Divendres, 24 Maig 2019

Felicitat

Impossible no recordar Mossèn Lletuga, el capellà fanàtic del Barça que, a la dècada dels 40, se’n va anar d’aquest món feliç gràcies a una mentida pietosa. En el llit de mort, la seva última indagació era dedicada a l’únic que ja l’interessava, al matx decisiu. Volia saber si el seu club havia guanyat al Sevilla per alçar la Lliga 45-46. Aquells que l’acompanyaven en l’hora dels adéus van dir-li a Lluís Sabaté, l’home que havia beneit la primera pedra de Les Corts, que si, que 2-0, i l’home va exhalar en pau, feliç com un gínjol. La realitat dictava que l’empat real havia enviat el títol a Nervión, però tant se val. Es tractava de que el popular i estimat Mossèn Lletuga se n’anés directe al setè cel, mateix indret paradisíac on es troba ara mateix la penya culer després de tocar-li la cara dos cops al Madrid a can Bernabéu i deixar-los sumits en un mar de dubtes a l’espera de l’Ajax. Com la glòria no és estat natural de la culerada, dóna per buscar comparatives. Potser Wembley, potser després d’alguna Champions, o d’una maneta, o d’un 2-6, cims ben puntuals i comparables a l’actual grau de satisfacció i somriure a prova de bombes. El cas és que qualsevol barcelonista frega el cel i s’ha obrat el miracle, per seguir en referències religioses, de no trobar un però a tant de goig. Ni una crítica, imagineu. Tothom i tot és meravellós. Piqué ha de ser president del país i Rakitic, jubilar-se aquí. En el cas d’en Gerard, aconseguir la disculpa d’un fatu egocèntric tan paradigmàtic com Carlos Herrera equival a un prodigi. Pel que sembla, oh, prodigi, el català ha deixat de callar i el culer d’acotar el cap en demanda de perdó per ser qui és, meravella de meravelles. Fins aquests extrems arriba el futbol quan es posa a funcionar com a màquina de metàfores.

Veure el Maligne discutir sobre manca de gols o volent guillotinar mitja nòmina té la seva gràcia, no cal negar-ho. Sobretot per polsar com viuen allà el que era costum pròpia. Per recórrer ja a l’extrem de guionista embogit, si a De Jong i De Ligt se’ls hi acudeix d’aixafar-los l’última esperança, ves a saber on anirem a parar en matèria de trempera. Pot arribar a ser pornogràfic, gairebé. En paral·lel, desperta curiositat comprovar si, en efecte, el futbol és un estat d’ànim i aquestes formidables injeccions morals potenciaran les capacitats d’un equip que va celebrar compacte la doble victòria al vell feu del màxim adversari, senyal immillorable. Tret de Coutinho, clar, que sempre ha d’existir una excepció a la regla. Veurem què comporta a partir d’ara aquesta setmana idíl·lica, si és realment una empenta en adrenalina i convenciment en les pròpies forces que, sense caure en les eufòries oportunistes pròpies del futbol, apropi a la consecució del doblet, consagració d’una altra esplèndida temporada d’aquesta fantàstica generació. I quina repercussió té aquesta immensa injecció d’autoestima en la potenciació de candidatura de cara a la copa ‘linda’ dels trons després de la pressió exagerada que tothom ha centrat en l’ambició per l’orelluda. Ja es veurà, ja ho observarem, vindran pujades i baixades, lectures a cor calent, però de moment el gaudi del barcelonisme frega cotes històriques, d’escassos referents. Més val així, només faltaria. Si hem de clavar peus a terra, només sap greu que marxi Sergi Samper, un dels nostres sense sort i sense oportunitats per ratificar allò que esperàvem d’ell, ser recanvi ideal de Busquets. No es pot tenir tot.

Segueix-nos a

2,799M'agradaAgradda
2,174SeguidorsSeguir

Més llegits