Una passada d’Arturo Vidal a Kevin-Prince Boateng et deixa al cos la mateixa sensació que posar una rentadora un matí de diumenge de ressaca. Una passada d’Arturo Vidal a Kevin-Prince Boateng és l’enllaç material entre dos jugadors que fa un any haguéssim pogut perfectament apostar 50 euros a que a dia d’avui formarien part de la plantilla de la Lazio. Però l’apàtica realitat és que avui han estat dos dels jugadors titulars d’un Barça estilísticament perdut, vitalment gandul i centrat únicament en avançar a base de resultadisme.
L’equip d’Ernesto Valverde ha disputat davant el Valladolid el partit menys rellevant del que resta de temporada i ha aconseguit estar al nivell de l’esdeveniment. Al Camp Nou s’ha viscut una vetllada nostàlgica que ha transportat a més d’un soci de tribuna als millors temps de Serra Ferrer. La posada en escena ha estat més pròpia d’un vestidor autogestionat que d’un vestidor liderat per un entrenador acabat de renovar. Cada bloc de 10 minuts ha contingut alguna acció digne d’un partit que mai tindria permís per celebrar-se a un temple com l’estadi culer.
Els blaugrana s’han mogut pel terreny de joc com un nen perseguint una pilota al pati d’una escola i els aficionats han pogut gaudir de moments àlgids com la indigestió de Boateng quan s’ha trobat sol davant de Masip i la rematada impròpia de Luis Suárez quan només feia falta sospirar per cantar el gol. Fins i tot, Leo Messi no ha estat capaç de sentenciar el partit mitjançant un penal després que el porter català ja estigués molt aprop d’aturar-li el primer.
Aquest espectacle ha succeït només quatre dies abans que, per fi, es presenti amb contundència el tram de temporada que portem esperant des de la nit inoblidable de l’Olímpic de Roma. Des del punt de vista del nivell de joc i de les sensacions, l’anada dels vuitens de final de la Champions League al Groupama Stadium de Lió no hauria pogut arribar en pitjor moment. El triomf per la mínima davant el Valladolid deixa notícies més preocupants que els empats davant València, Reial Madrid i Athletic de Bilbao. Ha estat la demostració que el Barça es troba en línea descendent.