateix el Sr. Jiménez està inactiu, ja que, a conseqüència de la quimioteràpia a què està sent sotmès per un càncer de pàncrees, des d’aquest agost té afectada una vèrtebra i va amb una faixa ortopèdica.
Hem sabut per la seva néta que vostè és un cas de superació d’una greu malaltia, un càncer de pàncrees, mercès a l’esport. Ens explica com va rebre el diagnòstic, l’any 2017? Quin pronòstic van donar-li?
Els metges van dir-nos que si m’operaven tindria uns dos o tres anys de vida, però després van dir-nos que no em podien operar que estava el mal molt a prop de l’aorta. O sigui que no van concretar el temps, però s’entenia que molt poc.
Ens han comentat que, fins fa poc, ha estat fent vostè quaranta quilòmetres diaris dalt de la bici…
Més en feia! Des que vaig sortir de la quimio i fins al problema amb la vèrtebra, he estat fent una mitjana de 250 km la setmana, en tres sortides, dimecres, divendres i diumenge. Els metges van dir-me que no parés, que hi anava la meva salut. I el 20 de novembre del 19, amb 79 anys i envoltat de jovent, vaig fer 120 km amb la mountain bike, en quatre hores i mitja.
La seva resistència i perseverança es fonamenta en l’activitat física o també és deu a la seva força mental? Vostè és ciclista i en aquest esport les dues potències han d’anar del bracet, oi?
És fonamental calcular bé les forces. El meu cap sap calcular-les. En el ciclisme val més el cap que no els peus.
Ha estat mai vostè professional del ciclisme?
No. Professional no n’he sigut. Dels 14 als 27 vaig córrer com amateur i fins als 65 com a veterà. Tinc guanyats sis campionats de Catalunya de ciclisme darrere moto.
Durant molts anys he fet la pujada de Rasquera, la tradicional Pujada a Cardó en bicicleta que va per a la trenta quatrena edició. Són deu kilòmetres d’una pujada molt forta i el rècord està en 17 minuts i 57 segons. L’any passat ho vaig fer en 34.
Des de la seva experiència quin missatge pot enviar als que ens llegeixin sobre l’esport, a escala individual, de repte personal, de realització, disciplina i compromís…
Doncs que, quan comencin en el ciclisme, que ho facin poquet a poquet i que calculen que han de tornar, que sempre tinguin present que han de tornar, que regulin les forces.
Quan els metges em diguin que puc treure’m la faixa aquesta, i si veig que no em fa mal, tornaré a començar, poquet a poquet. Lo fondo no es perd però al tornar a agafar la bici, els primers dies ho passes malament.
I com ho veu ara ? Veig que també té una bicicleta estàtica
És per quan fa mal temps i és millor no sortir. Faig jornades de tres o quatre hores. Ara que tampoc no puc agafar el “rodillo”, surto a caminar ni que sigui un kilometret curt anar i tornar. La bicicleta em dóna molta vida: no penso en res, no m’atabala el futur i solament visc el moment. Justament avui ho he tornat a provar amb el “rodillo” i m’hi he passat uns minutets!