Divendres, 24 Maig 2019

Enrique Ballester: “Com va dir Paul Auster, el futbol és la manera que va trobar Europa d’odiar-se sense destruir-se”

El periodista castellonenc conversa amb 'La República Esportiva' des de la seva particular visió de l'esport rei

|

El futbol és un desengany que s’engreixa a mesura que la lupa posseeix més capacitat per endinsar-se en les interioritats més amagades. Això ho sap qualsevol persona amb una feina relacionada amb l’esport rei. També Enrique Ballester (Castelló, 1983), periodista del diari Levante i autor de Barraca y tangana, un recull dels seus articles d’opinió futbolístics, i d’Infrafútbol, una crònica sentimental sobre el seu equip de tota la vida: el CD Castellón. Per aquest motiu, Ballester intenta veure el futbol des d’una perspectiva que el transporta a la infància. I allà hi troba raons per ser feliç.

Un dels teus últims articles al diari Levante es titulava ‘Sorpresas’. “Atraviesas los partidos de déjà vu en déjà vu, en plan esto ya lo he visto, en plan estoy de vuelta de todo, en plan ya no queda nadie de los de antes, y los que hay son todos runners”, vas escriure. Últimament el futbol t’avorreix?

Publicitat    

A vegades pot semblar que el futbol avança segons el previst, però de sobte el Vila-real encadena dos partits que si formessin part del guió d’una pel·lícula, aquest no semblaria versemblant. Perd a Balaídos amb un rival directe per la salvació després d’anar guanyant per 0 a 2 i, en el partit següent, passa d’un 0 a 2 a un 4 a 2 davant el Barça i acaba empatant per culpa de dos gols en el temps de descompte. Però tot és veritat i tot és increïble a la vegada. I una de les gràcies del futbol és que no sempre guanya aquell que més ho mereix. Per això el VAR no m’acaba de convèncer. Des quan el futbol ha estat just? Que no guanyi sempre el millor és una de les coses que ens crea aquesta addicció cap al futbol i engrandeix el sentiment de les tribus.

Aleshores, la injustícia i la capacitat de sorpresa és allò que converteix el futbol en l’esport de masses per excel·lència?

Jo tenia un professor d’educació física que ens obligava a practicar esports que no fossin el futbol, com l’handbol. Sempre deia que jugàvem a futbol perquè la Segona Guerra Mundial l’havien guanyat els anglesos i no els alemanys. Ho deia amb tal vehemència que semblava que hagués preferit la victòria dels nazis. Però, com va dir Paul Auster, el futbol és la manera que va trobar Europa d’odiar-se sense destruir-se.

Trobes a faltar aquella època del futbol espanyol plena de presidents showman com José Maria Del Nido, Manuel Ruiz de Lopera, Augusto César Lendoiro o Jesús Gil y Gil? Els presidents actuals no donen tanta substància.

Ens acostumem a queixar dels mals del futbol actual, però el futbol del passat estava ple de masclisme, homofòbia, racisme i de tripijocs que arribaven, fins i tot, a esquitxar els resultats finals dels partits. Són valors que no ens agradaria gens recuperar. Era el reflex de la societat d’aleshores. Allò era pitjor que l’actualitat.

Ara tenim a Javier Tebas i Luis Rubiales.

Sí, Tebas encarna aquesta figura de la vella escola que es mou en un futbol mercantilitzat. En canvi, Rubiales és un personatge que no acabo de saber catalogar. Té moltes arestes, i llums i ombres. En general, jo em sento molt allunyat dels despatxos, les federacions i tot aquest món. La gent té el futbol idealitzat. I jo també el tenia idealitzat quan el vivia només com a seguidor. Però, com més t’hi vas apropant, més descobreixes tota la part obscura que posseeix. Necessito enganyar-me a mi mateix per seguir creient en el futbol. Per això intento recordar per què m’agradava quan era petit.

Què opines d’Ernesto Valverde com a persona?

Aquesta temporada ha tingut un parell de rampells que no m’han quadrat en la idea que jo tenia d’ell. Però tant Valverde com Zidane han fet molt per normalitzar una mica el futbol a Espanya. En el Vila-real, el Txingurri ja va deixar una gran petjada com a persona més enllà dels resultats. I té interessos com la fotografia que et desvelen molt de la seva personalitat. Una altra cosa és que t’agradi més o menys la seva manera d’entendre el futbol. Però, en defensa d’ell, també s’ha de dir que després del Barça de Guardiola qualsevol comparació tindrà les de perdre. Perquè ja no només val guanyar. Tota la feina feta per Valverde es valorarà d’aquí a un temps, quan es tingui la perspectiva adequada per veure-ho.

La teva secció d’articles al Levante es titula ‘Barraca i tangana’ i a Twitter (@eballester) acostumes a fer bromes amb el llenguatge literal del futbol. Sent aquest un camp lingüístic tant ric i sent el futbol un reflex de tantes coses de la societat, per què els intel·lectuals, generalment, han tingut por a relacionar-se amb l’esport rei?

Jo crec que últimament hi ha hagut una sobreintel·lectualització del futbol. Sembla que tot ha de ser un reflex d’alguna cosa i, a vegades, no és més que una vàlvula d’escapament. Però també em fan gràcia aquells que diuen que s’ha de separar el futbol i la política. Aquesta sentència ja és una manera de veure la política. A mi m’interessa el reflex del futbol en la societat contemporània, però s’ha d’anar en compte. El veig més com una manera d’explicar altres coses que com una potència per canviar aspectes de la societat. I l’humor que faig a Twitter és una manera de desdramatitzar el futbol per no tornar-nos tots bojos. Si vas amb l’acudit per davant, la gent està més oberta a llegir o escoltar la teva opinió sense ofendre’s.

Què li passa al Castellón, el teu equip, que no acaba de sortir del pou de les categories semiprofessionals?

El Castelló és el paradigma de la cara B de les societats anònimes esportives. De totes maneres, havia aconseguit un relat molt bonic en pujar la temporada passada a la Segona Divisió B després de liquidar alguns dels deutes econòmics, aconseguint la xifra d’abonats més alta d’un club en la història de la Tercera Divisió, i amb dos ex jugadors com Ángel Dealbert i Pablo Hernández, als comandaments de la direcció esportiva. Però això va canviar perquè ara fa un any va arribar una societat anomenada Orbit Access, liderada per José Miguel Garrido, que va fer fora a gairebé tota la plantilla de l’ascens i ara l’equip està lluitant per salvar la categoria a la Segona Divisió B. Per tant, ni tenim els valors que ens havien permès construir un relat, ni tenim resultats. Si baixem, tindrem una crisi existencial.

Tens una creuada amb els runners a Twitter i en els teus articles. En la primera pregunta de l’entrevist ja he citat un fragment teu que així ho dona entendre. Per què aquesta rancúnia?

Soc una mica la resistència (riu). Sempre m’han fet una mica de ràbia aquestes persones que tenen 40 anys i mai han fet esport i, de cop i volta, es compren unes malles i unes vambes, i s’anomenen runners i et miren per sobre de l’espatlla. I ja no et dic si algun dia aconsegueixen acabar una marató. És un reflex dels temps que corren i una moda més. Així és la vida.

Publicitat

Seguiu-nos a:

Segueix-nos a

2,800M'agradaAgradda
2,173SeguidorsSeguir

Més llegits