Probablement és el lavabo on hi ha més enganxines amb reivindicacions polítiques del món. Et plantes davant dels urinaris, fas descendir la bragueta del texà, orines i la tornes a pujar sense que la mirada observi el territori púbic durant el procés. Aquesta està distreta en la contemplació del museu de lemes. “Love Football, Hate Racism”, “Refugees Welcome”, “We hate nazis” o “No one is illegal (ningú és il·legal)” són algunes de les sentències registrades en els adhesius. Ets al Cafe Miller d’Hamburg, un dels establiments situats al voltant del Millerntor-Stadion, la casa del FC Sankt Pauli.
En aquell bar no hi ha lloc per al feixisme, com tampoc al seu entorn, un lloc singular on, fins i tot, conviuen prostitutes amb pidolaires en una de les avingudes principals, la famosa Reeperbahn Strasse, centre neuràlgic del barri vermell d’Hamburg. El mateix espai de nit és el paradís del sexe de pagament i, de dia, on els pobres van a buscar el menjar que els hi ofereixen els serveis socials. El barri de Sankt Pauli és un territori sagrat només apte per a demòcrates, majoritàriament d’esquerres, fervorosament destinat a la lluita contra l’extrema dreta. El sentiment antifeixista és compartit per la població i és un senyal d’identitat visible a cada pas pels carrers del districte. No queda cap farola neta. Totes elles, així com les papereres, els pals d’electricitat, les capses de cablejat i alguna bústia que encara queda viva, resten folrades amb simbologia antifa.
I de costat de les proclames polítiques, compartint espai, adhesius del FC Sankt Pauli, l’equip del barri, un club popular plenament alineat a les manifestacions ideològiques de la població que l’envolta. Antifeixista, antiracista, antihomòfob i antisexista. Així es defineix l’entitat esportiva que disputa els seus partits oficials a la segona divisió d’Alemanya, la 2.Bundesliga. Un club que no defuig de defensar uns valors que considera elementals i ineludibles. “El futbol no és per a feixistes”, resa la pancarta gegant situada a la tribuna principal de l’estadi Millerntor, un antic recinte erigit en ple barri amb capacitat per a gairebé 30.000 espectadors, una bona part dels quals gaudeixen del futbol a peu dret en les històriques graderies terrace (sense cadires) situades darrera les porteries.
El Millerntor-Stadion és vell -va ser inaugurat el 1968- i poc remodelat, típic feu d’un club que mai ha alçat un títol. Però, en canvi, l’edifici de la recepció i les oficines del club, afegit el 2008 -inaugurat amb un partit davant la selecció de Cuba- i enganxat a la tribuna sud, compleix el nivell de modernitat d’un estadi de cinc estrelles UEFA. A aquest contrast se n’afegeix un altre, un parc d’atraccions situat a menys de 100 metres de la tribuna Fanladen que li dona un toc surrealista al decorat, digne de pel·lícula de Tim Burton. “Hem vingut a jugar amb la vida i no permetrem que ningú ens ho esguerri”, sembla que ens digui l’escenari.
Aquesta proclama podria haver-la dit perfectament el president del Sankt Pauli, Oke Göttlich, que es considera un hippie i que ens va rebre amb el xandall del club la tarda que el vam entrevistar. Abans de la conversa ens va mostrar la col·lecció de cartells de cadascun dels partits que el primer equip masculí disputa a casa. Tots els enfrontaments tenen el seu propi cartell, obra d’un artista de qualsevol part del món. Els diners recaptats amb les vendes d’aquestes creacions van destinats a Viva con Agua, una organització sense ànim de lucre que es dedica a promoure campanyes perquè tot el planeta tingui accés a l’aigua potable, d’acord amb les auto-obligacions del club en el finançament d’iniciatives socials com les destinades als refugiats.
Però aquí no s’acaba la relació del Sankt Pauli amb l’art. El Millerntor-Stadion és l’únic estadi de futbol que posseeix galeries d’art en el seu interior. Concretament, dues: a la tribuna sud i a la principal. Cada estiu artistes grafiters procedents de diverses parts del món treballen durant una setmana en les seves obres, que quedaran impregnades a les parets perquè els aficionats les gaudeixin durant la temporada. Qui no gaudeix del paisatge és l’equip rival que visita el St. Pauli. Sobretot quan entra al túnel de vestidors, pas previ a saltar al terreny de joc. Allà hi ha un ambient ombrívol, il·luminat amb llum vermella, amb graffitis antifas a les parets i una calavera enorme dibuixada en tres dimensions. «Els jugadors dels dos equips hi entren cinc minuts abans de començar el partit i l’abandonen quan surten al camp tres minuts després», apunta Göettlich, un president jove i esportista que procedeix precisament de la graderia.
