Són les tres de la matinada d’un dia de principis d’octubre de 1974 a Nsele, el Zaire. Norman Mailer té 51 anys, fa un metre setanta i pesa 85 quilos, no surt a còrrer des de l’estiu, ha passat les hores prèvies sopant a les ruines del Palace Hotel i jugant al Black Jack al casino de Kinshasha, la capital, i encara no ha digerit una espessa sopa de peix, un bistec amb pebre, un gelat, un ron amb tònica i un vodka amb suc de taronja. A més, durant l’abundant àpat amb d’altres periodistes nord-americans, s’ha assabentat que a Vietnam alguns compatriotes seus van oferir-se per ser enterramorts amb l’objectiu de posar en pràctica el seu idil·li amb la necrofília.
Falten 13 anys perquè neixi Gerard Piqué i Mailer ha acceptat la invitació de Cassius Clay, també conegut com a Muhammad Ali, per sortir a còrrer aquella matinada. El dia 27, el boxejador s’enfrontarà a George Foreman a Kinshasha i el combat marcarà un abans i un després en la història de la boxa, de l’esport i de la comunitat negra musulmana. Mailer, un dels referents del Nou Periodisme juntament amb Tom Wolfe, Hunter S. Thompson o Gay Talese, està tenint l’oportunitat de viure en primera persona, i des dels dos bàndols, les setmanes prèvies a l’històric esdeveniment. Evidentment, també estarà a la primera fila durant el combat -el qual relatarà durant 38 pàgines de llibre- i, quan aquest acabi, serà l’únic periodista que tindrà accés al vestidor del nou propietari del títol dels pesos pesats: Ali.
Amb tot el material vital aconseguit, mesos després Mailer va publicar The Fight, un dels millors llibres periodístics que s’han escrit amb un esportista o un equip com a protagonista. I un referent que va facilitar l’existència d’altres com Open, la història vital d’André Agassi escrita per J. R. Moehringer, el seu equivalent del segle XXI. Els dos són obres que destrossen el metall que rodeja l’esportista d’elit, molt més sòlid en els 2000 que en els 70, per mostrar la plastilina que som tots. Però The Fight no només fa això, sinó que, des dels ulls d’un periodista que admet els seus prejudicis racistes i de classe, parla de la relació de l’home blanc occidental amb l’Àfrica negre, filosofa sobre aquesta i explica el Zaire espiritual, pobre i terrible del dictador Mobutu, on de cop arriba una presència mediàtica digne de Nova York. I també narra com aquell combat i el triomf del seu boxejador van convertir-se en un dels fets més importants de l’època per l’autoestima de la comunitat negra musulmana.
“No, no tinc previst visitar la Casa Blanca. Visitaré la Casa Negra d’aquí i tornaré per veure el president i em regalarà un petit goril·la i m’emportaré al meu petit Joe Frazier a casa. Em pregunta vostè si estic content per haver recuperat el títol a l’Àfrica, la qual és la terra dels meus avantpassats? Sí, això m’alegra; és una sensació molt agradable, però no significa gaire. Hagués preferit fer-ho en el Madison Square Garden, perquè allà és on hi ha els incrèduls de veritat; allà estan els vertaders afeccionats“, va declarar Ali després del combat. En aquell moment, Espanya també era liderada per un dictador i els intel·lectuals de l’època despreciaven l’esport com una forma d’explicar el món. Manuel Vázquez Montalbán encara havia de començar a il·luminar la foscor.
Amb el pas dels anys, no només la literatura, sinó també el món audiovisual amb documentals com l’All or Nothing del Manchester City o el Sunderland ‘Til I Die, han intentat plasmar amb la mateixa proximitat altres històries que tenen esportistes o equips com a protagonistes. Però poques vegades han aconseguit o han volgut que aquestes servissin per diseccionar, amb el nivell de virulència de The Fight, el context político-social-cultural en el qual van tenir lloc. Precisament, ha hagut d’aparèixer una altra història relacionada amb la boxa per baixar una mica més l’altaveu del volum d’aquells que proclamen que l’esport i la política no tenen res a veure, com les pomes i una clau anglesa. Thomas Page McBee, periodista i boxejador amateur que va nèixer dona, ha publicat recentment Amateur: a true story about what makes a man, la seva vivència personal amb el concepte de masculinitat. Com a fil argumental, la preparació per un combat solidari que ha de disputar al Madison Square Garden.
Gerard Piqué, qui sempre ha mostrat tantes ganes d’explicar la situació catalana més enllà de Catalunya, podria fer una ullada a The Fight o a Amateur: a true story about what makes a man per animar-se a que la sèrie documental produïda per ell que s’està gravant al vestuari del Barça contextualitzi les vivències esportives i faci evident que no han tingut lloc en un moment qualsevol de la història del país d’on és el club. L’ego d’un futbolista TOP ja ens el va mostrar suficient a La decisión. Sinó, en aquest sentit, encara li passarà la mà per la cara la sèrie sobre Jesús Gil y Gil que prepara HBO.