Dimarts, 18 Desembre 2018

Els Rossos Nois

Costa força, això de fer-se a la idea de que l’estupidesa humana és, veritablement, infinita. Com a mostra, els serials dedicats als reforços, que ja veus venir quan t’engeguen el primer capítol. Si la maquinària girés rodona, ni existirien. Els fitxarien de promeses, estalviant-se quantitats industrials de diners, o els promocionarien de sota gràcies a la tasca didàctica dels grans pedagogs a sou de la causa. Però, és clar, aquí no hi ha ni comissions, ni representants, ni personatges dignes de figurar en una gran sèrie de mafiosos a la Peaky Blinders. A qualsevol que hagi vist quatre partits de futbol, el talent el surt a trobar, li salta a la vista. I així, baixant al terreny concret del present fulletó, la parella De Ligt-De Jong ja hauria de ser aquí, un cop certificada la seva qualitat. No cal ser assessor presidencial, ni director tècnic, ni el gran Cruyff per adonar-te’n que paguen la pena, que d’aquests no en trobes gaires. Els Rossos Nois, renom trillat per al consum de masses. Ja que l’Ajax produeix bona matèria primera, de la que lliga de meravella amb el segell i estil de proximitat local, algun savi hauria d’haver tancat, fa anys i panys, una mena de conveni de col·laboració amb el Barça. Tal obvietat també implicaria l’existència d’una oficina diplomàtica blaugrana, pel que certifiquem impossible de dissenyar malgrat l’entitat continuï creixent de manera desaforada. Seguim.

Si els compres el primer dia, mig d’incògnit, surten barats. Si esperes que apareguin al mercat, el material de qualitat s’encareix de valent. Economia d’Epi i Blas. A la que comencen a figurar en aquest cafarnaüm de portades i atenció planetària, has begut oli. Arrencarà una subhasta embogida on portaràs les de perdre si apareixen per la sala els anomenats equips-estat o algun altre milionari de dubtós pedigrí. Au, surt a lluitar amb tota aquesta xusma. Bé, això suposant que tinguis el potencial econòmic de cartera que requerirà la cara batalla per aconseguir els serveis dels Rossos Nois. Com l’afició futbolística resulta primària de mena, aquesta fama sobtada genera una mena de reflex pavlovià. Aviat tothom els voldrà com si fossin oxigen, talment. Com van voler Pogba, per exemple, vingués o no a tomb. O tal com dos diaris esportius van aconseguir, en inoblidable esperpent, que Gaspart fitxés Riquelme i Saviola per no emprenyar ningú de la canallesca.

Podríem estendre’ns fins a completar set temporades de vuit capítols, que els guionistes del futbol són molt previsibles. Però anirem al final. Ja que la caixa del Barça no està en disposició de fitxar el duo, ens haurem d’acontentar amb la meitat i gràcies, si hi ha sort. Quan els veiem vestits al servei d’altres potències, sentirem una mena de nostàlgia barrejada amb resignació per no haver sabut capturar ambdues peces a temps, quan resultava tan evident. I si, per exemple, acaben al City, els mateixos que ara els cobegen, desitgen i fan salivar la parròquia trobaran la manera d’advertir-nos que la culpa de tot plegat és de Guardiola, enèsima comprovació que és un malbarsalunista. En ocasions com aquesta, ens meravella que encara dediquem atenció a tan barat teatret, al sainet dels pèssims escriptors. Mentalitzeu-vos a consumir Rossos Nois a tothora. I no acabarà bé, ja fem l’spoiler. No hi ha diners per comprar-los, malgrat ningú de la premsa esportiva local tingui el valor de publicar tan impopular notícia. D’haver-los fitxat a temps, haguessin protagonitzat la propera dècada, els anys post-Messi, però això ja tant se val. Han engegat el serial. Toca, doncs, consumir-lo per entregues, malgrat la mandra, malgrat els diàlegs i l’acció siguin tant previsibles.

Més llegits

Segueix-nos a

828M'agradaAgradda
1,694SeguidorsSeguir