El Britannia, construit el 2015, és el creuer més gran del Regne Unit i dijous va fer escala a Barcelona amb 4.000 passatgers a bord. Però els 16 joves que van baixar del transatlàntic a dos quarts de dues de la tarda amb motxiles a l’esquena i una pilota de futbol no estaven de vacances per la Mediterrània, malgrat els seus somriures i les ganes de gresca. Eren una potita porció de la tripulació -formada per 1.400 individus- i trepitjaven terra després de setmanes sense fer-ho.
“En un vaixell d’aquestes característiques se solen formar guetos entre els treballadors. S’ajunten per nacionalitats i costa que es relacionin de manera intercultural. En canvi, als de mercaderies només són una vintena i es barregen entre tots”, explica en Jerónimo, responsable de l’oficina d’Stella Maris a la terminal de creuers del Port de Barcelona. Aquesta és una organització religiosa d’origen escocès que des del 1927 ajuda els mariners a la capital catalana. Els 16 joves, d’entre 20 i 35 anys, es reparteixen les procedències entre el Pakistan, Bangladesh, Indonèsia i Filipines. A banda de les asiàtiques, també solen haver-hi nacionalitats de l’Europa de l’Est i puntualment de Sud-amèrica. Els sous no acostumen a arribar als 1.000 euros -amb llit i menjar gratuïts-, però si dediquen vuit o nou mesos -la duració mitjana d’aquest tipus de contracte- a aquest lloc de treball poden acumular una quantitat de diners suficient com per tornar amb estalvis al seus països, on aquesta xifra es converteix en un sou quantiós.
Avui el Jerónimo els hi ha organitzat un partit de futbol sala a les instal·lacions esportives que hi ha a la terminal d’El Prat del Port de Barcelona. Normalment els enfrontaments són entre tripulacions de diferents vaixells -fins i tot hi ha una lliga-, però els del Britannia han demanat jugar entre ells. “Acostumo a ser jo qui truco per avisar de la possibilitat d’organitzar partits de futbol sala i bàsquet als creuers que fan parada a Barcelona, però puntualment també són ells qui m’ho demanen. De totes maneres, em segueixo trobant amb directors que em diuen que els seus treballadors no estan allà per jugar a futbol, sinó per treballar. Encara queden aquest tipus de mentalitats del passat”.
Però Barcelona és un referent a l’hora d’organitzar activitats esportives perquè els altres ports no solen gaudir de tant bones instal·lacions -també hi ha una pista de frontó- de forma gratuïta o directament no en tenen. Els creuers solen entrar al port a primera hora del matí i abandonar-lo a mitja tarda. Si aquell dia a un treballador li toca fer el torn de vuit del matí a tres de la tarda, es queda sense tocar terra -i les jornades laborals poden arribar a ser d’11 hores diàries durant 31 dies al mes-. “A dins del Britannia tenim un gimnàs i una pista de bàsquet, però els clients tenen preferència per utilitzar-ho i molt poques vegades estan lliures”, explica un tripulant.
Cada any Stella Maris fa un calendari per incentivar algun tipus de conducta entre els mariners. Enguany recomanen que facin ús dels espais de convivència per lluitar contra la soledat i en el passat van avisar dels perills del sedentarisme, força comú en alta mar. Si ja tenen difícil combatre’l els tripulants dels creuers, encara ho tenen pitjor els dels vaixells de mercaderies. La seva estada al port és més reduïda -excepte en el cas dels inflamables- perquè cada minut de més de càrrega i descàrrega es paga i moltes vegades els treballadors formen part d’aquestes maniobres. Això els impossibilita trepitjar terra.
El Ramon i la Mònica són els dos voluntaris d’Stella Maris que acompanyen amb furgonetes els tripulants-futbolistes des de la terminal 3 fins al pavelló on hi ha les dues pistes de futbol sala. Entre els dos llocs hi ha uns 12 quilòmetres i dos controls policials. El Port de Barcelona és una ciutat dins d’una altra ciutat pràcticament desconeguda per la majoria dels barcelonins, els quals només s’adonen de la seva existència quan condueixen per la Ronda Litoral o visiten el castell de Montjuïc. La Mònica, amb passat mariner a la seva família i afició personal pel windsurf, fa una dècada que és voluntària. El Ramon, qui va dedicar la seva vida a la informàtica, fa sis anys que col·labora amb Stella Maris, des que es va jubilar.
A banda de la funció que fan avui, entre setmana també es dediquen a visitar els vaixells -per cada vaixell visitat l’Ajuntament de Barcelona dona sis euros a l’organització perquè pugui sobreviure- que arriben al Port de Barcelona amb el propòsit d’oferir serveis com les targetes telefòniques perquè els mariners puguin comunicar-se amb les seves famílies; el transport gratuït a la ciutat; l’assesorament jurídic de franc en cas de conflicte amb l’empresa que els ha contractat -com va passar en el cas del C-Star– i l’allotjament a la seu principal d’Stella Maris, situada al passeig Josep Carner. La nit més l’esmorzar té un cost de 13 euros -11 sinó es vol dutxa privada-. Hi ha una trentena d’habitacions i l’ocupació mitjana és del 70%.
Evidentment, també ofereixen qualsevol tipus de servei religiós. “Els filipins acostumen a demanar moltes estampetes per fer rosaris, les col·leccionen”, diu la Mònica. Una vegada un vaixell de mercaderies atracat al Port de Barcelona amb majoria de tripulants d’aquesta nacionalitat no va poder salpar fins que un sacerdot ofert per Stella Maris va beneïr-lo i va fer oracions en tots els llocs del transatlàntic per on havia passat un treballador que havia mort abans d’arribar a la capital catalana. “Són força supersticiosos”. Malgrat que aquesta organització és catòlica, és habitual que transportin tripulants a una mesquita o a una sinagoga.
Quatre dels 16 jugadors que estan a punt de començar l’enfrontament porten posada la samarreta del Barça. Tres d’elles tenen el nom de Leo Messi a l’esquena. Cap és oficial. “Nosaltres allò que intentem és millorar la seva qualitat de vida. L’any passat vam organitzar més d’una vintena de partits entre vaixells i pels seus tripulants sempre són moments especials”, sentència en Jerónimo.